www.elpunt.cat
1 de març de 2009
El Teatre de la Passió d'Esparreguera celebra el quarantè aniversari mantenint el voluntariat que va contribuir a aixecar-lo
ESPARREGUERA
ROSA M.BRAVO
Foto:
1 de març de 2009
El Teatre de la Passió d'Esparreguera celebra el quarantè aniversari mantenint el voluntariat que va contribuir a aixecar-lo
ESPARREGUERA
ROSA M.BRAVO
Foto:
IMATGES CEDIDES PER LA PASSIÓ D'ESPARREGUERA.
Amb una sabata i una espardenya. Així es va inaugurar el Teatre de la Passió d'Esparreguera, que aquest any fa 40 anys i que té en els orígens una història fascinant, la d'un moviment popular que es va oposar al moviment franquista i va reivindicar un teatre propi per continuar representant els últims dies de Crist tal com es fa a Esparreguera des de l'edat mitjana. La construcció no va estar exempta d'entrebancs, però finalment es va poder inaugurar in extremis, amb els operaris encara treballant-hi, el 23 de febrer del 1969. Avui comença la quarantena edició de la Passió en aquest teatre, amb unes modificacions escèniques que volen donar un ritme més àgil a la representació. 1.100 persones voluntàries fan possible cada any la Passió.
Durant la primera meitat del segle XX la Passió es va representar a l'Ateneu, un local amb un aforament de 900 persones que ja no existeix. Havia estat propietat d'ERC abans de la Guerra Civil, i després va caure a les mans franquistes, que el van incloure en la secció sindical Educación y Descanso, que promovia llavors activitats culturals. «Però la Passió era un patronat que volia continuar amb la tradició dels últims 500 anys, i va veure la necessitat de tenir una seu i uns estatuts propis, ja que llavors estaven sota les ordres del Movimiento» franquista. Qui parla així és Eloi Mestre, un actiu col·laborador de la Passió que actualment forma part de la direcció escènica i que va viure el naixement del teatre actual. El president de la Passió era llavors nomenat per l'alcalde franquista de torn, i el vicepresident del patronat, Ramon Llovet, «va fer un moviment molt hàbil que va consistir a posar la Passió sota el patrocini del Ministeri d'Informació i Turisme». A banda de desvincular-se d'Educación y Descanso, el patronat va rebre una subvenció del ministeri per fer front a les obres del teatre, i es va posar la primera pedra el 1959. Es va fer en un terreny que va vendre a un preu molt baix un propietari del municipi, que també desitjava un teatre nou.
Les coses, però, no van resultar tan fàcils, perquè malgrat la subvenció no hi havia prou diners. Així doncs, la primera pedra es va posar el 1959, però les obres no van poder començar fins al 1967, vuit anys més tard. «Els treballs es van poder fer amb aportacions econòmiques de la gent del poble i amb molt d'entusiasme», recorda Mestre, però el que realment va fer possible tirar endavant els treballs van ser els avals que van donar les famílies benestants d'Esparreguera per aconseguir crèdits bancaris. Amb els treballs en marxa, els responsables del patronat es van atrevir a posar data a l'estrena del teatre: el 23 de febrer del 1969. «Ho vam fer perquè teníem l'estructura i no podíem esperar més, encara que fos d'obra vista», relata Mestre. Així que van fer imprimir la publicitat i van anunciar la imminent posada en marxa del teatre.
Però els diners eren els que eren. El constructor va fer un pressupost molt baix com a col·laboració, tant que «no va guanyar ni un duro». Però els treballadors que podia pagar amb aquest pressupost van resultar escassos per tenir el teatre a punt per la data assenyalada, i va arribar el 23 de febrer amb poques garanties que la Passió es pogués escenificar en el nou edifici. «Va arribar el moment en què vam veure que no es podria acabar a temps, i ja s'havien imprès els programes amb la data», diu Mestre. La solució va posar de manifest el caràcter popular que la Passió té a Esparreguera, on actualment un de cada 20 ciutadans participa activament per fer possible aquest espectacle: els esparreguerins es van arromangar i un exèrcit de voluntaris amb ofici va posar fil a l'agulla quan quedaven pocs dies per obrir les portes. Paletes, fusters, electricistes.. van col·laborar voluntàriament per acabar les obres. I van escurar tant el temps que quan els espectadors entraven per la porta encara hi havia un paleta col·locant el mosaic del vestíbul. Però el 23 de febrer, a un quart d'onze del matí, puntualment, es va inaugurar el nou Teatre de la Passió d'Esparreguera amb benedicció sacerdotal inclosa i sense els representants locals, ja que la Passió s'havia desvinculat de la política franquista i els dirigents del poble no veien de bon ull l'obertura del teatre. «Va ser molt emocionant», recorda Mestre, «els actors se sentien a casa i la passió amb què ho vivien es va transmetre al públic». I això que la improvisació era gran: l'escenari tenia una amplada de 15 metres i s'hi va haver de col·locar un decorat de 10 metres aprofitat d'un altre local. I els dirigents locals no volien perdre la preponderància que tenien sobre la Passió. «Ningú sap les dificultats que va comportar la construcció del teatre», explica l'esparreguerí.
40 anys més tard, Mestre considera que les representacions actuals no tenen res a veure amb el que mostraven les fotografies d'aquella primera representació. «Ara la Passió és com qualsevol representació professional», valora. La Passió és una fundació, però continua tenint uns estatuts de patronat, cosa que li permet tenir socis voluntaris. En l'actualitat supera els 1.100 socis –Esparreguera té uns 20.000 habitants–, i tots ells col·laboren amb la seva feina per fer possibles les representacions: des de qui dirigeix el drama sacre fins a qui s'encarrega de vigilar l'aparcament habilitat al costat del teatre, passant pels 400 actors que pugen a l'escenari, els 40 músics de l'orquestra i els 30 cantants de la coral. En 40 anys no han faltat les anècdotes i els incidents, com ara que s'han trencat focus i decorats. Però res especialment greu.
Més millores
Una de les claus de l'espectacle és l'actualització contínua, amb la introducció de petites millores en cada edició. En la present edició, que comença avui amb la primera de les deu representacions, s'ha introduït un canvi de ritme en els moviments escènics de l'ascensió de Crist al cel. La directora de l'obra, Victòria Martínez, ha posat en marxa un sistema de coordinació nou dels actors amb l'orquestra i els equips tècnics per imprimir més dinamisme a la representació. A més, s'han introduït nous personatge: debutarà un Sant Joan nou, interpretat per Edmond Reynés; Jaume Torruella s'estrenarà com a Simó, i Manel González, com a Abdaró. També s'ha instaurat un servei de visites guiades als espectadors un cop acabada la representació, que abans només es feia amb grups organitzats i ara es farà amb el públic en general. Així mateix s'han rebaixat algunes tarifes i, com a regal, els nascuts el 1969, el mateix any que es va obrir el teatre, podran veure gratuïtament la Passió.
Amb una sabata i una espardenya. Així es va inaugurar el Teatre de la Passió d'Esparreguera, que aquest any fa 40 anys i que té en els orígens una història fascinant, la d'un moviment popular que es va oposar al moviment franquista i va reivindicar un teatre propi per continuar representant els últims dies de Crist tal com es fa a Esparreguera des de l'edat mitjana. La construcció no va estar exempta d'entrebancs, però finalment es va poder inaugurar in extremis, amb els operaris encara treballant-hi, el 23 de febrer del 1969. Avui comença la quarantena edició de la Passió en aquest teatre, amb unes modificacions escèniques que volen donar un ritme més àgil a la representació. 1.100 persones voluntàries fan possible cada any la Passió.
Durant la primera meitat del segle XX la Passió es va representar a l'Ateneu, un local amb un aforament de 900 persones que ja no existeix. Havia estat propietat d'ERC abans de la Guerra Civil, i després va caure a les mans franquistes, que el van incloure en la secció sindical Educación y Descanso, que promovia llavors activitats culturals. «Però la Passió era un patronat que volia continuar amb la tradició dels últims 500 anys, i va veure la necessitat de tenir una seu i uns estatuts propis, ja que llavors estaven sota les ordres del Movimiento» franquista. Qui parla així és Eloi Mestre, un actiu col·laborador de la Passió que actualment forma part de la direcció escènica i que va viure el naixement del teatre actual. El president de la Passió era llavors nomenat per l'alcalde franquista de torn, i el vicepresident del patronat, Ramon Llovet, «va fer un moviment molt hàbil que va consistir a posar la Passió sota el patrocini del Ministeri d'Informació i Turisme». A banda de desvincular-se d'Educación y Descanso, el patronat va rebre una subvenció del ministeri per fer front a les obres del teatre, i es va posar la primera pedra el 1959. Es va fer en un terreny que va vendre a un preu molt baix un propietari del municipi, que també desitjava un teatre nou.
Les coses, però, no van resultar tan fàcils, perquè malgrat la subvenció no hi havia prou diners. Així doncs, la primera pedra es va posar el 1959, però les obres no van poder començar fins al 1967, vuit anys més tard. «Els treballs es van poder fer amb aportacions econòmiques de la gent del poble i amb molt d'entusiasme», recorda Mestre, però el que realment va fer possible tirar endavant els treballs van ser els avals que van donar les famílies benestants d'Esparreguera per aconseguir crèdits bancaris. Amb els treballs en marxa, els responsables del patronat es van atrevir a posar data a l'estrena del teatre: el 23 de febrer del 1969. «Ho vam fer perquè teníem l'estructura i no podíem esperar més, encara que fos d'obra vista», relata Mestre. Així que van fer imprimir la publicitat i van anunciar la imminent posada en marxa del teatre.
Però els diners eren els que eren. El constructor va fer un pressupost molt baix com a col·laboració, tant que «no va guanyar ni un duro». Però els treballadors que podia pagar amb aquest pressupost van resultar escassos per tenir el teatre a punt per la data assenyalada, i va arribar el 23 de febrer amb poques garanties que la Passió es pogués escenificar en el nou edifici. «Va arribar el moment en què vam veure que no es podria acabar a temps, i ja s'havien imprès els programes amb la data», diu Mestre. La solució va posar de manifest el caràcter popular que la Passió té a Esparreguera, on actualment un de cada 20 ciutadans participa activament per fer possible aquest espectacle: els esparreguerins es van arromangar i un exèrcit de voluntaris amb ofici va posar fil a l'agulla quan quedaven pocs dies per obrir les portes. Paletes, fusters, electricistes.. van col·laborar voluntàriament per acabar les obres. I van escurar tant el temps que quan els espectadors entraven per la porta encara hi havia un paleta col·locant el mosaic del vestíbul. Però el 23 de febrer, a un quart d'onze del matí, puntualment, es va inaugurar el nou Teatre de la Passió d'Esparreguera amb benedicció sacerdotal inclosa i sense els representants locals, ja que la Passió s'havia desvinculat de la política franquista i els dirigents del poble no veien de bon ull l'obertura del teatre. «Va ser molt emocionant», recorda Mestre, «els actors se sentien a casa i la passió amb què ho vivien es va transmetre al públic». I això que la improvisació era gran: l'escenari tenia una amplada de 15 metres i s'hi va haver de col·locar un decorat de 10 metres aprofitat d'un altre local. I els dirigents locals no volien perdre la preponderància que tenien sobre la Passió. «Ningú sap les dificultats que va comportar la construcció del teatre», explica l'esparreguerí.
40 anys més tard, Mestre considera que les representacions actuals no tenen res a veure amb el que mostraven les fotografies d'aquella primera representació. «Ara la Passió és com qualsevol representació professional», valora. La Passió és una fundació, però continua tenint uns estatuts de patronat, cosa que li permet tenir socis voluntaris. En l'actualitat supera els 1.100 socis –Esparreguera té uns 20.000 habitants–, i tots ells col·laboren amb la seva feina per fer possibles les representacions: des de qui dirigeix el drama sacre fins a qui s'encarrega de vigilar l'aparcament habilitat al costat del teatre, passant pels 400 actors que pugen a l'escenari, els 40 músics de l'orquestra i els 30 cantants de la coral. En 40 anys no han faltat les anècdotes i els incidents, com ara que s'han trencat focus i decorats. Però res especialment greu.
Més millores
Una de les claus de l'espectacle és l'actualització contínua, amb la introducció de petites millores en cada edició. En la present edició, que comença avui amb la primera de les deu representacions, s'ha introduït un canvi de ritme en els moviments escènics de l'ascensió de Crist al cel. La directora de l'obra, Victòria Martínez, ha posat en marxa un sistema de coordinació nou dels actors amb l'orquestra i els equips tècnics per imprimir més dinamisme a la representació. A més, s'han introduït nous personatge: debutarà un Sant Joan nou, interpretat per Edmond Reynés; Jaume Torruella s'estrenarà com a Simó, i Manel González, com a Abdaró. També s'ha instaurat un servei de visites guiades als espectadors un cop acabada la representació, que abans només es feia amb grups organitzats i ara es farà amb el públic en general. Així mateix s'han rebaixat algunes tarifes i, com a regal, els nascuts el 1969, el mateix any que es va obrir el teatre, podran veure gratuïtament la Passió.