www.elperiodico.cat
6 de setembre de 2009
• El bufó aspira a convertir ‘Utopía’ en una llavor per despertar la consciència de la gent d’esquerres
Leo Bassi, sota una pluja de confeti al final d’Utopía.
6 de setembre de 2009
• El bufó aspira a convertir ‘Utopía’ en una llavor per despertar la consciència de la gent d’esquerres
Leo Bassi, sota una pluja de confeti al final d’Utopía.
Foto: LAURA MILONE
GEMMA TRAMULLAS
BARCELONA
A l’avi de Leo Bassi el van treure per força del circ i el van obligar a lluitar contra els alemanys. Durant un alto el foc, aquell pallasso del Gran Circo Toscano es va treure la gorra militar i es va passejar entre les trinxeres amb un gos al cap. Va ser el gest més assenyat en aquell grotesc panorama de mort. Un segle després, Bassi reivindica a Utopía el gest del seu avi i continua fent servir el riure com a antídot contra el conformisme, com a «arma de construcció massiva», en paraules d’un altre gran pallasso, Jango Edwards.
Es pot estar més o menys d’acord amb les idees polítiques de Bassi, amb el seu reverencial respecte als ideals de la Il·lustració i als ideals de l’esquerra quan encara era esquerra, però cal treure’s el barret davant dels qui, a hores d’ara, encara intenten despertar les consciències. «El dia que un poema valgui més que un Ferrari, s’haurà realitzat la utopia», afirma.
A la primera part d’Utopía, Bassi teixeix un llarg speech sobre la caiguda de la banda (¡perdó!, la banca) Lehman Brothers i la incapacitat de l’esquerra per proposar una alternativa davant de la pitjor crisi del capitalisme global. El guió, a estones improvisat, té moments brillants. Després es fica amb els pijos que juguen a golf, amb el llibre Cartas a un joven español d’Aznar i finalment es despulla per oferir «el cul» amb la condició que es faci la revolució.
Per arribar-hi, Bassi ha deixat enrere el Maig del 68 i s’ha apuntat a la teoria del caos. Amb el temps, un petit gest, com l’aleteig d’una papallona (o posar-se un gos al cap o fer un espectacle com Utopía), pot desencadenar grans canvis, una revolució.
AMB ULLS DE NEN
BARCELONA
A l’avi de Leo Bassi el van treure per força del circ i el van obligar a lluitar contra els alemanys. Durant un alto el foc, aquell pallasso del Gran Circo Toscano es va treure la gorra militar i es va passejar entre les trinxeres amb un gos al cap. Va ser el gest més assenyat en aquell grotesc panorama de mort. Un segle després, Bassi reivindica a Utopía el gest del seu avi i continua fent servir el riure com a antídot contra el conformisme, com a «arma de construcció massiva», en paraules d’un altre gran pallasso, Jango Edwards.
Es pot estar més o menys d’acord amb les idees polítiques de Bassi, amb el seu reverencial respecte als ideals de la Il·lustració i als ideals de l’esquerra quan encara era esquerra, però cal treure’s el barret davant dels qui, a hores d’ara, encara intenten despertar les consciències. «El dia que un poema valgui més que un Ferrari, s’haurà realitzat la utopia», afirma.
A la primera part d’Utopía, Bassi teixeix un llarg speech sobre la caiguda de la banda (¡perdó!, la banca) Lehman Brothers i la incapacitat de l’esquerra per proposar una alternativa davant de la pitjor crisi del capitalisme global. El guió, a estones improvisat, té moments brillants. Després es fica amb els pijos que juguen a golf, amb el llibre Cartas a un joven español d’Aznar i finalment es despulla per oferir «el cul» amb la condició que es faci la revolució.
Per arribar-hi, Bassi ha deixat enrere el Maig del 68 i s’ha apuntat a la teoria del caos. Amb el temps, un petit gest, com l’aleteig d’una papallona (o posar-se un gos al cap o fer un espectacle com Utopía), pot desencadenar grans canvis, una revolució.
AMB ULLS DE NEN
A la segona part, l’actor deixa de costat el cinisme intel·lectual i l’estil mitinguer i es transforma en un pallasso carablanca, com ho va ser el seu avi. Encara que en el circ aquesta figura simbolitzi l’autoritat i el conservadorisme, ell la rescata com a personatge subversiu i màgic, com a recordatori que un altre món és possible. Al final, convida el públic a jugar amb aneguets de goma i a cridar amb les entranyes. No hi ha res més revolucionari que mirar el món amb ulls de nen.
Pitjor que la bomba que li van posar al teatre Alfil de Madrid per ficar-se amb l’església, seria que el públic sortís de La Villarroel després de dues hores de funció sense ganes de canviar les coses. No hi ha pressa. Això només és un aleteig.
Pitjor que la bomba que li van posar al teatre Alfil de Madrid per ficar-se amb l’església, seria que el públic sortís de La Villarroel després de dues hores de funció sense ganes de canviar les coses. No hi ha pressa. Això només és un aleteig.