L'estela de Beckett

avui

9 abril 2006

Marta Monedero

L'anecdotari teixit a l'entorn del dramaturg, poeta, narrador, assagista i traductor Samuel Beckett (1906-1989) recull que un cop el van apunyalar pel carrer. Quan ell va anar a veure l'agressor per preguntar-li per què ho havia fet, aquest li va etzibar: "No ho sé". Una resposta que podria encaixar en l'obra d'un dels grans noms de la literatura, premi Nobel 1969, pessimista radical o realista, segons com es miri, de qui aquest cap de setmana comencen les celebracions del centenari del naixement (que es compleix dijous que ve), en especial a les seves tres pàtries: Irlanda, França i Anglaterra. Per exemple, a les façanes d'alguns edificis de Londres com ara el Barbican, l'artista nord-americana Jenny Holzer hi projecta textos del geni irlandès.
Més enllà dels homenatges i records, ningú qüestiona que sense la seva aportació, el teatre actual seria diferent. "Això no vol dir que l'estiguem venerant a totes hores", apunta Toni Casares, director de la Sala Beckett, creada per Sanchis Sinisterra el 1989. En essència, el que queda de Beckett "és una filosofia i una manera d'entendre l'escena" plenament inserida en el "teatre de la suggestió per sobre de l'explícit" i que prima "l'actuació i la paraula". Sí, tot això ve de Beckett. També "el compromís artístic i polític portat a les últimes conseqüències" i el despullament. "Ell és un dels primers minimalistes" sense el qual no s'entén el teatre de "Harold Pinter, Koltès o el de Sarah Kane".
A Catalunya, l'autor va experimentar un període àlgid els anys 70 i 80 i avui, tot i no estar en primer pla, tampoc és un dramaturg oblidat, ans al contrari. Els autors que han passat pels tallers d'escriptura de la Sala Beckett en són hereus: Lluïsa Cunillé, Carles Batlle o fins i tot Sergi Belbel, que té a En companyia d'abisme (1989) la seva producció més beckettiana.
La seva estela és present, fins i tot, en aquells que no l'han llegit. Està inserit en el pensament contemporani. "Hi ha autors joves que potser no s'hi han capbussat, però quan s'aferren al llenguatge beuen d'ell". I és que els muntatges "que avui ens impacten duen Beckett incorporat". Amb tot, a l'hora de programar la sala, Casares ha optat per no fer "un Beckett perquè toca". Prefereix incloure l'espectacle d'una companyia jove com ElNacionalnoensvol que s'a- costa a l'univers beckettià des del "respecte", diu Abel Coll, director de Sam -"tal com li deien els amics"-, un muntatge que consta de sis peces curtes que aquest cap de setmana ha programat la Sala Planeta de Girona i que arribarà al petit teatre de Gràcia el 7 de juny.
Casares també té en cartera un possible homenatge a l'autor que dóna nom a la sala, que es podria fer durant el Festival Grec amb idea de Ramon Simó i que parteix d'un dels referents del mestre, la novel·la de Flaubert Bouvard et Pécuchet, en què dos funcionaris s'endinsen amb ingenuïtat en el món del coneixement.
Però no ens enganyem. El centenari no ha trastocat els plans dels teatres catalans. Tan sols una altra sala alternativa, la Muntaner, acollirà al novembre la versió que una beckettiana irredempta com Rosa Novell en va fer de Fi de partida pel Grec'05 amb Jordi Boixaderas i Jordi Bosch. "No m'agrada parlar de l'absurd, ja que l'identifico més amb Ionesco", puntualitza l'actriu i directora, que des que va fer Oh, els bons dies (1984) -"el cop que vaig aprendre més de teatre"- no ha deixat de destil·lar el seu amor i devoció per Beckett. "Ell es va inventar una nova manera de fer teatre de gran dificultat que t'obre oceans tan profunds com el Pacífic".
"És un personatge incòmode per l'època en què vivim i s'entén que no es facin gaires obres seves, tot i que té un públic fidel que el reclama", afegeix Novell. Del ressò actual Casares s'ha empescat la seva teoria. És sabut que Beckett escriu des del desencís que li genera haver viscut la II Guerra Mundial, mentre que ara "ens trobem al principi de segle i ens costa instal·lar-nos en el pessimisme. Potser venim de l'esceptisme i necessitem sortir-ne".
Traductor de les obres de Beckett, Joan Cavallé raona la poca passió de la Catalunya actual per l'autor de Tot esperant Godot perquè demana "que se'n faci un recorregut progressiu". Diu Cavallé que "és difícil muntar-ne una obra sinó s'està immers en el seu món", ja que demana molt per part de tothom: "de l'intèrpret però també de l'espectador i per això el seu teatre no és majoritari".
Sense entrar en anàlisis més pròpies d'especialistes com Sam Abrams (AVUI, 5 d'abril) o del Quadern de Teatre de demà, el mestratge de Cavallé permet apuntar alguns trets de la dramatúrgia del Nobel. Cal anar a petar a un altre irlandès, a James Joyce, "del qual va ser secretari i es diu que va tenir una relació amb la seva filla" per entendre Beckett. Per saber d'on ve i cap a on vol anar. A la primera obra que estrena, Tot esperant Godot encara hi supura el novel·lista, però "a mesura que avança en la creació", amb Fi de partida #/IIOh, els bons dies "va reduint-ne les accions". Aquestes tres peces són les que tradicionalment han estat més representades. Segurament perquè mantenen un sentit de l'humor que, quan es porta bé a escena, "funciona com un mecanisme de rellotgeria", insereix Rosa Novell. En canvi, peces posteriors com Not I (Jo no) on només surt una boca, són més complicades d'escenificar. Segons Cavallé, després del Nobel, Beckett només "fa recreacions, d'allò que ja havia provat abans".