www.elperiodico.cat
19 abril de 2008
• 'Enfermo imaginario' i 'Boris Godunov', dos muntatges tan oposats com dignes
Paco Morán i Marta Domingo, en una escena de l'espectacle Enfermo imaginario.
Foto: SANTIAGO BARTOLOMÉ
GONZALO Pérez de Olaguer
Donar-los informació d'estrenes significatives de l'última setmana obliga a anar d'un extrem a l'altre. Ja em diran vostès com dimonis puc passar de la comicitat oberta del reaparegut Paco Morán (teatre Condal) a la reflexió dramàtica sobre el terrorisme que proposa La Fura dels Baus (TNC). Són propostes ben diferents i, en tot cas, són els espectadors amb els seus particulars gustos els que hauran de decidir. La cartellera actual és generosa i variada, la dignitat la presideix i la resta ja és una qüestió de gustos i de parers.
A Morán li han fet una comèdia a la seva mida amb un trio de cuiners interessants: Marc Rosich i Pau Miró (dramaturgs) i Antonio Calvo. Mo- rán fa riure i l'embolic argumental té una bona factura. En tot cas, els autors d'Enfermo imaginario --res a veure amb l'obra de Molière-- el lliguen massa i li donen poca corda perquè l'actor faci de les seves. Temps al temps. Sobre l'escenari hi ha elements suficients per armar-ne una i en això Morán no té fre. La seva vis còmica, els seus gestos i la composició del personatge promet d'aquí a no gaire tenir en escena un actor més convincent.
Anem a un altre extrem de la ciutat on La Fura proposa una reflexió crítica i dura sobre el terrorisme. Ho fa a partir del segrest del teatre de l'òpera de Moscou (2002), que, com saben, va tenir un tràgic desenllaç i una llastimosa actitud per part del Govern de Vladímir Putin. A La Fura se li ha d'agrair que porti a l'escenari temes d'actualitat i amb una actitud que en molts moments sacseja les consciències. El desenvolupament de l'obra (Boris Godunov) és una mica irregular i camina des d'un esplèndid inici cap a un encara millor desenllaç. Pel mig hi ha massa punts morts i s'hi troba a faltar un ús més encertat de la situació de segrest dels espectadors. Els del TNC són els que van viure aquella tràgica nit.
Amb Boris Godunov, La Fura fa un gir en una trajectòria que apunta al teatre de text, sense renunciar a l'audiovisual i a la les bandes sonores, d'una força impactant.
EL PITJOR FINAL
En el joc de la ficció, l'espectacle dirigit per Àlex Ollé i dramatúrgia de David Plana (La dona incompleta) té punts discutibles. L'aventura va durar tres dies i va acabar de la pitjor manera possible, amb l'assalt de les tropes governamentals al teatre i un munt de morts. Un hi troba a faltar més reflexió sobre els espectadors, sobre el seu estat d'ànim en aquells moments, les seves pors i les seves angoixes. Encara dins del joc de la ficció, a la representació li falten referències a l'ús del poder.
Personatges a l'escenari i personatges en escenes filmades conformen un fris. Hi insisteixo: n'hi ha que són un cop a l'estómac i la supressió d'alguns punts morts estrenyeria la història i els seus missatges d'emoció. Així i tot som davant d'un espectacle compromès, que toca l'actualitat, amb una bona interpretació coral i amb algunes esplèndides interpretacions individuals. L'espectador que busqui en el teatre alguna cosa més que el pur entreteniment té en aquest Boris Godunov una cita a complir.
19 abril de 2008
• 'Enfermo imaginario' i 'Boris Godunov', dos muntatges tan oposats com dignes
Paco Morán i Marta Domingo, en una escena de l'espectacle Enfermo imaginario.
Foto: SANTIAGO BARTOLOMÉ
GONZALO Pérez de Olaguer
Donar-los informació d'estrenes significatives de l'última setmana obliga a anar d'un extrem a l'altre. Ja em diran vostès com dimonis puc passar de la comicitat oberta del reaparegut Paco Morán (teatre Condal) a la reflexió dramàtica sobre el terrorisme que proposa La Fura dels Baus (TNC). Són propostes ben diferents i, en tot cas, són els espectadors amb els seus particulars gustos els que hauran de decidir. La cartellera actual és generosa i variada, la dignitat la presideix i la resta ja és una qüestió de gustos i de parers.
A Morán li han fet una comèdia a la seva mida amb un trio de cuiners interessants: Marc Rosich i Pau Miró (dramaturgs) i Antonio Calvo. Mo- rán fa riure i l'embolic argumental té una bona factura. En tot cas, els autors d'Enfermo imaginario --res a veure amb l'obra de Molière-- el lliguen massa i li donen poca corda perquè l'actor faci de les seves. Temps al temps. Sobre l'escenari hi ha elements suficients per armar-ne una i en això Morán no té fre. La seva vis còmica, els seus gestos i la composició del personatge promet d'aquí a no gaire tenir en escena un actor més convincent.
Anem a un altre extrem de la ciutat on La Fura proposa una reflexió crítica i dura sobre el terrorisme. Ho fa a partir del segrest del teatre de l'òpera de Moscou (2002), que, com saben, va tenir un tràgic desenllaç i una llastimosa actitud per part del Govern de Vladímir Putin. A La Fura se li ha d'agrair que porti a l'escenari temes d'actualitat i amb una actitud que en molts moments sacseja les consciències. El desenvolupament de l'obra (Boris Godunov) és una mica irregular i camina des d'un esplèndid inici cap a un encara millor desenllaç. Pel mig hi ha massa punts morts i s'hi troba a faltar un ús més encertat de la situació de segrest dels espectadors. Els del TNC són els que van viure aquella tràgica nit.
Amb Boris Godunov, La Fura fa un gir en una trajectòria que apunta al teatre de text, sense renunciar a l'audiovisual i a la les bandes sonores, d'una força impactant.
EL PITJOR FINAL
En el joc de la ficció, l'espectacle dirigit per Àlex Ollé i dramatúrgia de David Plana (La dona incompleta) té punts discutibles. L'aventura va durar tres dies i va acabar de la pitjor manera possible, amb l'assalt de les tropes governamentals al teatre i un munt de morts. Un hi troba a faltar més reflexió sobre els espectadors, sobre el seu estat d'ànim en aquells moments, les seves pors i les seves angoixes. Encara dins del joc de la ficció, a la representació li falten referències a l'ús del poder.
Personatges a l'escenari i personatges en escenes filmades conformen un fris. Hi insisteixo: n'hi ha que són un cop a l'estómac i la supressió d'alguns punts morts estrenyeria la història i els seus missatges d'emoció. Així i tot som davant d'un espectacle compromès, que toca l'actualitat, amb una bona interpretació coral i amb algunes esplèndides interpretacions individuals. L'espectador que busqui en el teatre alguna cosa més que el pur entreteniment té en aquest Boris Godunov una cita a complir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada