www.capgros.com
21 abril 2008
per Xavier Amat, Periodista
Sala d’estar
La gran aportació de Pep Sala al món de la música és que una actuació seva dóna ànims a tots aquells que, tot i tenir poca habilitat amb algun instrument o cantar fatal, aspiren a pujar algun dia dalt de l’escenari i, fins i tot, a que la gent se sàpiga les seves cançons. Perquè si Sala, amb aquesta veu nasal que retrona al cervell fins i tot dues hores després del concert, i amb les seves més que limitades capacitats amb la guitarra, s’ha aconseguit fer una carrera en solitari, vol dir que més o menys tothom en pot ser capaç. Ja no diguem de la seva vessant compositora: exceptuant algunes rarament inspirades cançons, per a la resta hi caldria trobar les set diferències.
A tot plegat afegir que ara l’excompositor de Sau practica per a entrar al Club de la Comèdia. Entre cançó i cançó, inacabables brometes que només entén ell, i que tallen el ritme una vegada i una altra. De fet, es podria dir que a la Sala Cabañes vam assistir a un “anti-concert”, amb tot el que no s’ha de fer, com ara tallar en sec un tema just abans d’acabar-lo per tal d’enfotre-se’n del públic, o presentar la seva composició estrella, el Boig per tu, que, com no, havia de tancar l’espectacle, amb el títol No me trandrás que lavar más los gallumbos, Mari Pili. Aquest va ser el “gran” nivell d’humor que va assolir la cita.
Poca cosa es va salvar, com ara la violinista Simone Lambregts – què fa una noia com tu amb una banda com aquesta? -, enmig del desconcert general.
I és llàstima per a la gent de la Sala Cabañes, ja que la cita formava part de la celebració dels 75 anys. Molts hi van anar més pel compromís amb l’entitat que no pas pel seguiment a l’artista, i s’ho van prendre com si estiguessin al sofà de la sala d’estar, un diumenge a la tarda, mig adormits veient una pel·lícula dolenta. Tampoc donava per a més.
21 abril 2008
per Xavier Amat, Periodista
Sala d’estar
La gran aportació de Pep Sala al món de la música és que una actuació seva dóna ànims a tots aquells que, tot i tenir poca habilitat amb algun instrument o cantar fatal, aspiren a pujar algun dia dalt de l’escenari i, fins i tot, a que la gent se sàpiga les seves cançons. Perquè si Sala, amb aquesta veu nasal que retrona al cervell fins i tot dues hores després del concert, i amb les seves més que limitades capacitats amb la guitarra, s’ha aconseguit fer una carrera en solitari, vol dir que més o menys tothom en pot ser capaç. Ja no diguem de la seva vessant compositora: exceptuant algunes rarament inspirades cançons, per a la resta hi caldria trobar les set diferències.
A tot plegat afegir que ara l’excompositor de Sau practica per a entrar al Club de la Comèdia. Entre cançó i cançó, inacabables brometes que només entén ell, i que tallen el ritme una vegada i una altra. De fet, es podria dir que a la Sala Cabañes vam assistir a un “anti-concert”, amb tot el que no s’ha de fer, com ara tallar en sec un tema just abans d’acabar-lo per tal d’enfotre-se’n del públic, o presentar la seva composició estrella, el Boig per tu, que, com no, havia de tancar l’espectacle, amb el títol No me trandrás que lavar más los gallumbos, Mari Pili. Aquest va ser el “gran” nivell d’humor que va assolir la cita.
Poca cosa es va salvar, com ara la violinista Simone Lambregts – què fa una noia com tu amb una banda com aquesta? -, enmig del desconcert general.
I és llàstima per a la gent de la Sala Cabañes, ja que la cita formava part de la celebració dels 75 anys. Molts hi van anar més pel compromís amb l’entitat que no pas pel seguiment a l’artista, i s’ho van prendre com si estiguessin al sofà de la sala d’estar, un diumenge a la tarda, mig adormits veient una pel·lícula dolenta. Tampoc donava per a més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada