www.elperiodico.cat
15 febrer 2008
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
--Interpreten una exparella molt ben avinguda. Se citen, tornen a embolicar-se... A la vida real no solen ser tan civilitzats...
--Hi ha de tot. A vegades són més perversos els que continuen jugant. Però quan se separa una parella en què hi va haver amistat, que va anar més enllà de la passió, queda alguna cosa i poden seguir sent companys.
--¿Com és el seu personatge?
--Una dona de classe mitjana amb una actitud davant del divorci una mica nòrdica, irònica: ho faig amb elegància i sense despentinar-me.
--¿Vostè pertany a aquest 50% de separats de les estadístiques?
--No, jo estic feliçment casada i acabo de ser mare. Tinc una nena de quatre mesos i mig. Encara li estic donant el pit i ha canviat totes les meves prioritats. Quan es té un fill als 40 ets molt conscient del que fas. Em necessita i ara tinc altres ambicions: l'equilibri i la tranquil.litat.
--En el muntatge actuen només vostès dos, tot i que hi apareixen personatges imaginaris: la criada, el sogre, els amants actuals... ¿Resulta difícil actuar amb aquests éssers invisibles?
--És una dificultat afegida, però tot és qüestió de treballar-ho. És la gràcia d'aquesta obra i, al final, el públic els acaba veient. Ens diu que no estem sols.
--Un altre cop d'efecte és l'escenografia, del Mag Lari.
--És un cub màgic, amb uns quants trucs. L'obra és pur entreteniment, no és gens pretensiosa.
--Folk debuta com a director escènic. ¿Va perdre els nervis en algun moment?
--Mai. És el director més tranquil amb qui he treballat. Té molta paciència i educació. I encara que hi va haver instants caòtics amb els trucs, no es va sentir ni un crit.
--Barcelona viu un altre boom del musical, del qual vostè va ser una icona, ¿li agradaria tornar-hi?
--Vaig fer Paradís el 2005. Però els musicals són molt durs, són per a jovenetes. A Chicago m'hi vaig deixar la pell i jo ja tinc una edat i no peso 50 quilos. A més, m'agrada abordar perfils de dona madura.
15 febrer 2008
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
--Interpreten una exparella molt ben avinguda. Se citen, tornen a embolicar-se... A la vida real no solen ser tan civilitzats...
--Hi ha de tot. A vegades són més perversos els que continuen jugant. Però quan se separa una parella en què hi va haver amistat, que va anar més enllà de la passió, queda alguna cosa i poden seguir sent companys.
--¿Com és el seu personatge?
--Una dona de classe mitjana amb una actitud davant del divorci una mica nòrdica, irònica: ho faig amb elegància i sense despentinar-me.
--¿Vostè pertany a aquest 50% de separats de les estadístiques?
--No, jo estic feliçment casada i acabo de ser mare. Tinc una nena de quatre mesos i mig. Encara li estic donant el pit i ha canviat totes les meves prioritats. Quan es té un fill als 40 ets molt conscient del que fas. Em necessita i ara tinc altres ambicions: l'equilibri i la tranquil.litat.
--En el muntatge actuen només vostès dos, tot i que hi apareixen personatges imaginaris: la criada, el sogre, els amants actuals... ¿Resulta difícil actuar amb aquests éssers invisibles?
--És una dificultat afegida, però tot és qüestió de treballar-ho. És la gràcia d'aquesta obra i, al final, el públic els acaba veient. Ens diu que no estem sols.
--Un altre cop d'efecte és l'escenografia, del Mag Lari.
--És un cub màgic, amb uns quants trucs. L'obra és pur entreteniment, no és gens pretensiosa.
--Folk debuta com a director escènic. ¿Va perdre els nervis en algun moment?
--Mai. És el director més tranquil amb qui he treballat. Té molta paciència i educació. I encara que hi va haver instants caòtics amb els trucs, no es va sentir ni un crit.
--Barcelona viu un altre boom del musical, del qual vostè va ser una icona, ¿li agradaria tornar-hi?
--Vaig fer Paradís el 2005. Però els musicals són molt durs, són per a jovenetes. A Chicago m'hi vaig deixar la pell i jo ja tinc una edat i no peso 50 quilos. A més, m'agrada abordar perfils de dona madura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada