Espert fent de Salomé el 1985 al costat d’Enric Majó■ARXIU 16 abril 2007
És possible que l'últim Ventall de Lady Windermere es veiés a Catalunya en la temporada 1992-93. Va fer parada a Reus, al Teatre Fortuny, la versió d'Ana Diosdado, amb Wilde passejant-se per la platea i participant de la seva pròpia obra com els convidats especials en l'opereta Die Fledermau. Juan Carlos Pérez de la Fuente, posteriorment ascendit per Esperanza Aguirre a director del Centro Dramático Nacional, dirigia a l'antiga Amparo Rivelles, Margot Cottens i Maruchi Fresno.
Des d'aleshores, Wilde ha estat un dels grans absents -una clamorosa multitud, si es comencen a comptar noms- de la cartellera catalana, a excepció potser de La balada d'Oscar Wilde dirigida per Iago Pericot. L'escriptor irlandès no ha estat un autor prioritari en el nostre teatre, per raons que han anat canviant al llarg de les dècades. Últimament potser hauria d'afegir-s'hi la dificultat de trobar intèrprets capaços de dir Wilde, un autor de paraula.
En aquesta marcada absència només hi ha una excepció: Salomé. Gairebé totes les dives del teatre català s'han deixat seduir pel personatge bíblic recreat per Wilde, des de Margarida Xirgu fins a Núria Espert, en l'adaptació feta per Terenci Moix. Amb la proverbial col·laboració de l'il·lustrador Aubrey Beardsley i la prestigiosa rúbrica posterior de Richard Strauss, la princesa idumea va aconseguir una plaça privilegiada entre les principals femmes fatales del teatre del segle XX.
Amb la seva aura de simbolisme decadent, carn d'escàndol des d'abans de la seva estrena, Salomé ha estat la principal obra redemptora de l'irlandès davant dels qui l'havien relegat a ser un autor només per a un teatre de circumstància. Sense Salomé potser l'expulsió de Wilde de l'alta cultura de l'escena hauria estat definitiva.
Des d'aleshores, Wilde ha estat un dels grans absents -una clamorosa multitud, si es comencen a comptar noms- de la cartellera catalana, a excepció potser de La balada d'Oscar Wilde dirigida per Iago Pericot. L'escriptor irlandès no ha estat un autor prioritari en el nostre teatre, per raons que han anat canviant al llarg de les dècades. Últimament potser hauria d'afegir-s'hi la dificultat de trobar intèrprets capaços de dir Wilde, un autor de paraula.
En aquesta marcada absència només hi ha una excepció: Salomé. Gairebé totes les dives del teatre català s'han deixat seduir pel personatge bíblic recreat per Wilde, des de Margarida Xirgu fins a Núria Espert, en l'adaptació feta per Terenci Moix. Amb la proverbial col·laboració de l'il·lustrador Aubrey Beardsley i la prestigiosa rúbrica posterior de Richard Strauss, la princesa idumea va aconseguir una plaça privilegiada entre les principals femmes fatales del teatre del segle XX.
Amb la seva aura de simbolisme decadent, carn d'escàndol des d'abans de la seva estrena, Salomé ha estat la principal obra redemptora de l'irlandès davant dels qui l'havien relegat a ser un autor només per a un teatre de circumstància. Sense Salomé potser l'expulsió de Wilde de l'alta cultura de l'escena hauria estat definitiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada