"Només ens queda fer una obra de teatre junts"

www.avui.cat
28 gener 2008

Són els protagonistes de la nova sèrie de TV3 ‘Tretze anys i un dia’, on interpreten un pare i un fill

Si a Tretze anys i un dia Joan Pera fuig de la presó per enfrontar-se a una nova condemna: la convivència amb el seu fill, la realitat no difereix gaire d’aquesta trama. Joan i Roger Pera comparteixen aquests dies casa i feina. L’humor i les tensions pròpies d’aquesta situació es fan paleses a l’entrevista.

Com ho porten això de treballar junts?
Joan Pera: Al principi ens semblava que seria bastant terrorífic, però ha anat molt bé. Suposo que s’ha imposat el fet que siguem dos actors al fet que siguem pare i fill. Els dos volem quedar molt bé, fer-ho tot perfecte...Roger Pera: Quan treballes sempre hi ha un duel interpretatiu, però treballar amb el pare em fa ser més generós. Estic més pendent d’aconseguir que estigui content que de mi mateix.

Pateix pel pare?
R.P.: Jo sempre he estat el fill rebel, el que més els ha costat dominar...J.P.: No és gens petoner. Jo volia nenes petoneres i m’ha sortit un nen esquerp...R.P.: En un rodatge, ell em va dir que per primera vegada el feia feliç i jo li vaig respondre que per primera vegada em feia patir. Pateixo perquè vull que estigui descansat. Ara, per exemple, quan vaig a comprar-me un entrepà, en compro un altre per a ell.J.P.: És que ell sap que jo sóc molt bo i em cuida! [riuen].

A la sèrie, s’han fet els papers a mida: pare patidor i maniàtic, i fill rebel.
J.P.: Jo sempre he fet de Joan Pera, amb totes les meves manies. No havia fet mai una funció on no fes de catalanet, i ara sóc un tio que estic a la presó, que m’he de disfressar...R.P.: En canvi, jo sóc molt més camaleònic. Això vol dir que sóc molt més bon actor!

Roger, és difícil conviure amb les improvisacions del seu pare?
J.P.: Ui! Ell s’enfada molt.R.P.: Home, és clar, és que ell ha estat 15 anys al teatre amb el Paco Morán i allà feien moltes morcillas, l’obra no era mai igual, però això és diferent. La tele ha de ser igual cada vegada. Ell molts cops s’inventa el final i em deixa penjat.J.P.: Però és que tot el que poso és mono.R.P.: Él que passa és que tu ets genial... [riuen]. Està bé quan aporta coses que hem creat entre els dos, el problema és quan s’ho fa tot sol.J.P.: Sí, però jo ho creo per a tu.R.P.: Ah, moltes gràcies. He de reconèixer, però, que, en aquest aspecte, el meu pare és genial. Posa una cosa i l’encerta. El problema és que a la tele no és només un personatge, som molts.J.P.: A mi em van dir que jo era el protagonista i m’ho he cregut.R.P.: La sort és que jo també tinc un humor molt Pera i me’n surto.

Ja havien fet un programa de ràdio junts, ¿tenien ganes de tornar a treballar plegats?
R.P.: Uf. Últimament quan fem doblatge ja li demano que sisplau no em convoqui, perquè acabem malament. No ens entenem.J.P.: Ell ho vol fer tot a la seva manera i no m’escolta. El problema és que després alguna cosa li queda bé, però si passa és per casualitat. Si ell fes el que jo li dic, estaria molt bé, perquè ell de per si ja té talent i, si a sobre tingués la meva experiència, seria el rei del Mambo, però no hi ha manera. No m’escolta.R.P.: Gràcies a Déu! Només ens queda fer teatre plegats i ja està: “Gràcies, pare, n’he après molt”, i s’ha acabat.J.P.: És estrany perquè a la gent li agrada treballar amb els grans. Jo, per exemple, he treballat amb Paco Morán, Woody Allen...

Amb Woody Allen, va aconseguir coincidir-hi quan gravava a Barcelona?
J.P.: Ai amb Woody Allen! No ho vaig intentar, a la gent li feia gràcia que li fes una visita i es va crear molta expectació, però un cop va ser aquí, tothom se li va tirar tan a sobre i no vaig gosar. Però ell em coneix, eh? No li faig molta gràcia, perquè un doblador sempre agafa una mica de personalitat del personatge... i això no li fa gaire gràcia. Ho agraeix i ho accepta, però deu pensar: “A veure si jo no ho podria fer molt millor que ell”.