www.elperiodico.cat
10 de setembre de 2009
• «Adaptem la funció a tots els pressupostos», diu sense ironia el pallasso Joan Montanyès, ‘Monti’
• Només dues de les 67 companyies que actuen des d’avui al festival aposten per l’espectacularitat
El grup Artristas va triomfar a Tàrrega amb Homoterm, el 1986.
10 de setembre de 2009
• «Adaptem la funció a tots els pressupostos», diu sense ironia el pallasso Joan Montanyès, ‘Monti’
• Només dues de les 67 companyies que actuen des d’avui al festival aposten per l’espectacularitat
El grup Artristas va triomfar a Tàrrega amb Homoterm, el 1986.
Foto: arxiu
Lo monstre, l’espectacle de la companyia Efímer, combina la cercavila tradicional amb l’última tecnologia.
Lo monstre, l’espectacle de la companyia Efímer, combina la cercavila tradicional amb l’última tecnologia.
Foto: mireia gonzález / efímer
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
Val més un ocell a la mà que cent volant. En el context de la 29a Fira de Tàrrega, que comença avui, el popular refrany ha canviat: val més diversos espectacles petits i barats que un de gran i car. La crisi ha obligat els creadors a adaptar-se, renunciant al gran format que va catapultar a la fama el teatre de carrer català i proposant, a canvi, muntatges de menors dimensions, més barats i més fàcils de programar. Durant quatre dies, 67 companyies desafiaran la crisi amb 250 funcions a la capital de l’Urgell.
La depressió econòmica ha afectat joves i veterans. «Costa molt tira la feina endavant, però la part positiva d’aquesta crisi és que t’obliga a reinventar-te i a espreme’t el coco per fer coses bones amb menys diners», diu Xavier Mancho, de la companyia Efímer. Amb tan sols dos anys d’existència, aquest col·lectiu de vuit creadors de Tàrrega va inaugurar la Fira de l’any passat amb l’espectacular muntatge audiovisual Pop3. Amb un pressupost de 40.000 euros per mitja hora, ningú ha tornat a contractar-lo.
En aquesta edició, Efímer presenta dues propostes: Lo monstre, un drac automatitzat de nou metres de llarg i quatre d’alt, «un trasto itinerant més barat» que forma part de l’espectacle col·lectiu Blanc!, i Transition, una coproducció amb els alemanys Pan.Optikum que ofereix diverses escenes de curta durada en un mateix espai.
ELS VETERANS
BARCELONA
Val més un ocell a la mà que cent volant. En el context de la 29a Fira de Tàrrega, que comença avui, el popular refrany ha canviat: val més diversos espectacles petits i barats que un de gran i car. La crisi ha obligat els creadors a adaptar-se, renunciant al gran format que va catapultar a la fama el teatre de carrer català i proposant, a canvi, muntatges de menors dimensions, més barats i més fàcils de programar. Durant quatre dies, 67 companyies desafiaran la crisi amb 250 funcions a la capital de l’Urgell.
La depressió econòmica ha afectat joves i veterans. «Costa molt tira la feina endavant, però la part positiva d’aquesta crisi és que t’obliga a reinventar-te i a espreme’t el coco per fer coses bones amb menys diners», diu Xavier Mancho, de la companyia Efímer. Amb tan sols dos anys d’existència, aquest col·lectiu de vuit creadors de Tàrrega va inaugurar la Fira de l’any passat amb l’espectacular muntatge audiovisual Pop3. Amb un pressupost de 40.000 euros per mitja hora, ningú ha tornat a contractar-lo.
En aquesta edició, Efímer presenta dues propostes: Lo monstre, un drac automatitzat de nou metres de llarg i quatre d’alt, «un trasto itinerant més barat» que forma part de l’espectacle col·lectiu Blanc!, i Transition, una coproducció amb els alemanys Pan.Optikum que ofereix diverses escenes de curta durada en un mateix espai.
ELS VETERANS
La crisi també ha deixat tocats històrics com Artristras, que fa 30 anys que inauguren festivals a tot el món. «El gran teatre de carrer català s’ha utilitzat políticament en grans ocasions, com les Olimpíades o el Fòrum, però segueix sense tenir un circuit regular –lamenta Glòria Font, una de les fundadores del grup–. Ara es recolza políticament el circ, però nosaltres ens sentim deixats i molt vulnerables».
Font considera que el gran el teatre de carrer dels anys 70 i 80 (Comediants, Artristras, La Fura dels Baus, La Cubana...) responia a «un moment optimista, ple d’energia i generositat». Però els temps canvien: «No tenim cap altre remei que posar il·lusió en coses petites». Artristradas, la seva proposta per a aquesta Fira, consisteix en tres accions de carrer que sintetitzen l’essència de la companyia: una mirada contemporània i poètica a la tradició popular (cercavila, gegants...) i a la mitologia. Artristras són 16 persones, però a Tàrrega només seran quatre.
La Fira també funciona com a plataforma per recuperar artistes que han passat anys de sequera creativa. És el cas del pallasso Joan Montanyès, Monti, que estrena espectacle després de la seva experiència de dos anys com a director artístic del Circo Price de Madrid. Classix-Klowns és un recorregut per la història del pallasso clàssic en què Monti s’acompanya d’un dels mestres del gènere, Pipo Sosman júnior. L’august (Monti) i el carablanca (Pipo), el tonto i el llest, el rebel i l’autoritari. El pallasso català torna amb el format clàssic que el va donar a conèixer als anys 90, però amb entrades noves.
TOTS ELS PRESSUPOSTOS
Font considera que el gran el teatre de carrer dels anys 70 i 80 (Comediants, Artristras, La Fura dels Baus, La Cubana...) responia a «un moment optimista, ple d’energia i generositat». Però els temps canvien: «No tenim cap altre remei que posar il·lusió en coses petites». Artristradas, la seva proposta per a aquesta Fira, consisteix en tres accions de carrer que sintetitzen l’essència de la companyia: una mirada contemporània i poètica a la tradició popular (cercavila, gegants...) i a la mitologia. Artristras són 16 persones, però a Tàrrega només seran quatre.
La Fira també funciona com a plataforma per recuperar artistes que han passat anys de sequera creativa. És el cas del pallasso Joan Montanyès, Monti, que estrena espectacle després de la seva experiència de dos anys com a director artístic del Circo Price de Madrid. Classix-Klowns és un recorregut per la història del pallasso clàssic en què Monti s’acompanya d’un dels mestres del gènere, Pipo Sosman júnior. L’august (Monti) i el carablanca (Pipo), el tonto i el llest, el rebel i l’autoritari. El pallasso català torna amb el format clàssic que el va donar a conèixer als anys 90, però amb entrades noves.
TOTS ELS PRESSUPOSTOS
«¡Espero no arruïnar-me una altra vegada! –exclama Monti, que va actuar a Tàrrega als anys 80 com a membre de Comediants--. Ja seria la tercera i un ja és grandet». Com els altres, ell també es llança a l’escenari de la crisi, però aquesta vegada amb xarxa: «A Classix-Klowns som tres actors, un pianista i dos tècnics, però adaptem la funció a tots els pressupostos: podem fer la versió familiar amb tres actors, la versió en parella i, si cal, fins i tot un monòleg».
Aquest procés d’encongiment també afecta grups internacionals com els francesos Carabosse. L’any passat van ser les estrelles de la Fira amb un espectacular muntatge de foc que va il·luminar el poble de Taradell; aquest any tornen amb Chez Cocotte, un muntatge de petit format sobre un inventor i els seus artefactes de vapor.
Tot i que la crisi és general, hi ha algunes excepcions de companyies que segueixen proposant, malgrat tot, muntatges de gran format: Sirena a la plancha, de Sol Picó, és un encàrrec de l’ExpoSaragossa que planteja la gestió femenina de l’aigua i que va guanyar el premi Max de dansa, i Rayuela, de Castella-Lleó, es presenten sense estar-se de res amb Invasores del espacio, combinant videoart, música i dansa. I, entre les excepcions, un cas únic, el d’Alba Sarraute, que triomfa amb el cabaret Mirando a Yukali i que, des que va esclatar la crisi, treballa més que mai.
Aquest procés d’encongiment també afecta grups internacionals com els francesos Carabosse. L’any passat van ser les estrelles de la Fira amb un espectacular muntatge de foc que va il·luminar el poble de Taradell; aquest any tornen amb Chez Cocotte, un muntatge de petit format sobre un inventor i els seus artefactes de vapor.
Tot i que la crisi és general, hi ha algunes excepcions de companyies que segueixen proposant, malgrat tot, muntatges de gran format: Sirena a la plancha, de Sol Picó, és un encàrrec de l’ExpoSaragossa que planteja la gestió femenina de l’aigua i que va guanyar el premi Max de dansa, i Rayuela, de Castella-Lleó, es presenten sense estar-se de res amb Invasores del espacio, combinant videoart, música i dansa. I, entre les excepcions, un cas únic, el d’Alba Sarraute, que triomfa amb el cabaret Mirando a Yukali i que, des que va esclatar la crisi, treballa més que mai.