Homenatge a Francesc Tristany i Alsina, President d'Honor del PSC de Mataró, amb motiu del seu VUITANTÈ ANIVERSARI.

matarosocialistes.org
27 abril 2006


Glossa de l'escriptor Josep Puig i Pla.
El pare de Francesc Tristany, Narcís, va inculcar als fills els principis del socialisme, que a Mataró venien de lluny. Parlar, doncs, de la trajectòria d´en Francesc és relativament fàcil: molta història i molta història del socialisme, a la seva família i a Mataró. Mataró és una de les poblacions on hi va haver un dels primers nuclis del socialisme a Catalunya i Espanya a finals del segle XIX. Va ser on, a partir de l´Agrupació Socialista ja existent, de tipus polític, es va crear el Centre Obrer de Mataró destinat a la defensa dels drets dels obrers en el món del treball. El 1887 aquest Centre va llençar l´idea de fundar una federació de societats obreres, que va donar lloc al sindicat socialista, la Unió General de Treballadors. I tot això passava en una època en què ser socialista tenia mèrit. La primera ideologia podríem dir progressista, a finals del segle XIX , l´encarnaven els republicans i els federals. Els seguidors d´aquests corrents ideològics van ser els primers que van parlar i van defensar la democràcia, la República -com a sistema igualitari i just- i també la justícia social; és a dir, van manifestar l´interès públic cap a les capes més pobres i desfavorides de la població, que fins llavors eren ignorades i, per dir-ho així, no formaven part del món oficial. Els republicans i federals s´adreçaven als obrers, als artesans i a altres sectors populars i menestrals. El socialisme, una mica més tard, va donar major empenta a tots aquests principis i els va desenvolupar tant en l´ordre teòric com en el de l´acció.Però també hi havia un altre front en el qual els socialistes anaven contracorrent, el camp sindical. En aquest àmbit, la força majoritària era la Confederació Nacional del Treball (la CNT), anarcosindicalista o llibertària. L´anarcosindicalisme a la nostra ciutat va donar una figura de relleu i meritòria en molts aspectes, Joan Peiró, que aquest any estem homenatjant. L´amic historiador Ramon Salicrú ens ha recordat a vegades els nostres orígens socialistes. Seves són aquestes paraules: "L´Agrupació Socialista de Mataró seria una de les tretze agrupacions catalanes que participarien en el Primer Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol celebrat a Madrid l´agost de 1888. (...) més tard (1895) a Mataró seria elegit el primer regidor socialista en un ajuntament de Catalunya i que, encara més tard, entre 1896 i 1898, s´[hi] editaria una publicació socialista denominada La República Federal. Mataró fou, doncs, sens dubte un dels principals nuclis socialistes de tot Catalunya". Fins aquí la cita de Ramon Salicrú. Per ser socialista, en aquells temps, s´havien de tenir sòlides conviccions, i els Tristany les tenien. L´avi Ricard Tristany Gomis va ser un d´aquells pioners que van formar els primers nuclis de militants del PSOE i del sindicat UGT, junt amb uns homes històrics i avui ja llegendaris com Joan Torrens, Bartomeu Carbonell, Rafael Orriols, Pons, Jesús Costa i altres. El fill de Ricard, Narcís Tristany Lladó, com hem vist, va seguir la petja del pare, i així arribem -a través d´ell- als seus tres fills, els Tristany i Alsina. El gran, Miquel, el vam homenatjar l´any passat, al costat d´altres dos veterans; el petit, Ricard, ja va morir fa un temps, i de fet tirava més cap als ideals comunistes. Francesc, el mitjà, el nostre president d´honor, ha complert enguany vuitanta anys, quatre vegades vint que diuen els francesos; vuitanta anys intensos, intensos tots de vida i de socialisme.
* * *
La Guerra es va acabar; i es va acabar malament, com sabem; i llavors va venir el pitjor. Però hi ha una dada en la biografia de Francesc Tristany que hem de tenir en compte. Ell va anar voluntari, a la Guerra: s´hi va apuntar als 15 anys. Amb els 16 ja fets es va incorporar al front, al Cos de Carrabiners. Possiblement ell ha estat un dels combatents més joves de la Guerra d´Espanya. Pensem que els membres de la "Lleva del Biberó" hi van anar amb 18 anys, i ell hi va anar amb dos anys menys. Al front, el tinent coronel Vega, dalt d´un cavall blanc -com si fos el mític dirigent El Campesino- li va dir "eres muy joven para estar ahí".Pels volts de Manlleu va fer la instrucció; i va jurar la bandera de la República. Va ser de les darreres promocions en jurar-la; després ja no ho feien. La instrucció era tan precària que no els van ensenyar ni a carregar els fusells; ell n´havia après veient els milicians com ho feien al Centre Catòlic de Mataró, incautat per la CNT.
* * *
En la lluita pel socialisme, com en totes les activitats humanes, hi ha qui és molt conegut i qui no surt pràcticament de l´anonimat; hi ha les figures històriques, a nivell general o local, i els innominats, aquells a qui el líder socialista basc Indalecio Prieto en deia "los hombres sin nombre". Als Tristany no els ha preocupat mai si tindrien un nom o no el tindrien; la seva vinculació al socialisme, la seva aportació, el seu combat ha estat sempre generós i sense esperar-ne res a canvi. Això, a nosaltres, no ens estranya; és propi de l´univers socialista. Quants polítics d´altres opcions veiem que només es barallen, que se´n van del seu partit per qüestions personals, coalicions i federacions que tenen el propi soci com el principal enemic i gent que es canvia de camisa tot sovint; i després volen, tots ells, aparèixer com un exemple per als ciutadans! Això ho sabem, els socialistes, per haver-ho vist i viscut, i també per haver-ho sentit explicar. Llegir els retrats que d´alguns socialistes ha fet el nostre antic president Joan Reventós (per a qui des d´aquí voldria tenir un record), ens ho confirma. I Francesc Tristany està en aquest línia, del socialisme de sempre, del fundacional, de l´històric; de l´autèntic, en una paraula.
* * *
Jo el vaig conèixer en el Partit en el procés d´unificació que va culminar en l´actual PSC, l´any 1978. En aquells moments -els que hi eren ho recorden- vam viure moments problemàtics, no exempts de tensió en moltes ocasions. Uníem diferents formes de fer política i de treballar en grup, tradicions personals distintes i orígens de tota mena. Tots volíem la unitat - per això hi érem-, però la vèiem -uns, i altres, i els altres- amb ulls divergents. El paper, el rol, que hi van jugar alguns militants, a Mataró i en altres llocs, sobretot els més grans, va ajudar molt a reduir tensions i a facilitar els camins de trobada. Aquí hi havia persones com en Tristany; no es notava de quin col·lectiu venia, no en feia bandera ni obstacle per a res. (Un altre militant fent aquest paper -també vull dir-ho- va ser en Pasqual Fernàndez). El seu objectiu, la seva meta, era la unitat; volien que tots els socialistes anéssim junts, en un sol Partit, i certes coses i certes actituds havien de ser accidentals. Aquesta era la posició que al segle XIX havia tingut l´avi Tristany i els seus correligionaris, quan van proposar d´unir les societats obreres. Va ser l´actitud també, que els anys vint i trenta, van tenir Narcís Tristany i els dirigents del moment, com el diputat Jaume Comas i el que era l´home clau, Francesc Anglas, de qui l´any passat recordàvem el centenari. Perquè en la trajectòria dels Tristany de Mataró, i també dels dels altres llocs hi ha dues paraules sempre repetides: unitat i llarg camí. La unitat ja l´hem comentada i el llarg camí és allò que un gran socialista català, Josep Pallach, deia amb aquestes paraules: "el combat per la llibertat, la democràcia, Catalunya i el socialisme és un combat que mai no tindrà fi".