29 de febrer 2008

El Teatre Llibertat



www.elperiodico.cat
24 febrer 2008

• Joves palestins troben a l'escenari una arma per lluitar contra l'ocupació israeliana i una raó per viure
• "Abans tots volíem ser suïcides", assegura un actor

El viatge Un moment de la representació al Teatre Llibertat de Jenín.
Foto: RICARDO MIR DE FRANCIA
RICARDO MIR DE FRANCIA
JENÍN
"No volem pau, volem llibertat", diu Juliano Mer Khamis com a carta de presentació a l'entrada del Teatre Llibertat de Jenín. A les seves mans té un telèfon israelià i un altre de palestí, que mostra per explicar la situació actual del conflicte i el xoc de les identitats que conformen la seva personalitat. "¿Saps?, ni tan sols puc redirigir les trucades d'un a l'altre. Ja no hi ha comunicació entre els dos mons", postil.la aquest actor, nascut a Israel de mare jueva i pare àrab.
Als 51 anys, Juliano dirigeix l'ambiciós projecte del Teatre Llibertat, que aspira a convertir la cultura en l'arma per combatre l'ocupació israeliana. El seu planter són els nens i adolescents d'aquest paupèrrim camp de refugiats palestins del nord de Cisjordània, nucli de la resistència armada i diana permanent del setge, els arrestos i la demolició de cases per part de l'Exèrcit israelià. Xavals com Ahmed Roh, que amb només 13 anys va veure com els buldòzers feien miques casa seva. "Fins que va reobrir el teatre tots volíem convertir-nos en suïcides. Des d'aleshores hem trobat una poderosa raó per viure", afirma poc abans de sortir a escena.
La història d'aquest projecte és una bonica i tràgica utopia registrada en el documental Arna's Children, dirigit pel mateix Juliano. A principi dels 90, la seva mare, Arna, va obrir a Jenín un taller de teatre i expressió artística per a nens traumatitzats per la violència. Abans, però, va haver de vèncer les suspicàcies dels que es pensaven que era una espia israeliana. Perquè Arna era jueva i excombatent del Palmach en la guerra contra els àrabs de l'any 1948. Mitja dotzena de xavals imberbes, als quals es va trobar vetllant cadàvers o plorant la destrucció dels seus domicilis, es van convertir en els seus millors actors. Durant uns quants anys aquells nens van somiar veure el món des dels escenaris.
Però el tràgic determinisme del conflicte va acabar imposant-se. En la Intifada, un darrere l'altre van acabar agafant les armes. Al.là i Axraf van morir en la defensa del setge de Jenín; Nidal i Iussef van ser tirotejats després de matar quatre civils israelians en una operació kamikaze a Hadera. Tampoc Arna i el seu teatre, construït amb els fons del premi Nobel alternatiu que li va concedir el Parlament suec, van sobreviure a la Intifada. Ella va morir de càncer i el seu teatre va ser destruït, juntament amb 300 cases, per l'artilleria i les excavadores israelianes.
Fa un any i mig, no obstant, va reobrir el teló per iniciativa de Zakaria Zubeidi, un dels pocs nens d'Arna que segueixen vius. Milicià de les Brigades d'Al-Aqsa durant anys, Zubeidi va deixar les armes fa uns mesos a l'acollir-se a una amnistia israeliana. "Les armes maten però no portaran la llibertat. Vaig voler reviure la idea d'Arna, de la resistència a través de l'art", afirma envoltat de xavals que l'admiren. "L'ocupació --afegeix-- ha aconseguit presentar-nos com a fanàtics. Aquest no és un conflicte religiós, sinó polític. Necessitem poetes, actors i intel.lectuals".

'Vull poder plorar'
Al seu costat hi seu Asma, una nena de 13 anys que participa en els tallers de premsa i fotografia del Teatre Llibertat. La seva tràgica història és la de gairebé tots els nens del camp. A dos dels seus germans els va matar l'Exèrcit, i dos més estan tancats a la presó. Casa seva ha estat demolida dues vegades per les excavadores israelianes. "Quan la vam trobar estava traumatitzada, gairebé no parlava i s'orinava al llit", explica Juliano. Al veure-la li va preguntar per què volia entrar al teatre. "No oblidaré mai el que em va dir: 'Vull poder plorar una altra vegada'", afirma commogut.
Ara Asma és una nena diferent, d'una maduresa demolidora. "Amb el teatre vaig aprendre a expressar-me i controlar l'odi que m'estava matant --explica des de la platea--. La meva manera de rebel.lió passa per ser actriu, perquè ells no volen que siguem famosos ni reconeguts, ens volen mantenir sota la seva bota".
S'apaguen les llums i comença la funció. Un centenar de nenes i dones omplen els bancs. L'obra parla de cinc adolescents frustrats que decideixen canviar el seu destí emprenent un viatge a la platja. Quan han estalviat prou i han convençut les seves famílies, l'Exèrcit israelià imposa el toc de queda i tanca els accessos de la ciutat. Però lluny de rendir-se, recorren a la imaginació per portar el mar fins a Jenín. Amb un projector recreen les onades en una paret i remullen els peus en una bassa de plàstic. Esclata l'ovació, llàgrimes en el públic. A aquesta bonica catarsi li falta, no obstant, el desenllaç. ¿Seguiran actuant en el futur aquests joveníssims actors, o els enterrarà el conflicte com els nens d'Arna?

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...