avui
26 abril 2006
Marta Monedero
Paradigma del bon actor, pare d'una nissaga d'intèrprets (Ernesto i Malena) que fa feredat i icònic cap de cartell de l'aportació de l'escena argentina cap a aquesta banda de l'Atlàntic, Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) estava exultant ahir al migdia durant la presentació d'El túnel, obra que demà estrena oficialment al Romea. En realitat, no n'hi havia per menys. Feia només quatre hores que acabava de ser avi i irradiava energia per les mil i una arrugues que solquen el rostre d'aquest gran home de teatre de mirada erudita, que si bé històricament ha escatimat la seva presència a les taules barcelonines, fa dos anys ja va visitar el Festival Grec amb Yo, Claudio, pel qual rebia el premi Max 2005 al millor actor.
Per rematar-ho, ara torna a la capital catalana amb l'adaptació escènica de l'arxiconeguda novel·la d'Ernesto Sabato El túnel, de la qual ja hi havia dues versions cinematogràfiques, però cap de teatral. Daniel Veronese, una de les estrelles de la direcció argentina, ha estat l'encarregat de posar fil a l'agulla i modelar un espectacle que, a més de la presència d'Alterio, compta amb Rosa Manteiga, Paco Casares i Pilar Bayona.
"Tot i que ja hem fet 14 funcions, realment tenim la sensació que a Barcelona és on estrenem l'espectacle", deia Alterio, que ha acceptat el repte d'acarar "una història de la qual tothom té la seva pròpia visió". El túnel explica com Juan Pablo Castel, un home que ha matat l'única dona que l'havia entès i que li provoca un amor esquizoide que el du al límit, recorda el seu passat després d'haver estat a la presó. Castel viu en un estat d'angoixa permanent. En lluita constant entre la raó i els sentiments. "La idea d'explicar-ho des d'una edat avançada que es correspon amb la meva -acota Alterio- va ser de Diego Curatella, el secretari personal de Sabato, que quan aquest li recordava com va néixer El túnel veia com l'autor s'emocionava explicant-ho".
Patró de la seva feina
Amb una trajectòria professional envejable, el protagonista de pel·lícules com La historia oficial (1984), Asesinato en el comité central (1982), Mi general (1986) i Caballos salvajes (1995) es defineix, per sobre de tot, com "un home de teatre". I és que, sense minimitzar "el cinema ni la televisió" (dels dos n'ha fet a cabassos!) Alterio raona que és a l'escenari on se sent "patró" de la seva feina. Per deixar-ho clar, fa un símil del món de la boxa: "Quan ets dalt del ring i et treuen el tamboret del racó, no hi ha volta de full, llavors estàs sol al món; igual passa al teatre quan et trobes a l'escenari, cara a cara amb els espectadors".
Amb una trajectòria professional envejable, el protagonista de pel·lícules com La historia oficial (1984), Asesinato en el comité central (1982), Mi general (1986) i Caballos salvajes (1995) es defineix, per sobre de tot, com "un home de teatre". I és que, sense minimitzar "el cinema ni la televisió" (dels dos n'ha fet a cabassos!) Alterio raona que és a l'escenari on se sent "patró" de la seva feina. Per deixar-ho clar, fa un símil del món de la boxa: "Quan ets dalt del ring i et treuen el tamboret del racó, no hi ha volta de full, llavors estàs sol al món; igual passa al teatre quan et trobes a l'escenari, cara a cara amb els espectadors".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada