90 anys en la vida d’una persona poden ser tota una vida. De fet, podem dir que ja hi ha sort per qui hi arriba. La vida de les entitats és molt diferent. És pot donar el cas que una entitat o una activitat de 90 anys sigui una activitat jove. Crec que podem afirmar que aquest és el cas dels Pastorets de Mataró. Probablement, els seus pioners, l’any 1916 no podien imaginar la durabilitat de l’acció que iniciaven. Allò cert és que al voltant dels Pastorets i de la gent que hi ha participat i treballat s’ha teixit una història associativa de les més interessants de la ciutat. Anar avui a una representació dels Pastorets és anar a una de les activitats ciutadanes que congreguen més participants de fora de la ciutat, que fan venir més visitants. L’espectacle, genuïnament mataroní dintre del món complex i estès de les representacions nadalenques arreu del país, fa lluir el nom de la ciutat amb originalitat i qualitat. L’arrel popular de l’espectacle li garanteix els seus trets identitaris, tal com diem avui dia, el seu perfil. Per tant, podem dir que per arribar als Pastorets com son ara, han calgut aquests 90 anys: perquè els Pastorets són els resultat dinàmic de la seva pròpia història.
No hi ha cap mena de dubte que la figura del Satanàs és una de les troballes del text. Un personatge que, només començar ja apareix dissenyat per perdre, la imatge de la impotència, sembla concebut tant per espantar els infants com per moure les simpaties dels adults. Aquests personatge condemnat a anar per terra cada setmana, vençut, com ell mateix diu, per una verge, no deixa de ser el reflex de moltes derrotes personals i col·lectives de molta gent, cadascú des del seu propi vessant.
Fer una trobada de Satanassos del país és una idea brillant ja assajada. És com un congrés de perdedors. Que es troben no per deplorar la seva sort fosca, sinó per exaltar el seu orgull, el seu amor propi, convençuts com estan que ells haurien de ser el amos autèntics del paradís, perquè no han acabat de pair que un amo, ni que sigui el mateix Déu, els hagués fet fora sense donar-los explicacions.
Som molts els espectadors dels Pastorets els que hi anem any darrera any amb la secreta esperança que alguna setmana es trenqui la negra sort del Satanàs i tingui una petita victòria: passatgera i simpàtica, eventual. Ni que sigui per fer justícia efímera a un personatge que sap que està condemnat a perdre i no té problemes a fer-ho disciplinadament cada representació.
No és cap casualitat que un servidor perdés la por al dimoni el dia mateix que va veure, de petit, en Ledesma pintat de carbassa, entre bambalines, fent un coixí de baixos al cor de verges a les noces de Maria i Josep al temple.
Jaume Graupera
No hi ha cap mena de dubte que la figura del Satanàs és una de les troballes del text. Un personatge que, només començar ja apareix dissenyat per perdre, la imatge de la impotència, sembla concebut tant per espantar els infants com per moure les simpaties dels adults. Aquests personatge condemnat a anar per terra cada setmana, vençut, com ell mateix diu, per una verge, no deixa de ser el reflex de moltes derrotes personals i col·lectives de molta gent, cadascú des del seu propi vessant.
Fer una trobada de Satanassos del país és una idea brillant ja assajada. És com un congrés de perdedors. Que es troben no per deplorar la seva sort fosca, sinó per exaltar el seu orgull, el seu amor propi, convençuts com estan que ells haurien de ser el amos autèntics del paradís, perquè no han acabat de pair que un amo, ni que sigui el mateix Déu, els hagués fet fora sense donar-los explicacions.
Som molts els espectadors dels Pastorets els que hi anem any darrera any amb la secreta esperança que alguna setmana es trenqui la negra sort del Satanàs i tingui una petita victòria: passatgera i simpàtica, eventual. Ni que sigui per fer justícia efímera a un personatge que sap que està condemnat a perdre i no té problemes a fer-ho disciplinadament cada representació.
No és cap casualitat que un servidor perdés la por al dimoni el dia mateix que va veure, de petit, en Ledesma pintat de carbassa, entre bambalines, fent un coixí de baixos al cor de verges a les noces de Maria i Josep al temple.
Jaume Graupera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada