13 febrer 2008
teatre
«HEDDA GABLER» / JORDI BORDES.
Pau Carrió buscava un treball d'actors per sobre de tot. Que el decorat, l'anècdota temporal o espacial no restés força als personatges. I no només això. Que Hedda Gabler no enfosquís les altres circumstàncies. El resultat és un treball artesanal però que no aixeca gaire el vol. I és una llàstima perquè el laberint s'ho val. A l'escena se li suma un altre factor negatiu (no computable a la proposta escènica però molt determinant en la disponibilitat dels espectadors): dues hores sense pausa en unes cadires de plàstic seguen la circulació de la sang del més atleta. Carrió és valent en prendre un camí que es distancia de les ajudanties anteriors (ha treballat amb Àlex Rigola i amb Oriol Broggi) i indica una voluntat clara de perseguir els seus plantejaments.
A la Biblioteca no es veu una versió historicista, amb vestuari d'època, ni una Hedda Gabler al segle XXI. Si la primera possibilitat, tot i que més bella, distancia l'acció del públic, la segona topa perquè, avui, un personatge d'Hedda (per bé que arriba a uns extrems insospitats) és prou corrent. Carrió ha optat per plantejar l'acció com un assaig. Els mateixos actors encenen les llums i es posen la música (jazz de Llibert Fortuny que atansa l'instant als nostres dies). És una fórmula eficaç que la presenta fora de qualsevol coordenada i temps i que permet que el text i la interpretació tingui una presència abassegadora. Recentment, s'ha pogut veure un cas que és paradigmàtic amb el Txèkhov de Veronese (Un hombre que se ahoga, que versiona Les tres germanes) a l'Espai Lliure.
Semblava que aquesta Hedda Gabler podria encimbellar Márquez, que ja va fer un meritori paper de dona desenganyada i tortuosa a Dimonis, de Lars Noren (Sala Beckett, 2006). La resta d'actors del repartiment defensen els seus personatges, cuinats a foc lent i amb l'estima que habitualment només es concedeix a Hedda. La voluntat de baixar les revolucions d'aquest personatge per destacar els altres, evidentment, juguen contra seu. Ella és maquinadora però no tan perversa com podria haver estat i com sap fer. El treball de direcció permet un cert lluïment dels altres personatges però no volen prou. El repte era aconseguir una peça coral amb una psicologia dels personatges sublim; el resultat ha estat un muntatge correcte en el qual el domini d'Hedda Gabler enamora i persuadeix els espectadors de ple. Cal donar una segona oportunitat a Carrió.
Autor: Henrik Ibsen
Direcció: Pau Carrió
Intèrprets: Àurea Márquez, Àngels Poch, Anna Alarcón, Jordi Rico, Jordi Figueras i Iban Benet
Dia i lloc: dijous, 7 de febrer (fins al 9 de març) a la Biblioteca de Catalunya. Barcelona
teatre
«HEDDA GABLER» / JORDI BORDES.
Pau Carrió buscava un treball d'actors per sobre de tot. Que el decorat, l'anècdota temporal o espacial no restés força als personatges. I no només això. Que Hedda Gabler no enfosquís les altres circumstàncies. El resultat és un treball artesanal però que no aixeca gaire el vol. I és una llàstima perquè el laberint s'ho val. A l'escena se li suma un altre factor negatiu (no computable a la proposta escènica però molt determinant en la disponibilitat dels espectadors): dues hores sense pausa en unes cadires de plàstic seguen la circulació de la sang del més atleta. Carrió és valent en prendre un camí que es distancia de les ajudanties anteriors (ha treballat amb Àlex Rigola i amb Oriol Broggi) i indica una voluntat clara de perseguir els seus plantejaments.
A la Biblioteca no es veu una versió historicista, amb vestuari d'època, ni una Hedda Gabler al segle XXI. Si la primera possibilitat, tot i que més bella, distancia l'acció del públic, la segona topa perquè, avui, un personatge d'Hedda (per bé que arriba a uns extrems insospitats) és prou corrent. Carrió ha optat per plantejar l'acció com un assaig. Els mateixos actors encenen les llums i es posen la música (jazz de Llibert Fortuny que atansa l'instant als nostres dies). És una fórmula eficaç que la presenta fora de qualsevol coordenada i temps i que permet que el text i la interpretació tingui una presència abassegadora. Recentment, s'ha pogut veure un cas que és paradigmàtic amb el Txèkhov de Veronese (Un hombre que se ahoga, que versiona Les tres germanes) a l'Espai Lliure.
Semblava que aquesta Hedda Gabler podria encimbellar Márquez, que ja va fer un meritori paper de dona desenganyada i tortuosa a Dimonis, de Lars Noren (Sala Beckett, 2006). La resta d'actors del repartiment defensen els seus personatges, cuinats a foc lent i amb l'estima que habitualment només es concedeix a Hedda. La voluntat de baixar les revolucions d'aquest personatge per destacar els altres, evidentment, juguen contra seu. Ella és maquinadora però no tan perversa com podria haver estat i com sap fer. El treball de direcció permet un cert lluïment dels altres personatges però no volen prou. El repte era aconseguir una peça coral amb una psicologia dels personatges sublim; el resultat ha estat un muntatge correcte en el qual el domini d'Hedda Gabler enamora i persuadeix els espectadors de ple. Cal donar una segona oportunitat a Carrió.
Autor: Henrik Ibsen
Direcció: Pau Carrió
Intèrprets: Àurea Márquez, Àngels Poch, Anna Alarcón, Jordi Rico, Jordi Figueras i Iban Benet
Dia i lloc: dijous, 7 de febrer (fins al 9 de març) a la Biblioteca de Catalunya. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada