www.elperiodico.cat
11 abril de 2008
Imatge d'El rei de la soledat.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Un radical és algú amb els peus fermament plantats a l'aire. Les paraules de Franklin Delano Roosevelt defineixen el terreny --a la vegada material i aeri-- en el qual es mouen les propostes escèniques que, fins al 4 de maig, acull la segona edició del cicle Radicals Lliure organitzat pel Teatre Lliure. A alguns dels artistes convidats, com Roger Bernat, el terme --reprenent la seva accepció física-- els rellisca: "¿Qui és més radical: Rajoy o jo? No em sento bé amb els rars. Jo no faig teatre rar, el que passa és que el que hauria de ser normal és el que és rar i viceversa", afirma. Ahir la seva normalitat escènica el va portar a convertir els espectadors en els únics actors de Domini públic, la representació que va obrir el cicle i en la qual els assistents, dotats d'audiòfon, havien de seguir les instruccions que els dictaven després de la seva entrada a la plaça Margarida Xirgu.
Muntatge sobre rodes
Més radical, enginyós i sorprenent és encara el suís Stefan Kaegi, que l'any passat ens va portar trenets (Mnemopark) i ara torna amb un camió al qual pugen els 40 espectadors per seguir les peripècies de dos camioners búlgars en ruta per Europa mentre el vehicle escenari es desplaça per Barcelona. El muntatge mòbil, Cargo Sofía-Barcelona, arribarà el dia 25.
Rodrigo García, que l'any passat no va poder cuinar in situ una llagosta per prohibició municipal, presentarà al maig Arrojad mis cenizas sobre Mickey, una descarnada aproximació al final del món a partir d'imatges devastadores creades amb fang, mel, foc... També demolidor és el retrat del tirà que ens presenta la prestigiosa Angélica Liddell a El año de Ricardo. Un monstre cínic i absolutista que emmascara els seus crims sota el maquillatge democràtic que li ha atorgat el poder.
El flagell radical a aquest segle XXI continua amb El rei de la soledat
--teatre visual i d'objectes a càrrec de Xavier Bobés-- i Protégeme, instrúyeme 1.1, obra en la qual Marta Galán indaga en les complexes relacions entre pares i nens adolescents. "Cada vegada hi ha més nens amb trastorns de dificultat d'atenció i hiperactivitat. En la meva proposta apareixen dos adults desorientats davant el nen, al qual crucifiquen i fan tornar boig", explica.
A Trigger, Maria Stamenkovic i Guillaume Marie se serveixen de la dansa, de la interpretació i de l'estètica del cine negre per parlar de la incomunicació de dos individus. Mentrestant, en un altre atractiu experiment dual, el pintor i director d'escena Joan Baixas i el músic Agustí Fernández proposen improvisacions de pintura i piano a Brindis per Zoé. María Jerez opta per explorar a El caso del espectador el llenguatge cinematogràfic i teatral i com la càmera fragmenta la realitat.
Sergi Fäustino farà doblet amb Duques de Bergara unplugged i f.r.a.n.z.p.e. t.e.r, ja presentada l'any 2006. La primera va sorgir d'un estudiat voyeurisme en halls i bars d'hotel. "Vam començar a construir una història sobre les persones i les relacions que imaginàvem que tenien els clients d'aquells hotels. L'hem estructurat de tal manera que cada un se'l pugui muntar a la seva manera", sosté el creador. Beautiful me --una performance disco que barreja cultura del club, dansa, arts visuals i escultura-- és un altre bon exemple dels nous universos que orbiten els radicals de l'escena.
11 abril de 2008
Imatge d'El rei de la soledat.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Un radical és algú amb els peus fermament plantats a l'aire. Les paraules de Franklin Delano Roosevelt defineixen el terreny --a la vegada material i aeri-- en el qual es mouen les propostes escèniques que, fins al 4 de maig, acull la segona edició del cicle Radicals Lliure organitzat pel Teatre Lliure. A alguns dels artistes convidats, com Roger Bernat, el terme --reprenent la seva accepció física-- els rellisca: "¿Qui és més radical: Rajoy o jo? No em sento bé amb els rars. Jo no faig teatre rar, el que passa és que el que hauria de ser normal és el que és rar i viceversa", afirma. Ahir la seva normalitat escènica el va portar a convertir els espectadors en els únics actors de Domini públic, la representació que va obrir el cicle i en la qual els assistents, dotats d'audiòfon, havien de seguir les instruccions que els dictaven després de la seva entrada a la plaça Margarida Xirgu.
Muntatge sobre rodes
Més radical, enginyós i sorprenent és encara el suís Stefan Kaegi, que l'any passat ens va portar trenets (Mnemopark) i ara torna amb un camió al qual pugen els 40 espectadors per seguir les peripècies de dos camioners búlgars en ruta per Europa mentre el vehicle escenari es desplaça per Barcelona. El muntatge mòbil, Cargo Sofía-Barcelona, arribarà el dia 25.
Rodrigo García, que l'any passat no va poder cuinar in situ una llagosta per prohibició municipal, presentarà al maig Arrojad mis cenizas sobre Mickey, una descarnada aproximació al final del món a partir d'imatges devastadores creades amb fang, mel, foc... També demolidor és el retrat del tirà que ens presenta la prestigiosa Angélica Liddell a El año de Ricardo. Un monstre cínic i absolutista que emmascara els seus crims sota el maquillatge democràtic que li ha atorgat el poder.
El flagell radical a aquest segle XXI continua amb El rei de la soledat
--teatre visual i d'objectes a càrrec de Xavier Bobés-- i Protégeme, instrúyeme 1.1, obra en la qual Marta Galán indaga en les complexes relacions entre pares i nens adolescents. "Cada vegada hi ha més nens amb trastorns de dificultat d'atenció i hiperactivitat. En la meva proposta apareixen dos adults desorientats davant el nen, al qual crucifiquen i fan tornar boig", explica.
A Trigger, Maria Stamenkovic i Guillaume Marie se serveixen de la dansa, de la interpretació i de l'estètica del cine negre per parlar de la incomunicació de dos individus. Mentrestant, en un altre atractiu experiment dual, el pintor i director d'escena Joan Baixas i el músic Agustí Fernández proposen improvisacions de pintura i piano a Brindis per Zoé. María Jerez opta per explorar a El caso del espectador el llenguatge cinematogràfic i teatral i com la càmera fragmenta la realitat.
Sergi Fäustino farà doblet amb Duques de Bergara unplugged i f.r.a.n.z.p.e. t.e.r, ja presentada l'any 2006. La primera va sorgir d'un estudiat voyeurisme en halls i bars d'hotel. "Vam començar a construir una història sobre les persones i les relacions que imaginàvem que tenien els clients d'aquells hotels. L'hem estructurat de tal manera que cada un se'l pugui muntar a la seva manera", sosté el creador. Beautiful me --una performance disco que barreja cultura del club, dansa, arts visuals i escultura-- és un altre bon exemple dels nous universos que orbiten els radicals de l'escena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada