9 abril 2007
Quadern de teatre
Francesc Massip
Si fa un segle 45 escriptors van publicar un Homenatge dels catalans a Enrich Ibsen arran de la mort del fundador del drama modern, el 1906, ara, la celebració del centenari ha estat més aviat escarida. És cert que l'Any Ibsen es va inaugurar oficialment a Bergen en català, gràcies al muntatge de Peer Gynt signat per Calixte Bieito. Un espectacle que va entusiasmar els noruecs acostumats a revisitar una i altra volta el seu dramaturg.
Un mes després va obrir el Festival Grec sense aixecar tantes efusions, potser perquè del portentós drama ibsenià només se n'havia vist una versió fa 25 anys al Romea i la relectura de Bieito més que aclarir embolicava la troca. Tanmateix, la construcció del protagonista quedarà com un dels millors treballs de Joel Joan, d'una intensitat fulgurant. Un altre Ibsen obria La Torna del Grec, programació alternativa al festival barceloní: una adaptació de John Gabriel Borkman versionada i dirigida per Jordi Coca, on destacava una expressiva i continguda Carme Callol.
Però la celebració del centenari ha tingut una feliç prolongació, i ahir acabava a la Sala Muntaner la Nora de Jordi Pons Ribot. Ja és significatiu que s'elevi el nom de la protagonista a títol de l'obra, com es va fer el 1893 amb la primera peça d'Ibsen estrenada en català. Es tracta, esclar, d'una versió de Casa de Nines, obra emblemàtica del gegant noruec, la més representada i traduïda, i la que més controvèrsies ha suscitat. Només cal recordar la radical actualització que en feia Ostermeier el 2005 al Lliure, que mostrava una Nora hiperactiva en un dúplex fashion presidit per un aquari que quedava inundat de sang quan la protagonista cosia a trets l'espòs. La present Nora del Teatre Principal d'Arenys tampoc no dóna el cop de porta: comença a la sala d'espera d'una rònega estació de ferrocarril, exposa en un cinematogràfic flash-back les circumstàncies que l'han conduït a marxar i acaba agafant el tren de la llibertat individual en un viatge que l'ha de dur a construir la seva personalitat lluny de la tutela paralitzadora del marit. La potència dramàtica de la peça i la saviesa escènica es troben a la base de la seva vigència, per no parlar de la persistència de situacions de dominació paternalista i humiliant en el món d'avui de tantes persones i de tants col·lectius sotmesos.
Gemma Sangerman es revela com una actriu esponjosa i dúctil, que fa créixer Nora de l'entusiasme ingenu a la resoluda presa de consciència i la necessitat de forjar el seu destí de cap i de nou. Perquè ja se sap que la llibertat no es demana: es pren. Sempre ha estat així. Pons prescindeix de personatges secundaris, sintetitza l'acció i deixa només esbossats els complexos caràcters del doctor Rank, un amable Pep Miràs, de Kongstad, tèrbol i eficaç Pepo Blasco, del mateix Torvald, sanguini Jordi Puig, i de l'enigmàtica Kristine Linde, una esmunyedissa i suggerent Ester Bové.
Ibsen segueix reptant l'espectador amb un teatre que incideix en els fonaments de la societat occidental i els qüestiona
Francesc Massip
Si fa un segle 45 escriptors van publicar un Homenatge dels catalans a Enrich Ibsen arran de la mort del fundador del drama modern, el 1906, ara, la celebració del centenari ha estat més aviat escarida. És cert que l'Any Ibsen es va inaugurar oficialment a Bergen en català, gràcies al muntatge de Peer Gynt signat per Calixte Bieito. Un espectacle que va entusiasmar els noruecs acostumats a revisitar una i altra volta el seu dramaturg.
Un mes després va obrir el Festival Grec sense aixecar tantes efusions, potser perquè del portentós drama ibsenià només se n'havia vist una versió fa 25 anys al Romea i la relectura de Bieito més que aclarir embolicava la troca. Tanmateix, la construcció del protagonista quedarà com un dels millors treballs de Joel Joan, d'una intensitat fulgurant. Un altre Ibsen obria La Torna del Grec, programació alternativa al festival barceloní: una adaptació de John Gabriel Borkman versionada i dirigida per Jordi Coca, on destacava una expressiva i continguda Carme Callol.
Però la celebració del centenari ha tingut una feliç prolongació, i ahir acabava a la Sala Muntaner la Nora de Jordi Pons Ribot. Ja és significatiu que s'elevi el nom de la protagonista a títol de l'obra, com es va fer el 1893 amb la primera peça d'Ibsen estrenada en català. Es tracta, esclar, d'una versió de Casa de Nines, obra emblemàtica del gegant noruec, la més representada i traduïda, i la que més controvèrsies ha suscitat. Només cal recordar la radical actualització que en feia Ostermeier el 2005 al Lliure, que mostrava una Nora hiperactiva en un dúplex fashion presidit per un aquari que quedava inundat de sang quan la protagonista cosia a trets l'espòs. La present Nora del Teatre Principal d'Arenys tampoc no dóna el cop de porta: comença a la sala d'espera d'una rònega estació de ferrocarril, exposa en un cinematogràfic flash-back les circumstàncies que l'han conduït a marxar i acaba agafant el tren de la llibertat individual en un viatge que l'ha de dur a construir la seva personalitat lluny de la tutela paralitzadora del marit. La potència dramàtica de la peça i la saviesa escènica es troben a la base de la seva vigència, per no parlar de la persistència de situacions de dominació paternalista i humiliant en el món d'avui de tantes persones i de tants col·lectius sotmesos.
Gemma Sangerman es revela com una actriu esponjosa i dúctil, que fa créixer Nora de l'entusiasme ingenu a la resoluda presa de consciència i la necessitat de forjar el seu destí de cap i de nou. Perquè ja se sap que la llibertat no es demana: es pren. Sempre ha estat així. Pons prescindeix de personatges secundaris, sintetitza l'acció i deixa només esbossats els complexos caràcters del doctor Rank, un amable Pep Miràs, de Kongstad, tèrbol i eficaç Pepo Blasco, del mateix Torvald, sanguini Jordi Puig, i de l'enigmàtica Kristine Linde, una esmunyedissa i suggerent Ester Bové.
Ibsen segueix reptant l'espectador amb un teatre que incideix en els fonaments de la societat occidental i els qüestiona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada