www.avui.cat
12 de setembre de 2009
Xavier Cester
'Hoy no me puedo levantar' és un musical amb cançons de Mecano de tres hores i mitja de durada
JULIÁN MARTÍN / EFE
Hoy no me puedo levantar
De Jose María i Nacho Cano
Teatre Tívoli, 8 de setembre
Una de les plagues del musical contemporani és la de l'espectacle bastit al voltant de les cançons d'algun grup de pop o rock de gran ressò popular. Com evidencia Mamma mia!, l'argument és secundari davant l'element bàsic, fer massatge a la memòria sentimental de l'espectador. Hoy no me puedo levantar aconsegueix dur la fórmula a la perfecció, d'entrada amb una trama tòpica, amb ecos de Rent, que combina comèdia (d'humor primari i oportunistes picades d'ullet a l'espectador local) i drama al voltant de l'ascensió d'un músic que arriba al Madrid de la Movida i que, seduït pels diners i la fama, deixa amics i xicota fins que és redimit pel sacrifici d'una mort tràgica.
Com a retrat de la dècada dels 80 és d'una superficialitat desmesurada. És clar que l'alfa i omega de l'operació són les dues dotzenes de cançons de Mecano, uns temes irresistibles, incrustats en l'ADN transgeneracional dels españolitos, si jutgem per la reacció frenètica d'un públic amb ganes de festa que, en un alt percentatge, amb prou feines havia nascut quan el grup estava en apogeu.
L'espectacle, tant pel que fa a llums com a una electritzant coreografia, té un ritme ben sostingut perquè les exagerades tres hores i mitja de durada no es facin feixugues. Tanmateix, un so eixordador, uns arranjaments discutibles i una excessiva desigualtat en el nivell de cant (amb tics d'OT) ens confirmen que els originals de Mecano són insuperables. Destaquem, però, un Diego Rodríguez que va anar a més i, sobretot, Tania García, això si eren ells, perquè el programa no especificava qui era qui: una altra plaga d'aquests musicals és que els intèrprets són peces intercanviables. La fórmula està tan perfeccionada que no seria estrany que l'espectacle durés fins al 7 de setembre de l'any vinent.
12 de setembre de 2009
Xavier Cester
'Hoy no me puedo levantar' és un musical amb cançons de Mecano de tres hores i mitja de durada
JULIÁN MARTÍN / EFE
Hoy no me puedo levantar
De Jose María i Nacho Cano
Teatre Tívoli, 8 de setembre
Una de les plagues del musical contemporani és la de l'espectacle bastit al voltant de les cançons d'algun grup de pop o rock de gran ressò popular. Com evidencia Mamma mia!, l'argument és secundari davant l'element bàsic, fer massatge a la memòria sentimental de l'espectador. Hoy no me puedo levantar aconsegueix dur la fórmula a la perfecció, d'entrada amb una trama tòpica, amb ecos de Rent, que combina comèdia (d'humor primari i oportunistes picades d'ullet a l'espectador local) i drama al voltant de l'ascensió d'un músic que arriba al Madrid de la Movida i que, seduït pels diners i la fama, deixa amics i xicota fins que és redimit pel sacrifici d'una mort tràgica.
Com a retrat de la dècada dels 80 és d'una superficialitat desmesurada. És clar que l'alfa i omega de l'operació són les dues dotzenes de cançons de Mecano, uns temes irresistibles, incrustats en l'ADN transgeneracional dels españolitos, si jutgem per la reacció frenètica d'un públic amb ganes de festa que, en un alt percentatge, amb prou feines havia nascut quan el grup estava en apogeu.
L'espectacle, tant pel que fa a llums com a una electritzant coreografia, té un ritme ben sostingut perquè les exagerades tres hores i mitja de durada no es facin feixugues. Tanmateix, un so eixordador, uns arranjaments discutibles i una excessiva desigualtat en el nivell de cant (amb tics d'OT) ens confirmen que els originals de Mecano són insuperables. Destaquem, però, un Diego Rodríguez que va anar a més i, sobretot, Tania García, això si eren ells, perquè el programa no especificava qui era qui: una altra plaga d'aquests musicals és que els intèrprets són peces intercanviables. La fórmula està tan perfeccionada que no seria estrany que l'espectacle durés fins al 7 de setembre de l'any vinent.