El Grec estrenarà un muntatge del Wooster Group que imita escena per escena el de Richard Burton

avui
17 abril 2006

Original i còpia de 'Hamlet'
Anna Grau
Igual que copiar en un examen pot costar més que simplement estudiar, a la vida es veuen còpies que porten molta més feina que qualsevol original. L'últim muntatge de The Wooster Group, coproduït pel Grec de Barcelona, on s'hi farà l'estrena mundial, és una còpia descarada del Hamlet de Richard Burton (1964), tan descarada, que tota l'estona el Hamlet de Burton (filmat) es va projectant al fons de l'escenari. Els actors de The Wooster calquen les escenes una per una: una feinada de formigues.
Nova York de vegades fa por. A la prestigiosa Biennal del Whitney Museum dedicaven enguany una sala a un paio que es veu que no té altra feina que copiar, peça per peça, una exposició de Marcel Duchamp. Amb l'argument que, en els temps de la reproducció massiva i l'art tecnològic, copiar és crear. Potser sí; però també pot ser prendre el pèl. Una sensació que lamentablement fa blindar-se de cautela davant segons quines fúries experimentals.
Sort que el procés no ha arribat prou lluny per no llegir amb curiositat els elogis, o més ben dit, els jocs florals, que la premsa novaiorquesa dedica a The Wooster Group, la companyia teatral experimental més bèstia i estimada de la ciutat des del 1975. Fins fa quatre dies encara s'atrevien amb The Emperor Jones, un Eugene O'Neill reconsagrat, amb un opressiu protagonista negre. El paper l'interpretava una blanca (l'actriu Kate Valk) amb la cara pintada de negre. Quan els veus en acció, el concepte més delirant funciona. Per dir-ho amb paraules de Borja Sitjà, director del Festival d'Estiu de Barcelona, el Grec: "Ho fan orgànic".
La directora del grup, Elizabeth LeCompte, dirigeix amb un ull posat a l'escenari, un altre a les pantalles, les orelles pendents dels efectes i la música, teixint l'estructura com si fes ganxet, decidint solucions a cada pas. Més que recolzar-se, Elizabeth LeCompte es socialitza en els actors, sobretot en Scott Shepherd (ell és Hamlet) i Kate Valk, que en aquest cas fa de mare de Hamlet i alhora d'Ofèlia.
És impressionant veure com traslladen a l'escenari un simple pla-contraplà de la càmera, com fan i desfan el nus d'una escena vista des de diferents angles, en qüestió de segons... Com reinterpreten poderosament tot allò que copien, el tron dels reis convertit en cadira de rodes (leitmotiv de totes les testes coronades dels muntatges de LeCompte). La sensació és d'haver caigut dins d'un mirall dins d'un altre mirall dins d'un altre... etc. Com en una obra de Beckett, queda clar que res no és frívol, ni gratuït. La pregunta és: per què? On volen anar a parar?
Elizabeth LeCompte defensa la còpia com una manera honesta d'avançar: "Quan un estudiant de pintura va al museu i copia un quadre, el que està fent és aprendre a fer una cosa que, per ell mateix, no faria". Però, quina és la clau per connectar així el teatre clàssic i el modern? Passa un àngel pel magatzem de Brooklyn on la companyia assaja... i és Kate Valk, que, amb l'orgull just, diu: "El text".