publicat per
20 de julio de 2015
Jordi Vilaró. Festival Grec 2015. Barcelona
A Marat-Sade, Peter Weiss presenta un manicomi en el qual el
marquès de Sade dirigirà una obra de teatre per encàrrec del director del
centre psiquiàtric on el mateix aristòcrata i revolucionari estava confinat.
Sade exerceix el rol de director d’aquesta obra en què els pacients de la
institució mental de Charenton mostraran en escena les contradiccions de la
Revolució francesa -amb la figura de Jean-Paul Marat com a símbol de les
essències revolucionàries- i acabaran per protagonitzar una revolta final contra
Napoleó i, alhora, contra el mateix director de la institució mental, símbols
tots dos d’un autoritarisme que cal acabar enderrocant.
A partir d’aquest exercici de teatre dins del teatre es
desenvolupa una frenètica representació a través de la qual es qüestionarà si
la llibertat i la igualtat són aspiracions per les quals cal lluitar al preu
que sigui –tal com defensa Marat i els postulats originals de la revolució que
Napoleó acabarà traint– o altrament aquests dos fonaments de la Revolució
francesa són del tot incompatibles amb la pròpia condició humana, tal com
pregonarà Sade a través de la seva particular representació. La dialèctica que
s’estableix entre tots dos personatges –Marat i Sade– és intensa i
espectacular. El materialisme històric marxista i les seves etapes històriques
a superar (esclavatge-feudalisme, capitalisme, socialisme, comunisme) i que
Marat defensa com a essència de la revolució, contra la concepció hegeliana de
la consciència infeliç (Unglückliche Bewußtsein), és a dir, el drama perpetu de
dominació-submissió a què l’ésser està sotmès inevitablement; una lluita
contínua amb l’altre per a l’autoreconeixement que Sade s’encarrega de dur a
l’extrem a través de l’esmentada representació que recreen els interns de
Charenton. Weiss projectarà aquesta lluita filosòfica magistralment a través de
concepcions teatrals oposades i complementàries alhora, com són la brechtiana,
que es relacionarà ideològicament amb el materialisme de Marat
(Verfremdungseffekt o efecte de distanciament amb cançons, flash-forwards, que
trenquen línies dramàtiques convencionals, etc), i l’artaudiana del teatre de
la crueltat, en què, seguint les idees d’Antonin Artaud, se cerca
l’alliberament dels engavanyaments de la moral i de la raó per retornar l’ésser
a les seves essències, tal com defensarà clarament a l’obra la figura del
marquès de Sade. Dues concepcions filosòfiques i dues concepcions teatrals,
doncs, que Weiss fusionarà en un espectacle total que inevitablement sacsejarà
l’espectador i davant del qual resultarà impossible romandre indiferent, encara
ara, més de mig segle després de la seva creació.
De fet, aquest teatre que exposava teories o idees a partir
de fets històrics concrets i personatges reals del passat –el Dokumentarische
theater o teatre document– va gaudir d’una enorme puixança en el nostre país en
un moment de necessitat de renovació d’uns patrons escènics del tot adotzenats
a causa de la llarga nit franquista. Tota una nova fornada d’autors –la dita
“generació Sagarra” amb Josep Maria Benet i Jornet al capdavant, però també amb
Jordi Teixidor, Ramon Gomis, Jaume Melendres…– conrearen amb més o menys
fortuna aquestes noves formes teatrals provinents del brechtisme i del
post-brechtisme. Tanmateix, la febre per aquesta renovació teatral no va ser
una qüestió únicament d’un grapat d’autors joves: grups teatrals com el Grup
d’Estudis Teatrals d’Horta, el Grup de l’escola de teatre de l’Orfeó de Sants,
el Teatre de l’Escorpí; teòrics, pedagogs-dramaturgs i directors com Feliu
Formosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Montanyès, Lluís Pasqual o, per
descomptat, l’omnipresent figura de Ricard Salvat, tots ells empenyeren
l’escena més enllà dels límits formals i temàtics establerts fins aleshores,
impulsant un nou teatre de fort compromís polític i de clara transformació
social i estètica[1].
I si Peter Weiss pretenia projectar tot el que acabo de
comentar, estic del tot convençut que l’autor alemany hauria quedat ben
satisfet si hagués pogut gaudir de la versió de Marat-Sade que ha creat la
companyia andalusa Atalaya-TNT. Un treball extraordinàri, d’una intel·ligència
escènica quasi insultant, i amb una capacitat fora del comú per transmetre
visceralment tota la força dialèctica i estètica extremes entre els dos
polaritzats personatges de l’obra, amb tot el reguitzell de bojos que
escenifiquen amb duresa el document històric que embolcalla aquest merevellós
exercici metateatral. Atalaya-TNT, de fet, no és tant una companyia com un
laboratori d’idees, un espai d’experimentació (i transgressió) que elabora uns
espectacles minuciosos d’una gran força i intensitat. Artesania, experimentació
i vocació, molta vocació teatral, és el que desprenen els muntatges d’aquesta
meravellosa companyia sevillana, una companyia, per cert, que fins ara ha
passat de puntetes pel nostre país i només han actuat molt esporàdicament al
Teatre Joventut de L’Hospitalet. Allí vaig tenir la fortuna de descobrir-los fa
dos anys en una fantàstica versió de Ricard III i confesso que Ricardo Iniesta
i la seva troupe em van captivar del tot. Enamorament refermat després de la
seva excel·lent versió de Mare Coratge de l’any passat i, per descomptat, amb
l’impactant Marat-Sade que acabo de presenciar.
Espero que la seva programació del Grec d’enguany hagi
servit perquè a partir d’ara Atalaya-TNT gaudeixi de la mateixa consideració i
favor per part dels nostres programadors de vocació més europea i contemporània
que la que habitualment atorguen a figures com Ivo van Hove o Oskaras
Korsunovas, per exemple, ja que si parlem en termes estrictes de qualitat,
aquests sevillans no tenen absolutament res a envejar ni a neerlandesos ni a
bàltics.
[1] A qui li interessi saber més sobre aquest període en
general i sobre la influència concreta de Peter Weiss en l’escena del nostre
país, li recomano que consulti la tesi doctoral de Javier Orduña, El teatre
alemany contemporani a l’estat espanyol fins a 1975. Institut del Teatre
“Monografies de teatre, núm. 25”. Barcelona, 1988. Aquest llibre, per cert,
fins fa no res el podíeu trobar a la llibreria de la Diputació de Barcelona per
l’inebastable preu de… 1 euro! Atesa la demanda habitual d’aquests productes
suposo que encara en deuen quedar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada