www.avui.cat31 de març de 2007
Pep Tosar fent de Blai Bonet dijous a la nit al Baryshnikov Center de Nova York
MIGUEL RAJMIL /EFE
LaCrònica
Melcion Mateu
Amb el nom de Poetic Bodies el Baryshnikov Arts Center ens oferí dijous passat a la nit dos muntatges independents al voltant de la poesia. Tots dos formen part del reguitzell d'activitats catalanes que aquests dies inunden el centre de Manhattan (discretament, això sí). Es tracta de dos espectacles molt diferents: el primer, La casa en obres, és una obra de Pep Tosar sobre textos de Blai Bonet; el segon, Sístole, diàstole, un muntatge de la companyia de dansa Raravis amb textos de Feliu Formosa i Eduard Escoffet.
La casa en obres data del 1998 i ens arriba a Nova York en petit format. Tosar, com també ha fet més recentment amb l'obra de Damià Huguet, hi recrea l'univers del poeta: des de la infantesa a la maduresa literària, passant per la malaltia, la descoberta de la sexualitat, els anys a Barcelona o la tornada a Santanyí. Només dos actors acompanyaven Tosar, Queralt Albinyana i Xiscu Segura, però tots plegats se les arreglaren per interpretar una multitud de personatges que incloïen, entre d'altres, els pares del poeta, Carles Riba, Gabriel Ferrater i Camilo José Cela. Guitarra i trompeta en viu hi aportaven un acompanyament jazzístic brillant i misteriós.
Tosar encarna Blai amb una naturalitat que devia sorprendre el públic local, que el seguia gràcies als sobretítols en anglès. Sense gairebé moure's de la cadira, els seus gestos i la seva dicció podien passar per reals: potser algun dels assistents (dels que havien de llegir, segurament) en deixar la sala pensava que sortia d'un recital de Blai Bonet in person. I aquesta presència de Bonet a Nova York -l'altre dia Lou Reed ens en recitava versos- contrasta amb la desídia dels seus editors a Barcelona.
Després del descans, Raravis, el tàndem format per Andrés Corchero i Rosa Muñoz, presentaven (estrena mundial) Sístole, diàstole, un espectacle més breu que té com a eixos temàtics la fugacitat del desig i els límits del llenguatge. Escoffet, a qui algun dels assistents havia pres per ballarí, recitava els seus poemes, els escampava en papers per l'escenari o ens parlava a través d'un parell de cintes magnetofòniques. Pep Tosar repetia, aquest cop recitant Formosa i sense fer mimesi del personatge, i Agustí Fernández, que la nit anterior actuava en aquesta mateixa sala, aportava des del piano la música que no ha acabat de dislocar, aquesta vegada, els cossos dels ballarins. Estilísticament i per l'atmosfera que crea, es tracta d'un espectacle que potser hauria tingut més sentit veure per separat.
Melcion Mateu
Amb el nom de Poetic Bodies el Baryshnikov Arts Center ens oferí dijous passat a la nit dos muntatges independents al voltant de la poesia. Tots dos formen part del reguitzell d'activitats catalanes que aquests dies inunden el centre de Manhattan (discretament, això sí). Es tracta de dos espectacles molt diferents: el primer, La casa en obres, és una obra de Pep Tosar sobre textos de Blai Bonet; el segon, Sístole, diàstole, un muntatge de la companyia de dansa Raravis amb textos de Feliu Formosa i Eduard Escoffet.
La casa en obres data del 1998 i ens arriba a Nova York en petit format. Tosar, com també ha fet més recentment amb l'obra de Damià Huguet, hi recrea l'univers del poeta: des de la infantesa a la maduresa literària, passant per la malaltia, la descoberta de la sexualitat, els anys a Barcelona o la tornada a Santanyí. Només dos actors acompanyaven Tosar, Queralt Albinyana i Xiscu Segura, però tots plegats se les arreglaren per interpretar una multitud de personatges que incloïen, entre d'altres, els pares del poeta, Carles Riba, Gabriel Ferrater i Camilo José Cela. Guitarra i trompeta en viu hi aportaven un acompanyament jazzístic brillant i misteriós.
Tosar encarna Blai amb una naturalitat que devia sorprendre el públic local, que el seguia gràcies als sobretítols en anglès. Sense gairebé moure's de la cadira, els seus gestos i la seva dicció podien passar per reals: potser algun dels assistents (dels que havien de llegir, segurament) en deixar la sala pensava que sortia d'un recital de Blai Bonet in person. I aquesta presència de Bonet a Nova York -l'altre dia Lou Reed ens en recitava versos- contrasta amb la desídia dels seus editors a Barcelona.
Després del descans, Raravis, el tàndem format per Andrés Corchero i Rosa Muñoz, presentaven (estrena mundial) Sístole, diàstole, un espectacle més breu que té com a eixos temàtics la fugacitat del desig i els límits del llenguatge. Escoffet, a qui algun dels assistents havia pres per ballarí, recitava els seus poemes, els escampava en papers per l'escenari o ens parlava a través d'un parell de cintes magnetofòniques. Pep Tosar repetia, aquest cop recitant Formosa i sense fer mimesi del personatge, i Agustí Fernández, que la nit anterior actuava en aquesta mateixa sala, aportava des del piano la música que no ha acabat de dislocar, aquesta vegada, els cossos dels ballarins. Estilísticament i per l'atmosfera que crea, es tracta d'un espectacle que potser hauria tingut més sentit veure per separat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada