publicat per
8 de juliol de 2015
Joan Gener Barbany. Caldes d'Estrac
El poesiai+, de la Fundació Palau i Fabre, forma part del
reguitzell de festivals que es fan i es desfan a l’estiu. Però té aquella
combinació que el fa singular: el contingut, és a dir, la poesia en viu i en
directe vista des de múltiples òptiques i el continent, és a dir, la pròpia
Fundació i altres indrets de la costa del Maresme. Aquest 2015 fa deu anys que
el festival es porta a terme a Caldes d’Estrac i la celebració es viu amb la
naturalitat de qui sap les seves arrels i pot gaudir dels seus fruits.
Espai i so
El festival es va iniciar amb una proposta singular entre
les exposicions permanents, Estimat Picasso o Defensa de l’Avantguarda, de la
col·lecció de Palau i Fabre.
L’edifici portes endins, sense esdevenir excessivament gran,
aprofita tots els espais com un laberint que et xucla i t’acull. Ens ho vam
demostrar a nosaltres mateixos quan, fiant-nos de la nostra oïda per arribar a
la veu de Laia Estruch que omplia tot l’edifici, vam haver de tornar al taulell
informatiu. Sí que vam poder escoltar i veure l’esforç de Víctor Sunyol per dir
tres fragments del seu Birman (2014). En ells, Sunyol es qüestionava, en veu
d’un veterà actor, la veritat i la mentida de les paraules, la funció del
teatre o la necessària existència del crit. Van tancar l’obertura del Festival
un duo especial, l’artista sonor Jordi Salvadó i l’artista Neus Borrell. Situat
just a l’espai “mort” davant del Pati de la Fundació, Salvadó va explicar que
mostrarien tres exercicis sonors de relació amb l’espai. El primer va ser un
cant llunyà de Borrell que Salvadó va recollir i modular per aconseguir el
silenci necessari dels oients. En el segon, Borrell donava voltes sobre si
mateixa -ara situada davant del públic- repetint uns versos com si fos un loop
naturalista. El darrer ens va convidar a passejar pels racons de la planta
baixa on el so havia nascut i encara restava viu.
Hi ha una cosa dins
Set edicions són les que ha aconseguit la traducció al
català de “Fulles d’Herba” del mític Walt Whitman. Bona part de la culpa la té
Jaume C. Pons Alorda que, juntament amb el músic i cantautor Didac Rocher, van
presentar l’espectacle Cant Còsmic al pati de la Fundació ple a vessar -fins i
tot es va omplir l’escala de darrera dels artistes.
A l’inici, Pons Alorda va oferir el seu entusiasme i va
prometre que el recital seria excepcional. El que en paraules de qualsevol
altre hauria sonat a prepotència, en la veu del mallorquí va esdevenir un joc
de complicitat amb el públic. Abans d’iniciar l’espectacle anunciat, Pons
Alorda va invocar a Palau i Fabre i a Blai Bonet.
La capbussada en la poesia de Whitman va ser total. Des del
primer moment, els quatre anys de traducció es notaven en l’organisme del
poeta. El so i el moviment del seu recitar, a més, anava flotant per les notes
d’un Rocher tan subtil com protagonista. A base de loops fronterers i apunts
naturalistes, el cantautor del Maresme acompanyava la veu del mallorquí que es
va girar repetidament per seduir a tot el públic present. La humanitat de
Whitman va succeir-se en poemes sobre la fusió amb la natura, sobre la
sexualitat i l’esclavatge, en un cant constant a la llibertat vital i a l’amor
com a forma de creació. Desbordants, Pons Alorda i Rocher van aconseguir que el
públic els acompanyés, en el ressò autèntic de “Hi ha una cosa dins”.
Tot el que puja baixa, i el que baixa…què?
Després d’un recital excepcional al pati, era el moment de
canviar d’espai i pujar fins al Parc de Can Muntanyà. Les caixes i les pancarta
amb el “Més Poesia Si Us Plau” es repartien entre la pujada i les baranes del
Parc. L’escenari, la barra i la bassa de granotes no s’havien mogut de lloc
d’un any per l’altre, però l’espai mantenia l’autenticitat que el fa tan
inspirador.
Al cap d’uns minuts, van començar a sonar uns instruments al
darrera del públic. Eren Sasha Agranov, Oriol Roca, Jordi Santanach i Jordi
Oriol. Es van acostar, fins a pujar a l’escenari sense mirar el públic i
invadint el seu espai amb sons estrambòtics i seductors. Agranov, Roca i
Santanach van prendre posicions a la bateria, al clarinet baix i al cello,
mentre Jordi Oriol va deixar, reposant, el clarinet. El mateix Oriol va
acostar-se al micròfon i sense pensar-s’ho, va deixar anar el text de La
caiguda de l’H -versió acústica de La Caiguda d’Amlet, ambdues portades a
l’escenari amb la Companyia Indi Gest.
Sincronitzats músics i actor, els 50 minuts van ser un
exercici de filosofia existencial a partir d’una perversió del Hamlet de
Shakespere. El despertar de la consciència, obert en canal davant del públic,
va tenir el seu inici entre el no res i el res. Transitant per l’etern retorn,
Oriol va agafar les corbes de la ment entre el dubte del caos, el trencament
filial freudià, el llimb més absolut i un bucle infinit. El desembarcament en
forma de final quasi sobtat va ser, literalment, la repetició del mateix
fragment que havia donat inici a l’obra. Jugant amb el peu de micro i fent
senyals incrèduls als músics, Oriol va demostrar que en el teatre, les
preguntes existencials prenen la forma que es mereixen i que el joc lèxic pot
ser un gran aliat. Encara ressona, al Parc de Can Muntanyà, una de les
preguntes més repetides: “Tot el que puja baixa….i el que baixa, què?”.
Tres polls entre poetes
Se sap, relativament, que Paul Fuster, Xarim Aresté i Gerard
Quintana van ser companys de pis durant molts anys -no pas els de la
universitat, es clar!-. Reiteradament han fet públic el triangle que els uneix
però fins divendres passat -almenys que jo sàpiga- no havien pujat a l’escenari
per oferir un espectacle conjunt.
Era un dels reclams i Can Muntanyà es va acabar d’omplir. El
públic, va rebre als músics amb un aplaudiment enèrgic. Sense dir gaire res,
Fuster es va situar a la bateria, Aresté va penjar-se la guitarra i Quintana va
agafar el micròfon per iniciar l’espectacle amb el “Manifest Groc (manifest
antiartístic català)” signat per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch
el 1928. Al final d’aquest, el públic no va acabar d’aplaudir després d’un silenci
interrogant que va canviar, durant uns segons, la cara dels músics.
L’espectacle es va desenvolupar amb la centralitat dels
poemes de “Catacumba Umbilical”, el primer poemari d’Artesté. Però també hi va
haver lloc per musicar un emprenyat “Mataró-Llavaneres” de Jordi Cornudella.
Fuster i Aresté -a voltes més pendents d’ells que de Quintana- van fer gala
d’una connexió intuïtiva i sincera a base d’improvisar ambients rockers.
Quintava va trobar el ritme després de cantar Sopa de Cabra i un Aresté despentinat
va replicar amb l’atàvic “Fill de Ministre”. Cap al final, després de
confessions en públic i algunes bajanades collonudes, Fuster va oferir el seu
particular despreocupat i irreverent show, mentre cantava l’himne no-religiós,
“Santa Cullons”. Els llargs aplaudiments no van amagar que l’espectacle pot
tenir més recorregut musical que no pas poètic, alhora que tancaven una primera
vetllada del Poesia i+ no apta per a les ments tancades de poetes i
lletraferits de saló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada