publicat per
http://www.nuvol.com
Oriol Toro. Festival Grec 2015. Barcelona.
foto : Amor i Shakespeare © Josep Aznar
Quan vas al Teatre Grec, igual que quan vas al Camp Nou
esperes trobar-hi quelcom fora del normal. Les butaques de l’amfiteatre es
destapen un mes a l’any per poder oferir-te un seient privilegiat per a una
vista privilegiada. Els espectacles que s’hi representen acostumen a ser
autèntiques delícies i, si a més combinen Shakespeare i el milloret de l’escena
teatral catalana, segur que el resultat ha de ser perfecte. És com un partit de
“Champions”. Tens un director d’orquestra, digues-li Luís Enrique, digues-li
Shakespeare, tens les estrelles, digues-li Messi, digues-li Jordi Boixaderas,
Joel Joan, Rosa Renom, Sílvia Bel, Ariadna Gil, Mercè Pons, Aleix Albareda,
Àlex Casanovas o Laura Aubert. Res no pot sortir malament. El rival és molt
fàcil, un públic àvid de teatre i encantat per la solemitat de l’escenari.
Com en tot bon partit de futbol, els actors ja escalfen
damunt del terreny de joc mentre el públic ocupa les seves butaques. L’entrenador
(Josep Maria Mestres) dóna les darreres indicacions als seus jugadors i comença
el partit.
Els primers tocs són per als quatre cavallers i les quatre
dames dels Treballs d’amor perduts, la pilota va saltant d’una banda a l’altra
i el públic es manté espectant. Els primers minuts sempre s’està a
l’espectativa per intentar deduïr per on avançarà el joc. Els coneixedors de
l’estratègia volen veure la puresa dels quatre enfront la temptació de les
quatre, però sembla que l’entrenador ha optat per un canvi de tàctica i proposa
que l’octet passi a jugar amb Els dos cavallers de Verona, on Proteu (Joel
Joan) i Valentí (Àlex Casanovas) provaran de conquerir Sílvia (Ariadna Gil) i
Júlia (Rosa Renom). Tot avança segons l’establert per les regles de fa 450
anys. Un text magníficament trabat, tot i que no tan ben recitat, unes escenes
sense massa emoció i el públic removent-se al seient i patint perquè l’equip
contrari no els faci un gol.
Però la tàctica torna a canviar sobtadament i entren
recanvis al terreny de joc, sembla que traiem els pesos pesants per fer una
mica de Molt soroll per no res. Ara és el torn de Benedicte (Jordi Boixaderas)
i Beatriu (Sílvia Bel), davant la passió de Claudi (Aleix Albareda) i Hero
(Mercè Pons). Aquí la cosa es comença a posar interessant. En Messi Boixaderas
comença a tocar-la com només ell ho sap fer. I sembla que Sílvia Neymar li
segueix el joc magistralment. El públic comença a seure millor, fixa atentament
la mirada per no perdre cap detall de les jugades d’aquests dos “cracks”. Cada
vegada s’acosten més a la línia de meta i davant l’admiració dels presents
Jordi Boixaderas dispara, amb totes les seves forces i amb la delicadesa de les
estrelles, un número musical que deixa el públic bocabadat. Té ritme, la veu
espectacular, per descomptat, és harmònic i tots els seus companys l’acompanyen
en la jugada del GOL definitiu. El públic ho celebra amb aplaudiments i clars
signes d’aprovació. Fins i tot n’hi ha que comenten la jugada amb els del
costat! Quin golàs! Quin goig veure un jugador com ell. I quina simplicitat tan
ben orquestrada pel xilòfon de Núria Andorrà i el violí de la Laura Aubert.
Però tothom sap que una flor no fa estiu i que no es pot
cantar victòria tan aviat. A criteri d’un dels arbitres més meravellosos que
recordo (Laura Aubert) el joc flueix amb un criteri impecable i el col·legiat
demostra que farà una gran carrera, com ja porta anys desmostrant a la
companyia Els Pirates i com també va demostrar amb escreix a Els Feréstecs de
la temporada passada.
Els dos cavallers de Verona tornen a contraatacar i intenten
travar una jugada musical similar a la dels seus contrincants, però tota la
mestria del Cristiano Joel Joan no és suficient per marcar un gol. La seva veu
no flueix, queda apagada i no balla del bracet de la música. Es nota la falta
d’entrenament, d’ell i de tota la companyia, tant en el cant, com en la
coreografia, massa mil·limetrada i poc fluïda. Però ja se sap que quan no
s’entrena prou pot ser perillós i és quan les lesions poden provocar que algun
dels jugadors (Rosa Renom) no acabi el partit. Òbivament això produïrà un mal
acabament, ja que sense la intervenció de tots els participants, l’obra no es
pot tancar com cal.
Els clàssics mai no moren i Shakespeare sempre funciona,
però es nota que la cosa està molt verda. Amb més rodatge l’obra pot fluir
magníficament i esperem que sigui així la temporada vinent al Teatre Poliorama.
El partit no ha estat gaire interessant, però les jugades
mestres del Boixaderas, Bel i Aubert compensen la passivitat de la resta de
jugadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada