13 abril 2007
Crítica
L'últim text de Gemma Rodríguez, presentat al cicle de teatre català de la Beckett, sorprèn per la seva originalitat dramàtica i per l'ambició i qualitat de la seva escriptura. Gairebé no hi ha diàleg. Els personatges es presenten en els seus capteniments quotidians explicant tot allò que pensen i fan. Les acotacions també es diuen, particularment la inicial, on es detalla tot el que caldria veure per suggerir l'ambient de la història que es contarà: espais i objectes que van passant en una cinta transportadora estilitzats en miniatures de joguina. Un bell inici que preludia la innovadora presentació escènica. El decorat mostra dos pisos contigus en un bloc amb ascensor, com si ho veiéssim des de la finestra indiscreta de la casa del davant. Tres personatges fan els seus soliloquis independents, bé que les rèpliques s'encavallen i es trenen en una acció simultània amb suggeridores rimes internes. Mònica Glaenzel viu pendent del telèfon, atrapada en l'angoixa d'esperar els fills que no arriben. Es mou pel pis com un tigre dins la gàbia del zoo. Al costat, la veïna, una sòbria Sílvia Sabaté, espera l'home del gas que ha de reparar-li una fuita. Camilo García és al carrer i es dirigeix a veure la filla.
Som davant d'un esponjós exercici de narratúrgia, proper als nous corrents escènics alemanys (Mayenburg, Schimmelpfening) que han abandonat la construcció convencional de personatges i situacions, cosa que obliga a una interpretació desproveïda dels recursos del Mètode amb què s'han forjat els actors en els últims cent anys. Un repte que els tres intèrprets han resolt no exempts de dificultats, fent fluir un text agredolç, espurnejant d'humorisme i ratllat d'una profunda alenada poètica que frega la irrealitat o la fantasia, amb mortíferes taques d'oli que ploren, avis convertits en ficus i Jesucrist comprant ofertes al Lidl.
L'últim text de Gemma Rodríguez, presentat al cicle de teatre català de la Beckett, sorprèn per la seva originalitat dramàtica i per l'ambició i qualitat de la seva escriptura. Gairebé no hi ha diàleg. Els personatges es presenten en els seus capteniments quotidians explicant tot allò que pensen i fan. Les acotacions també es diuen, particularment la inicial, on es detalla tot el que caldria veure per suggerir l'ambient de la història que es contarà: espais i objectes que van passant en una cinta transportadora estilitzats en miniatures de joguina. Un bell inici que preludia la innovadora presentació escènica. El decorat mostra dos pisos contigus en un bloc amb ascensor, com si ho veiéssim des de la finestra indiscreta de la casa del davant. Tres personatges fan els seus soliloquis independents, bé que les rèpliques s'encavallen i es trenen en una acció simultània amb suggeridores rimes internes. Mònica Glaenzel viu pendent del telèfon, atrapada en l'angoixa d'esperar els fills que no arriben. Es mou pel pis com un tigre dins la gàbia del zoo. Al costat, la veïna, una sòbria Sílvia Sabaté, espera l'home del gas que ha de reparar-li una fuita. Camilo García és al carrer i es dirigeix a veure la filla.
Som davant d'un esponjós exercici de narratúrgia, proper als nous corrents escènics alemanys (Mayenburg, Schimmelpfening) que han abandonat la construcció convencional de personatges i situacions, cosa que obliga a una interpretació desproveïda dels recursos del Mètode amb què s'han forjat els actors en els últims cent anys. Un repte que els tres intèrprets han resolt no exempts de dificultats, fent fluir un text agredolç, espurnejant d'humorisme i ratllat d'una profunda alenada poètica que frega la irrealitat o la fantasia, amb mortíferes taques d'oli que ploren, avis convertits en ficus i Jesucrist comprant ofertes al Lidl.
* L'ham, de Gemma Rodríguez, dir.: Glòria Balanyà Sala Beckett, 11 d'abril
teatre
Francesc Massip
teatre
Francesc Massip
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada