Les últimes funcions i el perill de la indolència

Inevitable: sempre en les primeres setmanes de gener es produeixen moviments a la cartellera teatral. I això passa no tant pel salt d'any com pel canvi de trimestre. Moltes de les obres que es van estrenar al setembre (inici de la temporada) tenen el final una vegada superat el Nadal. És com si els Reis també passessin pels teatres i deixessin a peu de taquilla les noves joguines (les noves funcions) amb la urgència de la seva estrena immediata.

Mai se sap com sortirà el regal. Al teatre totes les nits d'estrena tenen una mica de nit de Reis: amb il•lusió, expectatives i grans esperances (gràcies, Dickens), se li treu l'embolcall al producte i sorgeix la sorpresa; grata en ocasions, decebedora en altres, en uns percentatges que rondarien el fifty/fifty (gràcies, Keynes). En el teatre no existeix el tast, com en els melons. En el teatre en una sola nit s'obre, es tasta, es paladeja i es decideix. Si el meló surt bo, enhorabones i felicitacions; si, per contra, ni polpa ni aroma convencen, es torna a embolicar i a tastar-ne un altre, que el temps és curt.

Aquest any, els Reis han deixat a Barcelona un bon sac de novetats alhora que s'han emportat funcions que es mereixien més temps. En alguns teatres la permanència de l'obra en cartell ve marcada per endavant: es brinden temporades tancades i un sap que disposa de tants dies i tantes funcions per disfrutar del producte.

¡Esgotades les localitats!

Però altres s'arrisquen que sigui el públic qui determini la permanència en cartell: com més assistència, més temps de vida; o, per contra, si no ve ningú, tanquem la paradeta. ¿Avantatges? Molts. ¿Perills? Alguns. I el més gran de tots, la indolència, la distracció, el fet de deixar-ho per demà, el vull veure'l, però no trobo el moment, el m'han dit que és molt bo, hi hem d'anar, ¿qui compra les entrades? que mai es concreta en dia, hora i persona. I de sobte l'espectacle -donat el nombre insuficient d'espectadors- anuncia els seus últims dies. Després -¡esgotades les localitats!- tot són presses, trucades influents: «Encara que sigui una per favor, que no vull quedar-me sense veure'l». I inexorablement: últim diumenge, comiat, aquí s'acaba la història i un llarg cor de lamentacions.

Un consell: quan vulguin anar al teatre cal que hi vagin com més aviat millor. Perquè són vostès, amb la seva assistència, els qui decideixen la vida de l'espectacle. Com ha de ser.

publicat per
Josep Maria Pou , actor i director teatral
www.elperiodico.cat
15 de gener de 2011