Arrabal: "És un misteri que el meu teatre se segueixi representant"

el periodico

19 abril 2006

Una versió d''El arquitecto y el emperador de Asiria' arriba al Versus

Fernando Arrabal, ahir, al Versus Teatre de Barcelona.

Foto: DANNY CAMINAL

ELENA HEVIA

BARCELONA

El seu amic Àngel Alonso, director fa dues dècades d'alguns dels seus muntatges a la Sala Villarroel, el defineix com un supervivent. Fernando Arrabal, que avui torna a estrenar la que per molts és la seva obra mestra, El arquitecto y el emperador de Asiria, al petit Versus Teatre, es mostra molt satisfet d'estar de tornada de moltes guerres: Breton i el surrealisme, la seva amistat amb Samuel Beckett i Eugene Ionesco, el teatre pànic --que ell va crear amb Topor i Jodorowsky-- les aparicions marianes --en realitat, una i quan delirava víctima de la tuberculosi--, els seus televisius excessos etílics i la recerca incessant del seu pare. "Val més caure en gràcia que ser graciós", resumia ahir Arrabal a Barcelona.Entre la provocació i l'anècdota, diu amb veu suau i cara de no haver trencat un plat, no busca ni l'una ni l'altra --"perseguir l'escàndol és com intentar provocar l'amor", es defensa-- però, per poc que et descuidis, el seu discurs se'n va pels camins més impensats, des de la teoria dels fractals fins a aquell paradoxal gat viu i mort que va proposar el físic Erwin Schrödinger. I entre les disgressions, algunes coses que sonen a veritat: "He tingut molta sort. No he lluitat mai per aconseguir res i aquí estic. Per mi és un misteri que el meu teatre se segueixi representant a Alaska o a Nova Zelanda".Avui és a Barcelona, dirigit per Joan Frank Charansonnet, que a més encarna l'arquitecte d'aquesta peça terrible i cruel al costat de Patricia Bargalló, que dóna vida a l'emperador, sense que s'hagi canviat el sexe del monstruós ésser. "¿Una dona interpretant un dels personatges?", s'interroga Arrabal. "Crec que a San Francisco ho van fer dues, instal.lades en una gran vagina. No va ser un muntatge memorable". Per la més que evident bona relació entre director i autor, no sembla probable que es repeteixin els desacords de la seva estrena barcelonina el 1977, encara que l'obra original de gairebé quatre hores hagi quedat reduïda a una hora i mitja en la dramatúrgia d'Àngel Alonso. I Arrabal ben content. Riu, riu molt quan recorda que un dels millors muntatges d'El arquitecto y el emperador... va ser una versió íntegra firmada per Víctor García i protagonitzada per Laurence Olivier. "Eren quatre hores, quatre hores", exclama amb expressió maliciosa.També treu un nou conill del seu barret de copa. I com els bons mags adverteix: "Això és real". Ho va explicar abans que a ningú als lectors de The New York Times, rotatiu del qual és columnista habitual. "Vaig rebre una notificació que el meu pare, pres a Ceuta durant la guerra civil, va intentar suïcidar-se tallant- se les venes en un vàter. Jo ignorava aquesta dada el seu pare va poder fugir de la presó i el seu rastre no s'ha pogut trobar ni tan sols per la mediació del programa Quién sabe donde, però per a mi va ser sorprenent perquè, sense conèixer-la, he repetit aquesta imatge en diverses de les meves obres, i a El arquitecto... és substancial".

Noticia publicada a la pàgina 72 de l'edició de 19/4/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF