Crònica d'un fracàs existencial al Lliure

Julio Manrique debuta a la sala gran de Montjuïc amb 'L'arquitecte', una tragèdia urbana que protagonitza Pere Arquillué

julio Manrique diu que sempre tria els textos que vol dirigir de manera visceral. No busca autors concrets, sinó obres que el fascinin i el pertorbin gairebé fins a l'enamorament. Així va descobrir fa quatre anys L'arquitecte, la peça que li obre aquest dimecres per primera vegada les portes de la Fabià Puigserver, la sala gran de Montjuïc, en què serà el seu comiat del Lliure com a director resident. Ell va ser l'últim a accedir, abans ho havien fet Carlota Subirós i Xavier Albertí, a un rang instaurat per Àlex Rigola. Manrique, l'home de moda del teatre català, se centrarà després de l'estrena en la seva tasca de dirigir el Romea.

Martin (Marc Rodríguez), amb una maqueta dissenyada per Leo Black. ROS RIBAS Leo Black (Pere Arquillué), el personatge central de la peça de l'escocès David Greig. ROS RIBAS- Edició Impresa Versió en .PDF Informació publicada en la página 46 de la secció de Espectacles de l'edició impresa del dia 08 de gener de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
L'enamorament pel text fins i tot el va fer plorar amb la «derrota agònica de Leo Black», l'arquitecte d'aquesta tragèdia contemporània i urbana de l'escocès David Greig, un autor desconegut a Espanya. Aquesta derrota s'escriu a través d'una «història trista, dura i poc complaent» sobre el fracàs professional i familiar d'un arquitecte a qui se li ensorra el seu món.

INSPIRAT EN STONEHENGE
Black (Pere Arquillué) va rebre un premi per un barri residencial de vivendes barates inspirat en el monument megalític de Stonehenge. Però els residents dels seus edificis es rebel•len, anys després, i li demanen que el tiri a terra perquè no s'hi pot viure. Sheena Mackie (Marta Angelat) s'erigeix en la portaveu d'aquest col•lectiu de veïns.

Al mateix temps, Black veu com la seva família es desintegra a poc a poc. La seva dona, Pauline (Lluïsa Mallol), no només recolza l'ensorrament del projecte, sinó que també viu atrapada per unes pors obsessives, que es manifesten amb una fòbia als microbis i altres «enemics invisibles», explica Manrique. La parella té dos fills. Martin (Marc Rodríguez) és molt negatiu i no segueix la vocació arquitectònica com desitjaria el seu pare. Troba una porta de sortida a la seva negativitat amb escapades nocturnes a la recerca de desconeguts. Així troba Billy (Pol López), un amic amant que és d'una altra classe social.

PUNT DE FUGA
La seva germana, Dorothy (Mar Ulldemolins), és molt més responsable, però també té un punt de fuga d'aquest entorn familiar asfixiant. La seva escapatòria són autopistes on fa autoestop. D'aquesta manera, coneix un camioner, Joe (Jordi Martínez), amb qui entaula una relació que la catapulta al món exterior.

Tots aquests personatges desvalguts componen un enorme fresc contemporani, diu Manrique, a partir de 50 escenes que defineixen una peça molt àgil, de narració cinematogràfica. El mosaic es construeix amb petites situacions d'intimitat i atmosferes molt precises, on emergiran conflictes larvats llarg temps i amb uns protagonistes que gairebé els desconeixen. «Els conflictes són molt complexos, és una obra amb moltes capes i als persones els passen moltes coses; això fa que resulti molt contemporània», sosté el director.

GRAN ESPAI CENTRAL
Aquest món de somnis i il•lusions trencades es desenvolupa en un gran espai escènic central amb el públic en dues bandes. «És com una maqueta gegant per on es mouen els personatges amb tots els llocs de la trama a la vista», comenta el director.

En aquest espai, situat en dos nivells, es desenvolupa aquesta tragèdia «sense herois ni catarsi», apunta Manrique, però en què hi ha lloc per a l'humor i que també obre una porta a l'esperança. «Un pla pot ser excel•lent i la vida et traeix. Si l'obra té alguna moral és que a vegades s'ha de destruir per tornar a construir», afirma el director. És un fracàs del qual ningú és culpable. És la vida. O així ho pensa aquest autor escocès que va escriure L'arquitecte el 1996 als 27 anys.

publicat per
José Carlos Sorribes
wwwl.elperiodico.cat
8 de gener de 2010