EL TEATRE NACIONAL CREIX BÉ

www.elperiodico.com
17 de juny de 2006
L'ARTICLE DEL DIA

Reixach cedeix a Belbel la direcció d'una escena pública catalana amb senyals d'assentar-se

Gonzalo Pérez de Olaguer
Periodista

Domènec Reixach deixarà de ser director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el dia 30 de juny vinent. Haurà estat al capdavant del teatre públic de la Generalitat durant vuit temporades, des de la 1998-1999 fins a la que ara s'acaba, la 2005-2006. Tal com ja es va fer públic fa uns quants mesos, l'autor i director Sergi Belbel el substituirà en el càrrec. Una notícia satisfactòria és que el tras- pàs de poders s'està desenvolupant amb total normalitat, tot al contrari del que va passar quan el Govern va acomiadar Josep Maria Flotats, el mes de juny del 98, i aquest es va negar a qualsevol col.laboració amb el seu successor en el moment d'abandonar el despatx del Nacional.
Belbel ho tindrà, d'entrada, bastant més fàcil que Reixach en el seu moment.Una primera valoració de la gestió global de Reixach al capdavant del TNC és positiva, però això no fa oblidar alguns errors o algunes qüestions no resoltes o no ben resoltes. Reixach ha suportat en aquest temps algunes crítiques dures, en general sempre des d'un mateix lloc i no sempre raonablement justes.
De l'entramat que formen els 170 espectacles presentats a les tres sales del Nacional, i que atenen principalment les àrees del teatre contemporani --català i forà--, la nova creació, el teatre clàssic i el teatre internacional, emergeix un resultat final positiu. El TNC, amb 10 temporades a sobre, és una institució cultural nova que encara necessita temps per assentar-se. La tradició que en aquest sentit hi ha en ciutats com París, Londres, Berlín o Milà no la tenim aquí.És prou sabut que Flotats, amb la col.laboració generosa de Pujol i Pujals --president de la Generalitat i conseller de Cultura, respectivament, aleshores--, va deixar un Nacional nerviós i encrespat, i una professió dividida i enfrontada. I això quan el nou espai públic no feia ni dos anys que funcionava.
Els bons dots com a gestor de Reixach, que ja va evidenciar en els seus 10 anys al capdavant del Centre Dramàtic de la Generalitat (Teatre Romea), es van posar de manifest pel difícil repte que suposava entrar al TNC. Apaivagar els ànims, crear una nova il.lusió, envoltar-se d'un bon equip de treball i dibuixar un model de teatre nacional figuren en l'haver de Reixach en la seva etapa com a director del Nacional.RECORDO que Adolfo Marsillach em deia sempre, parlant com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que es podia fer una programació o una altra, moure's en una tendència o en una altra, arriscar-se més o menys, però que sempre les obres programades li havien d'agradar a ell.
A Reixach se li ha criticat que programés tal o tal autor, l'absència d'altres, i també que insistís en uns noms fins a crear una família al TNC. No comparteixo aquest estat d'opinió: un director, d'un teatre públic o d'una empresa privada, treballa amb un equip de la seva confiança i, en el cas de Reixach, programa obres que, d'entrada, li agraden a ell. I en això dels gustos ja sabem el que passa.En aquestes últimes vuit temporades del TNC han pujat als seus escenaris un bon nombre d'autors catalans clàssics, com Josep Maria de Sagarra, Ignasi Iglesias, Àngel Guimerà, Joan Puig i Ferrater, i altres més recents, com Mercè Rodoreda, Joan Brossa i Joan Oliver.
Amb resultats desiguals, cosa que forma part de la creació, i amb absències, i això té a veure amb els gustos de cada un. S'han recuperat creadors contemporanis oblidats, com Albert Vidal --una aposta pel risc--, i hem vist obres d'autors catalans de les noves generacions, com Gerard Vázquez, Lluïsa Cunillé, Sergi Pompermayer, David Plana, Jordi Galceran i Albert Espinosa.Un teatre públic no ha d'estar subjecte a la taquilla ni ser la panacea de tots els mals del sector, però sí que es deu a la qualitat, a l'educació del públic, al progrés, al compromís amb els clàssics i a la promoció dels nous autors del país. Però, ¿és possible satisfer tots aquests objectius? Demanar-ho al nostre Teatre Nacional és desproporcionat a la seva realitat i a les seves possibilitats. Mirant cap enrere sense ira es detecta alguna concessió descarada a la taquilla, com va ser el cas de la reposició del musical Mar i cel, de Dagoll Dagom, un èxit popular cantat; i no tant per l'espectacle, d'un alt nivell professional, sinó per la falta de risc que comportava i la falta d'interès dels uns i dels altres per afrontar-ne un muntatge, o una lectura, tal com es diu ara, diferent de la de l'estrena del 1988.
AL LLARG d'aquestes vuit últimes temporades s'ha anat dibuixant un model de Nacional amb cara i ulls. Un trajecte recorregut amb serenitat, amb bones nits de teatre i dansa --aquesta disciplina ha anat adquirint pes en la programació--, i amb altres que no ho van ser. Però dir que el TNC "ha aniquilat la dramatúrgia catalana" és tan incert com criticar-lo assegurant que està als antípodes de la Comédie Française o del Piccolo de Milà.
Els teatres públics han de seguir, dins d'un marc raonable i pactat, els criteris del seu director, sense interferències dels polítics. I la crítica als seus recorreguts és tan natural com necessària.
El Teatre Nacional de Catalunya va néixer amb gairebé tot en contra, en una zona mal comunicada i poc poblada.
El que s'ha fet en l'etapa Reixach és, en línies generals, bo, i l'audiència --1.300.000 espectadors--, acceptable. Una etapa queda enrere i ara arriba la tercera, amb Belbel, un professional de prestigi vinculat aquests anys al TNC, al capdavant. S'haurà de veure què proposa i en quins paràmetres es mou. Però hi ha una feina dura que ja està feta i un camí que s'ha obert. És a Reixach a qui s'ha d'atribuir.
Noticia publicada a la pàgina 5 de l'edició de 17/6/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF