Carlos Alvárez-Novoa interpretael paper del soldatbo al ‘Soldados deSalamina’ ques’estrena avui al Romea■M.A.
18 abril 2007
'Soldados de Salamina', l'obra que va consagrar Javier Cercas, arriba al Romea en versió teatral de Joan Ollé, amb Carlos Álvarez Novoa, Lluís Marco i Gonzalo Cunill
Teresa Bruna
"A la sortida de l'espectacle se sentirà segur una frase: em va agradar més...". Ho diu Joan Ollé, convençut que tothom ha vist la pel·lícula o bé ha llegit el llibre. Dues puntualitzacions: no es pot imaginar, senyor Ollé, la quantitat de gent, susceptible d'anar al teatre, que no ha fet ni una cosa ni l'altra. La segona és que la frase no està ni de bon tros assegurada. Hi haurà molta, molta gent que dirà "Doncs a mi m'ha agradat molt més que...".
És una opinió personal sense ambició crítica de Soldados de Salamina, que demà s'estrena oficialment al Teatre Romea després d'algunes sessions prèvies. Joan Ollé n'és el director, i l'interpreten Carlos Álvarez-Novoa, Lluís Marco, Gonzalo Cunill, Isabelle Bres, Karla Junyent, Xavier Ruano i Manel Sans.
Teresa Bruna
"A la sortida de l'espectacle se sentirà segur una frase: em va agradar més...". Ho diu Joan Ollé, convençut que tothom ha vist la pel·lícula o bé ha llegit el llibre. Dues puntualitzacions: no es pot imaginar, senyor Ollé, la quantitat de gent, susceptible d'anar al teatre, que no ha fet ni una cosa ni l'altra. La segona és que la frase no està ni de bon tros assegurada. Hi haurà molta, molta gent que dirà "Doncs a mi m'ha agradat molt més que...".
És una opinió personal sense ambició crítica de Soldados de Salamina, que demà s'estrena oficialment al Teatre Romea després d'algunes sessions prèvies. Joan Ollé n'és el director, i l'interpreten Carlos Álvarez-Novoa, Lluís Marco, Gonzalo Cunill, Isabelle Bres, Karla Junyent, Xavier Ruano i Manel Sans.
La 'marca' Ollé
Parlem d'un espectacle proper al teatre document, molt elegant, amb uns elements escènics mínims impregnats de la sensibilitat poètica que caracteritza el treball de Joan Ollé. D'una manera llunyanament semblant a La plaça del diamant i a L'illa del tresor, a Soldados de Salamina es reafirma en un estil narratiu, com fent una lectura sense llegir de l'obra.
Per als nostres lectors que estiguin entre els que no coneixen l'argument: Javier Cercas, l'autor de la novel·la, explica, entre realitat i ficció, els resultats d'un viatge d'investigació que va emprendre per la literatura franquista. Descobreix i es queda fascinat per la figura de Rafael Sánchez-Mazas, fundador de la Falange, que va sobreviure a l'afusellament perquè un soldat, que podria ser un heroi de l'entesa o el perdó, va fer la vista grossa quan es va topar amb ell al mig del bosc, precisament buscant-lo. "Tota la novel·la de Cercas està en funció de poder descriure l'instant en què el soldat li perdona la vida, aquella mirada, el silenci...", diu Joan Ollé.
La dramatúrgia, que Ollé comparteix amb la jove directora francesa Julie Sermon, respecta les paraules de Cercas amb algun canvi de temps verbal o d'ordre. La força dramàtica explota amb el text i un mínim de gest. "És difícil, perquè els actors ens expressem amb tot el cos i, haver de parlar sense fer cap gest, des de dins, i aconseguir aquest silenci del públic ha estat tan complicat com reconfortant", diu Lluís Marco, que interpreta Sánchez-Mazas. La pertinaç tos del públic, almenys en una de les prèvies, va desaparèixer del tot.
Parlem d'un espectacle proper al teatre document, molt elegant, amb uns elements escènics mínims impregnats de la sensibilitat poètica que caracteritza el treball de Joan Ollé. D'una manera llunyanament semblant a La plaça del diamant i a L'illa del tresor, a Soldados de Salamina es reafirma en un estil narratiu, com fent una lectura sense llegir de l'obra.
Per als nostres lectors que estiguin entre els que no coneixen l'argument: Javier Cercas, l'autor de la novel·la, explica, entre realitat i ficció, els resultats d'un viatge d'investigació que va emprendre per la literatura franquista. Descobreix i es queda fascinat per la figura de Rafael Sánchez-Mazas, fundador de la Falange, que va sobreviure a l'afusellament perquè un soldat, que podria ser un heroi de l'entesa o el perdó, va fer la vista grossa quan es va topar amb ell al mig del bosc, precisament buscant-lo. "Tota la novel·la de Cercas està en funció de poder descriure l'instant en què el soldat li perdona la vida, aquella mirada, el silenci...", diu Joan Ollé.
La dramatúrgia, que Ollé comparteix amb la jove directora francesa Julie Sermon, respecta les paraules de Cercas amb algun canvi de temps verbal o d'ordre. La força dramàtica explota amb el text i un mínim de gest. "És difícil, perquè els actors ens expressem amb tot el cos i, haver de parlar sense fer cap gest, des de dins, i aconseguir aquest silenci del públic ha estat tan complicat com reconfortant", diu Lluís Marco, que interpreta Sánchez-Mazas. La pertinaç tos del públic, almenys en una de les prèvies, va desaparèixer del tot.
Tres capítols diferents
L'obra està teixida amb les eines de la tragèdia clàssica: una part coral, un monòleg i un diàleg. Al primer acte, cinc actors plantegen pistes de manera desordenada. "És el material que va trobar Cercas, el que l'impulsaria a investigar per després escriure el llibre". Algunes frases es van repetint en diversos temps: "Significa que estan a l'aire, com les psicofonies del bosc, són frases que probablement es van pronunciar moltes vegades aquells dies".
Al segon acte Sánchez-Mazas torna del món dels morts per justificar-se. Objectivament i sense penediments ni rancors, explica en forma de monòleg com va ser la seva vida i que té un carrer a Bilbao amb el seu nom. La trobada entre l'escriptor i el soldat es materialitza al tercer acte, amb un diàleg situat en la realitat: "Troba un home d'edat conscient dels fets, però sense cap ànim de ser un heroi. Ell és un representant dels perdedors".
Tot transcorre amb moviments molt purs i la complicitat musical (en off) de Pascal Comelade (Cançó de bressol, de Serrat), Paco Ibáñez (Triste historia, de Gil de Biedma) i diverses versions de Suspiros de España, "probablement una de les cançons més tristes que es puguin imaginar", que interpreten Xavier Albertí, Lluís Cartes (instrumental) i Joan Manuel Serrat.
L'obra està teixida amb les eines de la tragèdia clàssica: una part coral, un monòleg i un diàleg. Al primer acte, cinc actors plantegen pistes de manera desordenada. "És el material que va trobar Cercas, el que l'impulsaria a investigar per després escriure el llibre". Algunes frases es van repetint en diversos temps: "Significa que estan a l'aire, com les psicofonies del bosc, són frases que probablement es van pronunciar moltes vegades aquells dies".
Al segon acte Sánchez-Mazas torna del món dels morts per justificar-se. Objectivament i sense penediments ni rancors, explica en forma de monòleg com va ser la seva vida i que té un carrer a Bilbao amb el seu nom. La trobada entre l'escriptor i el soldat es materialitza al tercer acte, amb un diàleg situat en la realitat: "Troba un home d'edat conscient dels fets, però sense cap ànim de ser un heroi. Ell és un representant dels perdedors".
Tot transcorre amb moviments molt purs i la complicitat musical (en off) de Pascal Comelade (Cançó de bressol, de Serrat), Paco Ibáñez (Triste historia, de Gil de Biedma) i diverses versions de Suspiros de España, "probablement una de les cançons més tristes que es puguin imaginar", que interpreten Xavier Albertí, Lluís Cartes (instrumental) i Joan Manuel Serrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada