1. El Royal Shakespeare Theatre de Stratford-on-Avon serà completament remodelat■RST
2 i 3. Les obres del dramaturg anglès s’han representat en quest teatre des de diferents estètiques i perspectives■RST
2 i 3. Les obres del dramaturg anglès s’han representat en quest teatre des de diferents estètiques i perspectives■RST
2 abril 2007
El Royal Shakespeare Theatre afronta una reforma total i deixa enrere un escenari històric del teatre del segle XX
Quim Aranda
Quim Aranda
La darrera representació, dissabte, del Coriolà de Shakespeare amb muntatge de Gregory Doran al Royal Shakespeare Theatre (RST) de Stratford-on-Avon suposa el tancament definitiu d'un dels escenaris amb més història del teatre anglès del segle XX. La que ha estat la casa principal de la Royal Shakespeare Company des de la seva refundació per Sir Peter Hall el 1962, la Meca del teatre shakespearià des de la inauguració de l'edifici actual, el 1932, i ja des de 1879, quan es va bastir el primer Shakespeare Memorial Theatre a la ciutat natal del dramaturg, abaixa el teló per reformes.
Quan el torni a aixecar, l'any 2010, el Royal Shakespeare Theatre estarà molt més a prop de l'espai idoni per a una representació shakespeariana gràcies a la seva forma gairebé circular. El públic -prop de mil butaques- serà molt més a prop dels actors. De fet, una de les crítiques tradicionals és la distància entre les butaques i l'escenari: 27 metres la màxima. Balliol Holloway, actor habitual de Shakespeare als anys 20 i 30, va dir: "És com actuar des de Calais per als penya-segats de Dover".
Amb l'enderrocament del present RST, que va dissenyar Elisabeth Scott -un edifi de totxo vermell amb un desafiant interior modernista amb portes art déco i marbres-, s'eliminen, o potser esdevenen llegenda, els molts fantasmes que l'han habitat al llarg de 75 anys. Perquè tots els teatres en tenen, de fantasmes.
En el cas de l'RST, parlen de l'evolució cultural del segle XX. L'escenari és gairebé un mirall dels temps: el romanticisme pictòric de la postguerra deixa pas a l'heroic individualisme dels 50, que és desplaçat pel col·lectivisme d'influència brechtiana -i beckettiana- dels 60. Als 70 el teatre tracta de reflectir que l'espectacle ja no és passiu, sinó una experiència compartida plenament amb els actors. Ara la reforma de la sala busca, en paraules del director actual de la Royal Shakespeare Company, Michael Boyd, aprofundir en aquesta interacció amb el públic.
Grans noms
És després de la Segona Guerra Mundial quan l'RST, aleshores amb el nom de Shakespeare Memorial Theatre -el van rebatejar el 1961-, comença a ser el centre dels grans noms de l'escena britànica. Tal com destaca el crític Michael Billington, aleshores s'hi anava a veure les grans estrelles en el seu millor moment. Laurence Olivier hi interpreta en aquesta dècada Macbeth, Titus Andrònic i Coriolà. El Hamlet de Michael Redgrave o el Lear de John Gielgud també són grans fites de l'època.
La passió per les estrelles i l'afany per celebrar l'individualisme són substituïts per les virtuts del conjunt als 60, en part gràcies a la influència que tenen entre els aficionats britànics les visites a Londres del Berliner Ensemble (1956) i del Moscow Art Theatre (1958). En aquest sentit, és decisiva l'aportació de Peter Hall, que es fa càrrec de la direcció de la companya el 1960 i la refunda el 1962. Amb Hall, els nous principis s'hi assenten, tot i les crítiques dels nostàlgics. Cal deixar enrere l'eclecticisme per donar pas a una altra manera de dir i fer Shakespeare: és l'inici de la rigorositat textual. La comèdia dels errors de 1962 de Hall, amb Ian Richardson i Alec McCowen, és considerat el muntatge fundacional d'una manera clàssica de representar Shakespeare, pràcticament vigent fins ara.
La demolició que segueix la caiguda de teló de Coriolà, un dels darrers espectacles del Festival de les Obres Completes de Shakespeare celebrat a Stratford, és una etapa més. Les crítiques d'actors i directors cap a l'espai i les fites dels uns i els altres són ja el ressò dels fantasmes. Ara recorreran els bastidors dels centres de Stratford, el Courtyard i el Swan.
És després de la Segona Guerra Mundial quan l'RST, aleshores amb el nom de Shakespeare Memorial Theatre -el van rebatejar el 1961-, comença a ser el centre dels grans noms de l'escena britànica. Tal com destaca el crític Michael Billington, aleshores s'hi anava a veure les grans estrelles en el seu millor moment. Laurence Olivier hi interpreta en aquesta dècada Macbeth, Titus Andrònic i Coriolà. El Hamlet de Michael Redgrave o el Lear de John Gielgud també són grans fites de l'època.
La passió per les estrelles i l'afany per celebrar l'individualisme són substituïts per les virtuts del conjunt als 60, en part gràcies a la influència que tenen entre els aficionats britànics les visites a Londres del Berliner Ensemble (1956) i del Moscow Art Theatre (1958). En aquest sentit, és decisiva l'aportació de Peter Hall, que es fa càrrec de la direcció de la companya el 1960 i la refunda el 1962. Amb Hall, els nous principis s'hi assenten, tot i les crítiques dels nostàlgics. Cal deixar enrere l'eclecticisme per donar pas a una altra manera de dir i fer Shakespeare: és l'inici de la rigorositat textual. La comèdia dels errors de 1962 de Hall, amb Ian Richardson i Alec McCowen, és considerat el muntatge fundacional d'una manera clàssica de representar Shakespeare, pràcticament vigent fins ara.
La demolició que segueix la caiguda de teló de Coriolà, un dels darrers espectacles del Festival de les Obres Completes de Shakespeare celebrat a Stratford, és una etapa més. Les crítiques d'actors i directors cap a l'espai i les fites dels uns i els altres són ja el ressò dels fantasmes. Ara recorreran els bastidors dels centres de Stratford, el Courtyard i el Swan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada