'El dúo de la africana'

Una escena d’‘El dúo de la africana’, que es pot veure a la Sala Puigserver del Teatre Lliure■CRISTINA CALDERER

www.avui.cat

22 abril 2007

Quadern de teatre

Jordi Coca

Aquin gènere pertany Una nit a l'òpera, dels germans Marx? La pel·lícula té elements de comèdia d'amor i d'embolics, també hi ha referències al món de l'òpera, ple d'interessos artístics i econòmics, i, és clar, hi destaquen les situacions delirants propiciades per Groucho i els seus. Dirigit per Sam Wood, el film és un còctel esbojarrat que juga amb diversos gèneres i, en la mesura que els parodia, acaba construint un producte renovador i oxigenat. Això mateix és el que busquen Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé partint del sainet còmic escrit per Miguel Echegaray i musicat com a sarsuela per Manuel Fernández Caballero, que amb el títol El dúo de la africana es va estrenar amb gran èxit al Teatro Apolo de Madrid el 13 de maig de 1893, i que ara podem veure molt canviada al Lliure.
En la versió actual una companyia catalana anomenada La Santa Espina intenta representar en una república bananera la sarsuela de Fernández Caballero. Han d'obtenir uns permisos i com que res és mai fàcil... L'esposa del governador, una fantàstica i còmica Chantal Aimée, el gos de la qual acaba de morir, esdevé l'espectadora excepcional d'una mena de representació improvisada. També hi ha un estrafolari pianista, Xavier Albertí, que entra a escena fent saltirons i la presència del qual se suma a les ja de per si volgudament grotesques peripècies amoroses al voltant del tenor Giussepini, un més que correcte Miquel Cobos. El cor són els pobres patidors de la dictadura, i a més cal afegir-hi el personatge deliciosament dibuixat per Joan Carreras, un Greguerío excepcional, segur i ple de llum, i els diversos papers que fa la divertida i subtil Alicia Pérez, que és ballarina, Amina i la també grotesca Doña Serafina. Encara hi ha el regidor, un eficaç Oriol Genís. Però la víctima de totes les tensions és l'empresari Queribini, cor de la companyia, amb la seva esposa, la prima dona Antonelli i la seva filla Amina. Maria Hinojosa està insuperable com a Antonelli i l'empresari, Pere Arquillué, mereixeria ell tot sol un llarg article per poder descriure mínimament la qualitat del seu sentit de l'humor, la perfecció del gest grotesc, la veritat que transmet tot i el registre burlesc en què treballa. De primera.
Tot i això, la proposta eixelebrada d'El dúo de la africana podria semblar mancada de motivació. Però la sostenen diversos factors remarcablement orquestrats per Xavier Albertí. D'una banda, hi ha la part musical i cantada que queda de l'obra original. No és un aspecte a menystenir: la música és agradable i, donat l'aire entre l'astracanada i el surrealisme que Albertí ens proposa, el material original funciona bé. De l'altra, cal no oblidar la perfecció actoral, que tal com hem dit és conjuntada, de gran nivell, plena de subtileses, i que s'ubica de manera adient en l'espai dissenyat per Lluc Castells. Quan tenim totes les peces a les mans i el joc comença a rutllar, l'espectacle puja sense defallir i, gràcies als intèrprets, als cantants i a la feina de la direcció, esdevé una joguina deliciosa.
Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé aproximen la sarsuela a l'humor dels germans Marx i al surrealisme en un muntatge esplèndid

Algunes pegues

El dia de l'estrena segurament és el menys adient per deixar una impressió general del muntatge. Els espectacles, tal com es produeixen en el nostre país, mai no han tingut prou temps de rodar i arriben sempre justos d'assaigs. En la manera de fer de Xavier Albertí això encara és més perillós, ja que, generalment, sol plantejar els inicis de les obres més aviat lents, i el crescendo no arrenca fins força endavant. Però aquesta vegada crec que falta ritme inicial, o potser el plantejament que proposa Lluïsa Cunillé és llarg.

En tot cas El dúo de la africana arrenca massa a poc a poc. La il·luminació, precisament perquè estem en un joc, es podria permetre alguns canvis més que afavoririen el conjunt. I el final. El final podria ser més potent. Em sembla que la idea és bona, però per al meu gust hi falta energia i força. Es podria dur fins a estripar del tot la representació, que és el que Albertí esta insinuant durant l'espectacle, com un germà Marx més. Que s'esfondrés el decorat, si fos possible... La revolució és la revolució, encara que sigui còmica.
Molts d'aquests aspectes quedaran automàticament corregits en contrastar-se amb el públic, i d'altres són opinables. En canvi, em sembla indiscutible que en conjunt el joguet còmic que ens proposen Albertí i Cunillé funciona bé i justifica àmpliament la seva producció en un teatre com el Lliure i amb diner públic. És una broma, però alhora també se'ns mostra l'escenari com una capsa màgica on es fan evidents les lleis del género chico. I és mostrar-nos en clau divertida l'allunyament cultural que hi ha entre una determinada retòrica grandiloqüent i nosaltres, pobres espectadors d'avui... És, tal com dèiem, introduir els germans Marx en una sarsuela per convertir-la en un deliri quasi surreal i ple de complicitats amb la platea. No s'ho perdin.