1 de setembre del 2007
«CABARET PEDROLO» / JORDI BORDES.
+ Un detall promocional de l'obra.
La Quadra Màgica és una companyia inhabitual en l'esfera professional, probablement, perquè es mou, amb intuïció i vocació, en la difícil frontera de l'actor aficionat i el personatge que viu de sortir a escena. El seu punch no és net i perfecte, sinó que els agrada treballar amb elements trobats en contenidors per construir una escenografia i, més enllà, una obra. El ritme va a patacades, contraposant escenes amb un diàleg profund («Què és el límit?» «El límit ens el posem nosaltres mateixos») que navega entre cançons de play back i streeper amb toc de maluc característic que desplaça el seus genitals enfundats en un tanga en direcció la mirada incrèdula de l'espectador més proper.
Des que fa un any van començar a representar aquesta personal adaptació del text dramatúrgic de Pedrolo, cada accident teatral s'ha convertit en un incident escènic. Si un actor que feia de pare madur els deixa, el reconverteixen en una mena de titella-penis (i ho lliguen en la teòrica transformació hipnòtica d'un jove en un consolador desconsolat). Tot és orgànic. Amics de la improvisació, procuren jugar cada cop que a algú li sona un telèfon mòbil (és obligat tenir-los engegats per fer més efectiva la teòrica sessió d'espiritisme). Tot roda de manera surrealista i entretallada: apareix un Tarradellas amb un tètric «Ja sóc aquí» en boca d'una actriu amb ulls perduts. Una actriu ha de pegar al director, i fa mal. A ell, perquè li queden les galtes vermelles; i al públic i a ella, per la violència gratuïta («han pagat per veure això», li recriminen).
És un teatre incòmode (tot i els gags que ho endolceixen) pels abusos sexuals, més o menys explícits; la duresa del discurs; o el ritme que es deixa perdre amb ballaruga festiva però poc efectiva (si no és per connectar amb el públic). És un producte brut, però, que entronca amb una tradició teatral, amb una intuïció que és bo de reprendre-la. I tot un luxe per aquests temps que corren, La Quadra Màgica és coherent amb un corrent inconformista i descatalogat com ho van ser (per determinats sectors) Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo o Lluís Maria Xirinacs. Als actors, que necessiten la participació del públic, també els agrada muntar un fòrum a final de cada sessió i incorporar a la seva agenda de correu electrònic cada mail personal. El seu és un espectacle inclassificable i intransferible.
Dramatúrgia: Josep M. Riera (inspirat en Homes i no, de Pedrolo)
Direcció: Josep M. Riera
Companyia: La Quadra Màgica
Dia i lloc: dijous 30 d'agost al Teatreneu
+ Un detall promocional de l'obra.
La Quadra Màgica és una companyia inhabitual en l'esfera professional, probablement, perquè es mou, amb intuïció i vocació, en la difícil frontera de l'actor aficionat i el personatge que viu de sortir a escena. El seu punch no és net i perfecte, sinó que els agrada treballar amb elements trobats en contenidors per construir una escenografia i, més enllà, una obra. El ritme va a patacades, contraposant escenes amb un diàleg profund («Què és el límit?» «El límit ens el posem nosaltres mateixos») que navega entre cançons de play back i streeper amb toc de maluc característic que desplaça el seus genitals enfundats en un tanga en direcció la mirada incrèdula de l'espectador més proper.
Des que fa un any van començar a representar aquesta personal adaptació del text dramatúrgic de Pedrolo, cada accident teatral s'ha convertit en un incident escènic. Si un actor que feia de pare madur els deixa, el reconverteixen en una mena de titella-penis (i ho lliguen en la teòrica transformació hipnòtica d'un jove en un consolador desconsolat). Tot és orgànic. Amics de la improvisació, procuren jugar cada cop que a algú li sona un telèfon mòbil (és obligat tenir-los engegats per fer més efectiva la teòrica sessió d'espiritisme). Tot roda de manera surrealista i entretallada: apareix un Tarradellas amb un tètric «Ja sóc aquí» en boca d'una actriu amb ulls perduts. Una actriu ha de pegar al director, i fa mal. A ell, perquè li queden les galtes vermelles; i al públic i a ella, per la violència gratuïta («han pagat per veure això», li recriminen).
És un teatre incòmode (tot i els gags que ho endolceixen) pels abusos sexuals, més o menys explícits; la duresa del discurs; o el ritme que es deixa perdre amb ballaruga festiva però poc efectiva (si no és per connectar amb el públic). És un producte brut, però, que entronca amb una tradició teatral, amb una intuïció que és bo de reprendre-la. I tot un luxe per aquests temps que corren, La Quadra Màgica és coherent amb un corrent inconformista i descatalogat com ho van ser (per determinats sectors) Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo o Lluís Maria Xirinacs. Als actors, que necessiten la participació del públic, també els agrada muntar un fòrum a final de cada sessió i incorporar a la seva agenda de correu electrònic cada mail personal. El seu és un espectacle inclassificable i intransferible.
Dramatúrgia: Josep M. Riera (inspirat en Homes i no, de Pedrolo)
Direcció: Josep M. Riera
Companyia: La Quadra Màgica
Dia i lloc: dijous 30 d'agost al Teatreneu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada