Sílvia Bel (esquerra) interpreta el paper de LadyWindermere en l’obra que s’estrenarà al TNC aquest dijous
■CRISTINA CALDERER
16 abril 2007
Quadern de teatre
Juan Carlos Olivares
La balada no ha acabat per a Oscar Wilde. L'autor de La importància de ser Frank és un segle més tard un subministrador d'aforismes enginyosos, un recurrent bibelot cultural. Ni el calvari viscut en el tram final de la seva vida, lluny de tot el que va ser el seu univers personal i artístic, no va ser suficient per mantenir-lo sa i estalvi de la capacitat depredadora i assimilativa de la cultura de masses. Ha estat aquesta i no la seva selecta guàrdia de corps la que ha mantingut viva la seva memòria un segle més tard: repeteix les seves frases cèlebres, llegeix contes i omple els teatres que reposen el seu quartet de comèdies aristocràtiques.
Un pòstum retorn a la cleda sibil·linament castigat per una elit intel·lectual que només podia sospitar d'aquest llarg èxit entre les ovelles acomodades. Un ostracisme cultural també cultivat a Catalunya, alimentat per presumptes evidències històriques com ara la facilitat amb què s'estrenaven les seves obres durant el franquisme, fins i tot en els anys més severs de la postguerra ideològica.
Wilde, per sobre de tot un atent cronista de la seva època i cercle social, havia deixat d'escandalitzar per entrar en el repertori d'aquest teatre concebut com un exquisit aparador d'una prestigiosa casa de modes. Teatre ben vestit, millor decorat, amb dames i cavallers que voregen el drama amb elegant desimboltura i enginyós allunyament de les emocions més extremes. Teatre de boudoir, continuador de l'art menor de la dialèctica de saló de l'Ancien Régime, però amb l'accent i el posat classista de l'aristocràcia anglesa de final del segle XIX -moment de la seva màxima esplendor cultural-, convençuda que mai no s'acabarien els estius daurats presidits per Eduard, príncep de Gal·les.
Un teatre subjecte a la dictadura del to adequat, a l'habilitat del circumloqui, l'exquisidesa d'expressar l'important amb l'abandó de l'insignificant i viceversa. Entre els autors espanyols, potser Edgar Neville a El baile és el qui més s'acosta a aquesta idea, tot i que molt matisada per la característica malenconia dels millors comediògrafs espanyols.
És possible que a Wilde se'l castigués no sols per la seva voluntat artística de ser exclusivament un autor contemporani, reconegut pels coetanis, sinó també per l'afany per agradar, per l'aplaudiment i el reconeixement. Les seves comèdies són cròniques idealitzades -com les dones de Rafael de Penagos i la seva estilitzada femina art decó- d'un cercle social que s'assemblava més a la imatge desitjada per Wilde que no pas a la realitat. I aquest exquisit cenacle es deixava fustigar amb plaer veient-se retratat d'una manera tan brillant. A Wilde, fins que l'escàndol va deixar el cercle dels íntims i va acabar als tabloides populars, se li va perdonar molt més el seu fuet verbal que a Dorothy Parker o Truman Capote, molt més crus i inclements amb els rics i famosos. Un perdó pòstum que va obrir la porta a una segona penitència.
'El ventall de Lady Windermere', d'Oscar Wilde, té al TNC una nova oportunitat després de quinze anys d'espera
Juan Carlos Olivares
La balada no ha acabat per a Oscar Wilde. L'autor de La importància de ser Frank és un segle més tard un subministrador d'aforismes enginyosos, un recurrent bibelot cultural. Ni el calvari viscut en el tram final de la seva vida, lluny de tot el que va ser el seu univers personal i artístic, no va ser suficient per mantenir-lo sa i estalvi de la capacitat depredadora i assimilativa de la cultura de masses. Ha estat aquesta i no la seva selecta guàrdia de corps la que ha mantingut viva la seva memòria un segle més tard: repeteix les seves frases cèlebres, llegeix contes i omple els teatres que reposen el seu quartet de comèdies aristocràtiques.
Un pòstum retorn a la cleda sibil·linament castigat per una elit intel·lectual que només podia sospitar d'aquest llarg èxit entre les ovelles acomodades. Un ostracisme cultural també cultivat a Catalunya, alimentat per presumptes evidències històriques com ara la facilitat amb què s'estrenaven les seves obres durant el franquisme, fins i tot en els anys més severs de la postguerra ideològica.
Wilde, per sobre de tot un atent cronista de la seva època i cercle social, havia deixat d'escandalitzar per entrar en el repertori d'aquest teatre concebut com un exquisit aparador d'una prestigiosa casa de modes. Teatre ben vestit, millor decorat, amb dames i cavallers que voregen el drama amb elegant desimboltura i enginyós allunyament de les emocions més extremes. Teatre de boudoir, continuador de l'art menor de la dialèctica de saló de l'Ancien Régime, però amb l'accent i el posat classista de l'aristocràcia anglesa de final del segle XIX -moment de la seva màxima esplendor cultural-, convençuda que mai no s'acabarien els estius daurats presidits per Eduard, príncep de Gal·les.
Un teatre subjecte a la dictadura del to adequat, a l'habilitat del circumloqui, l'exquisidesa d'expressar l'important amb l'abandó de l'insignificant i viceversa. Entre els autors espanyols, potser Edgar Neville a El baile és el qui més s'acosta a aquesta idea, tot i que molt matisada per la característica malenconia dels millors comediògrafs espanyols.
És possible que a Wilde se'l castigués no sols per la seva voluntat artística de ser exclusivament un autor contemporani, reconegut pels coetanis, sinó també per l'afany per agradar, per l'aplaudiment i el reconeixement. Les seves comèdies són cròniques idealitzades -com les dones de Rafael de Penagos i la seva estilitzada femina art decó- d'un cercle social que s'assemblava més a la imatge desitjada per Wilde que no pas a la realitat. I aquest exquisit cenacle es deixava fustigar amb plaer veient-se retratat d'una manera tan brillant. A Wilde, fins que l'escàndol va deixar el cercle dels íntims i va acabar als tabloides populars, se li va perdonar molt més el seu fuet verbal que a Dorothy Parker o Truman Capote, molt més crus i inclements amb els rics i famosos. Un perdó pòstum que va obrir la porta a una segona penitència.
'El ventall de Lady Windermere', d'Oscar Wilde, té al TNC una nova oportunitat després de quinze anys d'espera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada