L’irresistible atractiu dels capitostos de l’infern

www.totmataro.cat

5 de desembre de 2006

Comas Soler Cultura
Olivier Py, un dels directors més destacats de l’escena europea actual, en una publicació recent assegura que “en el teatre, el vençut és qui té la superioritat poètica”. I una bona prova d’aquesta afirmació la trobem en els Pastorets. Aquesta peça teatral, que és de llarg la més popular de Catalunya, va sorgir fa ja molts segles amb la voluntat de divulgar el misteri de la nativitat de Crist i d’adoctrinar indissimuladament el personal amb una bona dosi de maniqueïsme. Però el cert és que, en qualsevol de les seves múltiples versions, el personatge més apreciat per la concurrència de totes les edats no n’és cap de la sagrada família, ni de la cort celestial, sinó el cab-dill de la banda dels dolents, o sigui, el dimoni gros. Un personatge que des de la primera rèplica de l’obra se sap que acabarà escandalosament derrotat, però que per això mateix impregna d’èpica ingènua totes les seves aparicions.

Vet aquí el seu atractiu dramàtic. Per això la gent de Sala Cabañes, que en saben un niu, van convocar diumenge passat al matí la Segona Trobada de Satanassos. Perquè... algú s’imagina com seria de sonsa una concentració de marededéus, d’arcàngels o d’altres figurants de la facció celestial? L’acte, tot un èxit, va ser l’aperitiu de la celebració del norantè aniversari de les representacions de ‘l’Estel de Natzaret’ –els Pastorets escrits per Ramon Pàmies– al teatre del Centre Catòlic. Va comptar amb l’assistència de capitostos infernals vinguts d’arreu del país que interpretaven un fragment del seu paper i va permetre assaborir als nombrosos espectadors l’encant de la dolenteria fingida per dinou senyors i una senyora amb banyam, disfressa i maquillatge facial d’allò més variat, però amb domini cromàtic de negres i vermells i una estètica abarrocada a base de lluentons.

Gràcies a la desenfadada presentació dels televisius Xavier Coral i Espartac Peran el públic va poder saber, a més, que fora de l’escenari aquests subjectes diabòlics tenien ocupacions aparentment tan pacífiques com fer de mestre, d’enginyer, de manyà, d’informàtic o de jubilat. Un altre atractiu de la convocatòria, que no pretenia mostrar cap virtuositat interpretativa, va ser poder copsar la bellesa fonètica dels diversos accents de la nostra llengua, en funció de la procedència geogràfica dels personatges. Una distinció que matisava oportunament els esgarips, la dicció engolada i el gest afectat amb què cadascun dels inquilins de l’infern proferia fatalment les seves inútils imprecacions contra el despotisme diví. En conclusió, cal felicitar la Sala Cabañes pel seu aniversari i per l’encert de programar aquesta trobada que ha demostrat que, diguin el que diguin els arguments imposats des de fa segles pels militants de l’ortodòxia, en matèria de Pastorets els seguidors de Satanàs i de la seva entranyable poètica som m-olts més dels que ells volen i diuen. Per molts anys!