8 de desembre de 2006
El Gran Teatre del Liceu s'obre als visitants per mostrar com es construeix una òpera, des de les sales d'assaig fins als camerinos, la sastreria i la perruqueria
Marta Porter
L'òpera és un món irreal, ple de fantasia i on tot és possible. La música exalta les emocions, el drama les materialitza i la il·luminació fa que la realitat s'esvaeixi. Perquè això sigui possible, centenars de persones treballen cada dia per construir un món imaginari i enganyar el públic fent-li veure el que el director d'escena decideix que és la realitat.
Què hi ha rere l'escenari? Com són les sales on es maquillen els cantants? Qui fa els seus vestits? Porten perruca? On assagen els músics? On es construeixen els decorats? Ara, com qui obre el bagul dels tresors, el Gran Teatre del Liceu ha decidit mostrar al públic la rebotiga d'un dels edificis més emblemàtics de Barcelona, les entranyes d'un teatre laberíntic que combina amb eficiència la més moderna tecnologia amb la producció artesanal.
La visita comença al vestíbul del teatre a les 9.30 del matí. Abans s'ha d'haver contactat per telèfon o mail per concertar cita -només es fan dues visites setmanals, una en cap de setmana-. Un voluntari dels Amics del Liceu fa de guia. Després de pujar fins al capdamunt de la torre escènica, s'entra a la Sala Mestres Cabanes, just sobre l'escenari, on es cou l'òpera. En aquest espai diàfan, entre columnes i enganxines de colors al terra que simulen l'escenografia de l'òpera que s'assaja -aquests dies la Manon Lescaut de Puccini que s'estrena el pròxim dia 22-, el director escènic i els cantants passen prop d'un mes treballant la dramatúrgia. És en aquesta sala on els cantants es converteixen en actors, on viuen els drames més profunds i on riuen dels embolics més insospitats. Aquí és on es crea l'obra de teatre.
Però un actor no seria un mestre de l'engany si no es vestís del personatge que representa. Així, el guia ens porta per laberíntics passadissos grisos, només decorats amb grans fotografies d'òperes, fins a la sastreria, una gran habitació plena de penjadors amb vestits de totes les èpoques, fils de tots els colors i taules amb enormes planxes de vapor. Setze persones confeccionen els vestits a partir d'uns dibuixos fets pel figurinista i que mai no expliciten prou si una ratlla és una pinça o una costura. Cada vestit va etiquetat amb el nom del personatge i està prohibit tocar-los, però és un goig veure la camisa tacada de sang que fins fa poques nits han lluït Patrizia Ciofi i Mariola Cantarero a l'escena de la bogeria a Lucia di Lammermoor.
L'òpera és un món irreal, ple de fantasia i on tot és possible. La música exalta les emocions, el drama les materialitza i la il·luminació fa que la realitat s'esvaeixi. Perquè això sigui possible, centenars de persones treballen cada dia per construir un món imaginari i enganyar el públic fent-li veure el que el director d'escena decideix que és la realitat.
Què hi ha rere l'escenari? Com són les sales on es maquillen els cantants? Qui fa els seus vestits? Porten perruca? On assagen els músics? On es construeixen els decorats? Ara, com qui obre el bagul dels tresors, el Gran Teatre del Liceu ha decidit mostrar al públic la rebotiga d'un dels edificis més emblemàtics de Barcelona, les entranyes d'un teatre laberíntic que combina amb eficiència la més moderna tecnologia amb la producció artesanal.
La visita comença al vestíbul del teatre a les 9.30 del matí. Abans s'ha d'haver contactat per telèfon o mail per concertar cita -només es fan dues visites setmanals, una en cap de setmana-. Un voluntari dels Amics del Liceu fa de guia. Després de pujar fins al capdamunt de la torre escènica, s'entra a la Sala Mestres Cabanes, just sobre l'escenari, on es cou l'òpera. En aquest espai diàfan, entre columnes i enganxines de colors al terra que simulen l'escenografia de l'òpera que s'assaja -aquests dies la Manon Lescaut de Puccini que s'estrena el pròxim dia 22-, el director escènic i els cantants passen prop d'un mes treballant la dramatúrgia. És en aquesta sala on els cantants es converteixen en actors, on viuen els drames més profunds i on riuen dels embolics més insospitats. Aquí és on es crea l'obra de teatre.
Però un actor no seria un mestre de l'engany si no es vestís del personatge que representa. Així, el guia ens porta per laberíntics passadissos grisos, només decorats amb grans fotografies d'òperes, fins a la sastreria, una gran habitació plena de penjadors amb vestits de totes les èpoques, fils de tots els colors i taules amb enormes planxes de vapor. Setze persones confeccionen els vestits a partir d'uns dibuixos fets pel figurinista i que mai no expliciten prou si una ratlla és una pinça o una costura. Cada vestit va etiquetat amb el nom del personatge i està prohibit tocar-los, però és un goig veure la camisa tacada de sang que fins fa poques nits han lluït Patrizia Ciofi i Mariola Cantarero a l'escena de la bogeria a Lucia di Lammermoor.
Perruques naturals
Una mica més enllà hi ha les sales de maquillatge i vestuari del cor, amb rengleres de taules i miralls ribetejats amb milers de bombetes lluents i burres plenes de vestits d'època, a vegades tan voluminosos que, un cop posats, es fa difícil passar pels estrets passadissos fins a l'escenari.
Els cantants porten perruca. Però si bé el vestuari i l'escenografia passen d'un teatre a l'altre, les perruques són pròpies de cada teatre i fetes a mida per a cada cantant. Estan filades sobre un tul, cabell a cabell, i no són sintètiques. El cabell natural, més fàcil de modelar i de conservar, s'importa majoritàriament de la Xina i dels països de l'Europa de l'est.
Però una òpera mai no ho seria si no fos per la música, aquest so que un centenar de músics aconsegueix extreure dels seus instruments, guiats per una partitura escrita fa més de 200 anys i un director que movent els braços els coordina. Ells són l'ànima d'aquests drames representats que creen fílies i fòbies entre el públic i que donen vida a allò que va escriure un músic ja mort fa molts anys. Per això és imprescindible una visita a les sales d'assaig de l'orquestra i del cor i també al fossat de l'orquestra, soterrat a dos metres sota l'escenari, entre faristols.
Després ve la visita als camerinos del director i dels cantants solistes. Els nombrosos aficionats a l'òpera que esperen a la sortida d'artistes per aconseguir un autògraf dels seus ídols se sorprendran al comprovar que dins d'aquestes petites habitacions com d'hotel el glamur no existeix. Proveïdes de taula, sofà, piano i lavabo amb dutxa, són tot un homenatge a la funcionalitat i la modèstia.
Una mica més enllà hi ha les sales de maquillatge i vestuari del cor, amb rengleres de taules i miralls ribetejats amb milers de bombetes lluents i burres plenes de vestits d'època, a vegades tan voluminosos que, un cop posats, es fa difícil passar pels estrets passadissos fins a l'escenari.
Els cantants porten perruca. Però si bé el vestuari i l'escenografia passen d'un teatre a l'altre, les perruques són pròpies de cada teatre i fetes a mida per a cada cantant. Estan filades sobre un tul, cabell a cabell, i no són sintètiques. El cabell natural, més fàcil de modelar i de conservar, s'importa majoritàriament de la Xina i dels països de l'Europa de l'est.
Però una òpera mai no ho seria si no fos per la música, aquest so que un centenar de músics aconsegueix extreure dels seus instruments, guiats per una partitura escrita fa més de 200 anys i un director que movent els braços els coordina. Ells són l'ànima d'aquests drames representats que creen fílies i fòbies entre el públic i que donen vida a allò que va escriure un músic ja mort fa molts anys. Per això és imprescindible una visita a les sales d'assaig de l'orquestra i del cor i també al fossat de l'orquestra, soterrat a dos metres sota l'escenari, entre faristols.
Després ve la visita als camerinos del director i dels cantants solistes. Els nombrosos aficionats a l'òpera que esperen a la sortida d'artistes per aconseguir un autògraf dels seus ídols se sorprendran al comprovar que dins d'aquestes petites habitacions com d'hotel el glamur no existeix. Proveïdes de taula, sofà, piano i lavabo amb dutxa, són tot un homenatge a la funcionalitat i la modèstia.
Des de l'escenari
Preparats, vestits, maquillats i emperrucats, ja només falta baixar a l'escenari. Els visitants no el poden trepitjar, però sí veure'l des dels costats i des de darrere, on se'ls explica un complex mecanisme que desvela la grandiositat del teatre. I és que la caixa escènica és el bombonet del Liceu. Des d'allà, si hi ha sort i el tallafocs està alçat, es pot veure el pati de butaques il·luminat, amb els seus relleus daurats i les butaques de vellut vermell, una visió que impacta i permet intuir el pànic i l'eufòria que deu envair els cantants quan es posen davant de prop de dues mil persones. Una part de la visita inclou també la sala d'audiovisuals, des d'on es controlen les 16 càmeres digitals que enregistren totes les òperes i que després s'editen en DVD.
I finalment, a16 metres sota terra, és on es munten les escenografies.
Preparats, vestits, maquillats i emperrucats, ja només falta baixar a l'escenari. Els visitants no el poden trepitjar, però sí veure'l des dels costats i des de darrere, on se'ls explica un complex mecanisme que desvela la grandiositat del teatre. I és que la caixa escènica és el bombonet del Liceu. Des d'allà, si hi ha sort i el tallafocs està alçat, es pot veure el pati de butaques il·luminat, amb els seus relleus daurats i les butaques de vellut vermell, una visió que impacta i permet intuir el pànic i l'eufòria que deu envair els cantants quan es posen davant de prop de dues mil persones. Una part de la visita inclou també la sala d'audiovisuals, des d'on es controlen les 16 càmeres digitals que enregistren totes les òperes i que després s'editen en DVD.
I finalment, a16 metres sota terra, és on es munten les escenografies.
A les catacumbes expliquen com es va construir la caixa escènica, amb murs de formigó per frenar l'aigua freàtica, i com, malgrat tot, dues bombes extreuen 18.000 litres d'aigua l'hora de les filtracions; aigua que curiosament és potable, es reenvia per regar el Parc de Montjuïc. La visita acaba a la botiga del Liceu, un espai apte per a totes les butxaques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada