Entrevista amb el mataroní Ferran Cardenal, cap de sala del Cirque du Soleil
per Xavier Amat
fotos Romuald Gallofré
El mataroní Ferran Cardenal ha voltat mig món amb la companyia que ha revolucionat el món del circ. Anar a estudiar Dret a Bilbao li va canviar la vida; allí va coincidir, l’any 2003, amb un espectacle del Cirque du Soleil i va entrar-hi a treballar com a acomodador per guanyar uns diners. En va quedar encantat, i pocs mesos després se’ls tornava a trobar i el feien fix. De país en país i de continent en continent amb la carpa, amb prou feines passa a Mataró tres setmanes a l’any.
S’enyora?
És evident que aquesta feina no la voldria tothom, hi ha qui posa per davant de tot el contacte amb la família, amb els amics, tenir aquell bar de referència on anar a fer-la petar. I amb el Cirque du Soleil això no hi és, al circ es perden una mica les arrels i t’habitues als hotels, amb les maletes sempre a punt. De Mataró el que més trobo a faltar és el mar, quan passo llargues temporades en ciutats d’interior; a la tornada, vaig en tren de l’aeroport a Mataró amb la cara enganxada a la finestra mirant la platja; i també Les Santes, que les últimes les vaig tornar a gaudir després de molts anys de no ser-hi.
Què hi situa, a l’altre costat de la balança d’aquestes mancances?
El que em va enganxar més des del principi és la il•lusió que genera el circ, l’entusiasme, les expectatives del públic, les seves reaccions, la gent sortint de l’espectacle amb un somriure d’orella a orella... Va ser un amor a primera vista, perquè no recordo haver anat gaire al circ de petit. Aquesta feina em permet viure experiències crec que força úniques i molt enriquidores. És viure un present intens, amb una gent que t’envolta amb la que no tens un passat comú i segurament tampoc un futur comú.
Excepte amb la seva dona, que també forma part de la companyia.
Sí, és l’Olga Pikhienko, artista d’origen rus nacionalitzada nord-americana. Vam coincidir a l’espectacle ‘Quidam’, i tenim un fill de dos anys i mig que va néixer a Las Vegas.
Van pensar de deixar aquest tipus de vida, al tenir el fill?
No, la meva dona treballa al Cirque du Soleil des de fa 15 anys, i no sabria viure d’una altra manera. Hi ha força parelles amb criatures a la companyia i ens ajudem els uns els altres, i aquest és un fet al que estan molt habituats els artistes de l’Europa de l’Est. A més a més, el circ viatja amb una escola que imparteix un sistema educatiu reconegut pel govern canadenc.
Com és una jornada seva de feina?
Dies abans de l’estrena en una ciutat, hi ha tot el treball del muntatge de l’espai i de formació dels treballadors que contractem als llocs on actuem. Tinc al meu càrrec mig centenar de persones. Una vegada arriben les representacions, cal prendre les mesures necessàries segons la climatologia, si aquell dia vénen escolars o persones amb discapacitats... Obrir les portes a l’hora, i una vegada començat l’espectacle estar pendent de tot: si algú del públic té algun problema, de la gent que arriba tard, si hi ha algun aldarull. No seiem en cap moment. Acabat l’espectacle, tancar portes, deixar-ho tot endreçat, i al dia següent arreglar aquelles coses que s’hagin de millorar.
No li entren mai ganes de saltar a la pista?
Tinc un respecte absolut pel que fan els artistes, que comporta anys de preparació. Molts d’ells provenen del món de la gimnàstica, el circ els va a cercar al final de la seva trajectòria en l’alta competició, i els forma durant quatre mesos a la seu central, a Montreal. De tant en tant, en algun assaig, em deixen penjar a les cordes elàstiques... però vaja, no faré carrera artística. El que sí fem a vegades és el que en diem un “tecno-show”, com una paròdia de l’espectacle per part dels “no artistes”, evidentment entre nosaltres, sense públic.
És cert que l’espectador a cada lloc és diferent?
Totalment, és d’aquelles coses que més et va sorprenent. A Alemanya durant l’espectacle ningú no aplaudeix, i ho concentren tot al final de l’actuació, llavors molt efusius. A d’altres llocs són molt freds, com els coreans; ens pensàvem que no els estava agradant gens, però ens van dir que ja eren així... Ara, per a xoc cultural important els Emirats Àrabs, on ens van exigir tenir unes habitacions disponibles per poder resar, i el públic s’anava aixecant durant l’espectacle i hi anava... Aquesta feina t’obliga a adaptar-te a allí on ets.
Ha vist centenars de vegades els espectacles ‘Saltimbanco’ i ‘Quidam’. Amb quins números es queda?
Als espectacles del Cirque du Solei tothom es pot sentir atret com a mínim per un dels ingredients, sigui la música, la il•luminació, les acrobàcies... Personalment, les parts còmiques són les que més m’ajuden a tirar endavant, a veure l’espectacle una nit rera l’altra sense que se’m faci pesat. El que fan les grans figures tampoc deixa de sorprendre’m, no es pot veure enlloc més, com els números d’en Viktor Kee, o de l’Olga, la meva dona.
publicat per
Xavier Amat
fotos Romuald Gallofré
www.capgros.com
13 de gener de 2011
