07 de juny 2006

Les gires teatrals catalanes que no roden


el punt
6 de juny de 2006
jordi bordes
Creadors i institucions estudien fórmules per rendibilitzar espectacles de risc fora de Barcelona
BarcelonaAvui és un carreró sense sortida. Tot i l’evidència que molts municipis tenen o han projectat un auditori de qualitat per poder fer-hi muntatges escènics professionals, cada cop és més reduïda la quantitat d’espectacles que fan gira en camioneta per Catalunya. Davant del suport a la creació de la Generalitat que ha suposat un fort impuls per a la producció d’espectacles de mitjà format, cada cop hi ha menys teatres que obrin la programació a actuacions de risc. Vol-Ras (25 anys a l’esquena amb obres d’humor) denuncia que només hi ha una vintena de títols a l’any que fan gira després de la temporada de Barcelona. Ells tenen els contractes a l’estranger. La futura Oficina de Difusió d’Espectacles del Departament de Cultura farà que es tanqui el cercle, a la tardor.
+ Foto de família del col·lectiu d’artistes Factoria Escènica Internacional (FEI), que s’allotgen a la Nau Ivanow. / Foto: DAVID RUANO
És una evidència que cada cop hi ha menys espectacles que fan gira per Catalunya. La directora Carme Portaceli s’exclama, per exemple, que només es fessin sis representacions, de Gènova ’01, un text de Fausto Paravidino que va estrenar el Festival Grec de fa un parell d’anys. No va fer temporada posterior tampoc a Barcelona. La raó, esgrimeix Portaceli, és el poc risc que assumeixen els tècnics municipals: «Cal pagar un sou per programar Rubianes?», es pregunta la directora. Entén que els cartells municipals han de tenir tot tipus d’espectacles, també el d’aquest humorista, però que avui el resultat del cartell es mesura per la recaptació i l’ocupació més que per la qualitat i varietat dels espectacles.
Pels membres de Vol-Ras, Joan Faneca i Joan Segalés, la raó d’aquest embús és la preponderància de l’empresa productora i exhibidora Focus. Aquesta empresa proposa als tècnics municipals (quan no són ells mateixos els que programen, per concurs públic a sales municipals com la de Badalona) un paquet per a sis mesos amb títols ben variats, que coincideixen sovint amb els muntatges que produeixen. Portaceli discrepa de la lectura de Vol-Ras: «Tot el que fa Focus està molt bé.» El problema, pensa la directora, és que «l’administració no ha fet la seva feina» i ara costa mostrar teatre contemporani amb normalitat. Portaceli sentencia que «la democràcia no és perquè manin les majories, sinó perquè es tinguin en compte les minories».
ELS TEATRES BARCELONINS
La situació d’avantatge de Focus a Catalunya pot créixer també a Barcelona. L’empresa privada és la que té més butaques i aspira a reobrir el Goya i a programar el Villarroel, el curs vinent. El nou regidor de cultura, Carles Martí, ha comentat a aquest diari que l’Ajuntament pot «ajudar la iniciativa de Focus». Des de fa més d’un any, l’empresa busca subvencions per cobrir la rehabilitació del Goya, tot i que ells n’assumirien la part principal. Martí també defensa que hi hagi «empreses fortes que puguin fer espectacles d’una certa talla». «Sembla que estem bastant lluny del monopoli perquè, a més, el sector públic té teatres propis.» A més de focus, altres empreses com ara Bitò i Fila7 també juguen en la cursa de les gires.
La situació econòmica de les productores i companyies teatrals és massa humil per poder encarar espectacles de gran format. Això fa que no hi hagi espectacles idonis per als auditoris amb gran aforament. A més, només serien recomanables per a escenaris on es pogués fer temporada. En aquest sentit, a Barcelona, hi pot haver falta d’espai ja que fa unes setmanes va tancar el Novedades, el Principal s’ha llogat com a sala de concerts i ja hi ha emparaulades temporades al Victòria i, possiblement, a l’Apolo