www.totmataro.cat
1 d’abril de 2008
La celebració del Dia Mundial del Teatre evidencia mancances greus
Comas Soler Cultura
Dijous de la setmana passada es va tornar a celebrar el Dia Mundial del Teatre. Com cada 27 de març, des de fa uns quants anys, diversos indrets de la ciutat són l’escenari circumstancial de l’actuació d’alumnes de l’Aula de Teatre del Patronat Municipal de Cultura i de membres d’altres col·lectius dedicats també a les arts escèniques. I està molt bé que, així, Mataró se sumi a aquesta commemoració internacional.
Homenatge a Montserrat Julió
Aquest any, a l’al·licient genèric de compartir la celebració amb moltes altres poblacions dels cinc continents, s’hi afegia un incentiu específicament mataroní. Amb el lema ‘Teatre i memòria històrica’ es volia retre homenatge a Montserrat Julió, una conciutadana nascuda el 1929 que amb només deu anys es va haver d’exiliar amb la seva família per fugir del feixisme, primer a França i després a Xile. En aquest país americà va estudiar art dramàtic i va esdevenir una actriu reconeguda. Es tractava, per tant, d’agafar com a fil conductor la narració dels records d’infantesa, de la guerra civil i de l’exili que la mateixa Montserrat Julió evoca en el seu llibre de memòries ‘Vida endins’, publicat l’any 2003.
Recorregut frustrant
Però l’encert d’aquesta iniciativa no es va veure massa correspost, a causa d’una realització inexplicablement deficient. Per començar, la difusió va ser pràcticament nul·la. De manera que, encara que el públic que es va congregar va ser força nombrós, estava compost gairebé tot per familiars i amics dels actuants o per incondicionals i d’altres subjectes d’assistència obligada. La proposta consistia a recórrer set indrets del centre de la ciutat, des de l’ajuntament fins a la Sala Cabañes, on els alumnes de l’aula de Teatre havien de dur a terme petites accions, escenificant fragments al·lusius a les situacions històriques que varen motivar l’exili forçós de la Montserrat Julió. La llàstima va ser que la idea va quedar només en temptativa i que el prometedor inici del fragment representat davant la Casa de la Ciutat, va convertir-se en una deambulació frustrant de més de dues hores, enmig de la fredor ambiental, d’una amplificació de fireta, d’una desorganització de ca l’ample i de la impossibilitat de veure i d’escoltar amb un mínim de decòrum les successives interpretacions. O sigui: la negació del teatre, en tant que comunicació entre actors i espectadors, i del carrer en tant que escenari d’experiència col·lectiva compartida. Un autèntic despropòsit.
Exigència de rigor formatiu
El viacrucis, però, encara va evidenciar d’altres carències de les intervencions protagonitzades per l’Aula de Teatre, com ara el baix nivell interpretatiu i el cúmul de tòpics o la manca de rigor històric de la majoria de les accions. Especialment escandalosa va ser la de la plaça de les Tereses. I aquestes són mancances que exigeixen un replantejament. Sense dilació. Perquè ni es pot abocar els alumnes a la decepció, ni la ineptitud, la mediocritat i l’estretor de mires són compatibles amb el plantejament formatiu i artístic que ha d’orientar l’Aula.
El millor, al final
Si, com deia Shakespeare, fos veritat que “tot va bé si acaba bé”, el balanç d’aquesta celebració mataronina del Dia Mundial del Teatre no hauria de ser tan pessimista, perquè va ser justament al final del pelegrinatge, a redós del confort ambiental de la Sala Cabañes, que el públic va veure’s recompensat per quaranta nois i noies de la SaCa –l’escola de teatre del Centre Catòlic– que van escenificar de manera impecable els avatars del pas per França de la família Julió, en el seu camí cap a Xile. Tant el planteig de l’espai, com la caracterització, el moviments grupals o la dicció del text van estar ajustats a la circumstància, en una demostració exemplar de què és fer escola. Finalment, unes paraules apropiades del regidor de Cultura i l’agraïment emotiu de la Montserrat Julió van donar pas al missatge internacional de la diada, escrit aquest any per Robert Lepage. En les seves paraules, llegides per dues actrius i un actor del grup de joves de Maria Auxiliadora, el dramaturg quebequès reivindicava la importància de la tecnologia en l’art teatral i la necessitat d’integrar noves eines i nous llenguatges per respondre als reptes del temps actual amb esperit obert. Que en prenguin nota els de l’Aula. Urgentment.
1 d’abril de 2008
La celebració del Dia Mundial del Teatre evidencia mancances greus
Comas Soler Cultura
Dijous de la setmana passada es va tornar a celebrar el Dia Mundial del Teatre. Com cada 27 de març, des de fa uns quants anys, diversos indrets de la ciutat són l’escenari circumstancial de l’actuació d’alumnes de l’Aula de Teatre del Patronat Municipal de Cultura i de membres d’altres col·lectius dedicats també a les arts escèniques. I està molt bé que, així, Mataró se sumi a aquesta commemoració internacional.
Homenatge a Montserrat Julió
Aquest any, a l’al·licient genèric de compartir la celebració amb moltes altres poblacions dels cinc continents, s’hi afegia un incentiu específicament mataroní. Amb el lema ‘Teatre i memòria històrica’ es volia retre homenatge a Montserrat Julió, una conciutadana nascuda el 1929 que amb només deu anys es va haver d’exiliar amb la seva família per fugir del feixisme, primer a França i després a Xile. En aquest país americà va estudiar art dramàtic i va esdevenir una actriu reconeguda. Es tractava, per tant, d’agafar com a fil conductor la narració dels records d’infantesa, de la guerra civil i de l’exili que la mateixa Montserrat Julió evoca en el seu llibre de memòries ‘Vida endins’, publicat l’any 2003.
Recorregut frustrant
Però l’encert d’aquesta iniciativa no es va veure massa correspost, a causa d’una realització inexplicablement deficient. Per començar, la difusió va ser pràcticament nul·la. De manera que, encara que el públic que es va congregar va ser força nombrós, estava compost gairebé tot per familiars i amics dels actuants o per incondicionals i d’altres subjectes d’assistència obligada. La proposta consistia a recórrer set indrets del centre de la ciutat, des de l’ajuntament fins a la Sala Cabañes, on els alumnes de l’aula de Teatre havien de dur a terme petites accions, escenificant fragments al·lusius a les situacions històriques que varen motivar l’exili forçós de la Montserrat Julió. La llàstima va ser que la idea va quedar només en temptativa i que el prometedor inici del fragment representat davant la Casa de la Ciutat, va convertir-se en una deambulació frustrant de més de dues hores, enmig de la fredor ambiental, d’una amplificació de fireta, d’una desorganització de ca l’ample i de la impossibilitat de veure i d’escoltar amb un mínim de decòrum les successives interpretacions. O sigui: la negació del teatre, en tant que comunicació entre actors i espectadors, i del carrer en tant que escenari d’experiència col·lectiva compartida. Un autèntic despropòsit.
Exigència de rigor formatiu
El viacrucis, però, encara va evidenciar d’altres carències de les intervencions protagonitzades per l’Aula de Teatre, com ara el baix nivell interpretatiu i el cúmul de tòpics o la manca de rigor històric de la majoria de les accions. Especialment escandalosa va ser la de la plaça de les Tereses. I aquestes són mancances que exigeixen un replantejament. Sense dilació. Perquè ni es pot abocar els alumnes a la decepció, ni la ineptitud, la mediocritat i l’estretor de mires són compatibles amb el plantejament formatiu i artístic que ha d’orientar l’Aula.
El millor, al final
Si, com deia Shakespeare, fos veritat que “tot va bé si acaba bé”, el balanç d’aquesta celebració mataronina del Dia Mundial del Teatre no hauria de ser tan pessimista, perquè va ser justament al final del pelegrinatge, a redós del confort ambiental de la Sala Cabañes, que el públic va veure’s recompensat per quaranta nois i noies de la SaCa –l’escola de teatre del Centre Catòlic– que van escenificar de manera impecable els avatars del pas per França de la família Julió, en el seu camí cap a Xile. Tant el planteig de l’espai, com la caracterització, el moviments grupals o la dicció del text van estar ajustats a la circumstància, en una demostració exemplar de què és fer escola. Finalment, unes paraules apropiades del regidor de Cultura i l’agraïment emotiu de la Montserrat Julió van donar pas al missatge internacional de la diada, escrit aquest any per Robert Lepage. En les seves paraules, llegides per dues actrius i un actor del grup de joves de Maria Auxiliadora, el dramaturg quebequès reivindicava la importància de la tecnologia en l’art teatral i la necessitat d’integrar noves eines i nous llenguatges per respondre als reptes del temps actual amb esperit obert. Que en prenguin nota els de l’Aula. Urgentment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada