avui
3 abril 2006
El teatre celebra el mig segle de vida apostant pels autors contemporanis
Conxa Rodríguez.
La Royal Court de Londres va néixer fa 50 anys amb l'esperit d'excloure Shakespeare i els clàssics i dedicar-se al treball d'escriptors innovadors del Regne Unit i d'arreu del món. Mig segle després, el teatre s'ha convertit en un referent dels autors contemporanis. Pel seu escenari han passat David Hare, Ariel Dorfman, el darrer premi Nobel Harold Pinter o Hanif Kureishi, els quals, en el moment d'estrenar, eren gairebé desconeguts. Per a aquest 2006, la Royal Court té previst un farcit programa de celebracions entorn del fenomen del teatre i les arts escèniques.
El 2 d'abril de 1956 s'obria per primera vegada el teló de la Royal Court amb l'obra The Mulberry Bush, del novel·lista Angust Wilson (1913-91). Van seguir John Osborne (1929-1994) amb Look Back in Anger, una obra sobre la generació desclassada que emergia després de la Segona Guerra Mundial; Harold Pinter amb The Room and the Dumb Waiter; Christopher Hampton amb The Philantropist o David Hareamb Theeth and Smiles; Ariel Dorfman amb Death of the Maiden, i Hanif Kureishi amb Borderline.
A Londres es miren la Royal Court com una mena de laboratori teatral i el The New York Times ha qualificat la Royal Court com "el teatre més important d'Europa". Però la cartellera del teatre ha estat també polèmica, com va passar el 1995 amb Blasted, de Sara Kane (1971-99), un text en què un periodista de mitjana edat porta a una habitació d'hotel una menor discapacitada per humiliar-la, violar-la i abusar-ne violentament, habitació que esdevé metàfora de la guerra a Bòsnia. La història d'un terrorista suïcida ha estat la darrera obra polèmica.
Els 50 anys se celebraran amb una llarga llista d'obres, entre les quals Live Like Pigs, de George Devine i Anthony Page, i Rock and Roll, de Tom Stoppard, que recrea la història de Txecoslovàquia des de la Primavera de Praga fins a la Revolució de Vellut, a més de cicles, conferències i fòrums.
Conxa Rodríguez.
La Royal Court de Londres va néixer fa 50 anys amb l'esperit d'excloure Shakespeare i els clàssics i dedicar-se al treball d'escriptors innovadors del Regne Unit i d'arreu del món. Mig segle després, el teatre s'ha convertit en un referent dels autors contemporanis. Pel seu escenari han passat David Hare, Ariel Dorfman, el darrer premi Nobel Harold Pinter o Hanif Kureishi, els quals, en el moment d'estrenar, eren gairebé desconeguts. Per a aquest 2006, la Royal Court té previst un farcit programa de celebracions entorn del fenomen del teatre i les arts escèniques.
El 2 d'abril de 1956 s'obria per primera vegada el teló de la Royal Court amb l'obra The Mulberry Bush, del novel·lista Angust Wilson (1913-91). Van seguir John Osborne (1929-1994) amb Look Back in Anger, una obra sobre la generació desclassada que emergia després de la Segona Guerra Mundial; Harold Pinter amb The Room and the Dumb Waiter; Christopher Hampton amb The Philantropist o David Hareamb Theeth and Smiles; Ariel Dorfman amb Death of the Maiden, i Hanif Kureishi amb Borderline.
A Londres es miren la Royal Court com una mena de laboratori teatral i el The New York Times ha qualificat la Royal Court com "el teatre més important d'Europa". Però la cartellera del teatre ha estat també polèmica, com va passar el 1995 amb Blasted, de Sara Kane (1971-99), un text en què un periodista de mitjana edat porta a una habitació d'hotel una menor discapacitada per humiliar-la, violar-la i abusar-ne violentament, habitació que esdevé metàfora de la guerra a Bòsnia. La història d'un terrorista suïcida ha estat la darrera obra polèmica.
Els 50 anys se celebraran amb una llarga llista d'obres, entre les quals Live Like Pigs, de George Devine i Anthony Page, i Rock and Roll, de Tom Stoppard, que recrea la història de Txecoslovàquia des de la Primavera de Praga fins a la Revolució de Vellut, a més de cicles, conferències i fòrums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada