Si les butaques parlessin ....

Van arribar a la Sala amb una edat mitjana, venien procedents del gran teatre Victoria de Barcelona i han fet la seva feina.
Amb el temps i l’edat però les pobres últimament havien donat algun disgust.
A mi mai m'han agradat aquestes butaques , però es el que hi havia.
Elles han sigut el mut testimoni de moltes histories que s’han viscut a la nostra Sala.

Elles podrien explicar un munt de histories, però no ho faran ,se les emporten a on vagin ara.

Podrien explicar les coses mes personals de assemblees esgotadores , o els somnis de nens dormin m'entres les pares assajant , de mil i una confidència i xafardeig explicats mentre esperes el teu torn per pujar a l'escenari ,amors i desamors, decepcions i alegries, histories de crispetes, bocates , begudes , quicos menjats sobre seu en matins, tardes i nit , però el que encara continuen sense suportar es el xiclet enganxat als seus culs.

Ens podrien parlar del silenci quasi fantasmagòric que hi ha a la Sala quan no hi ha ningú, del fred de l'hivern i de la calor de l'estiu.
De fracassos i èxits , de lluites familiars, però també de teatre , teatre amateur de qualitat , que ha omplert un munt de vegades els seus culs.
Podrien parlar de les retallades d'aforament i el patir que passaven per no ser una d'elles la que quedes fora.

Els sap greu el trist comiat que han tingut , qualsevol butaca signaria per dir adéu amb uns Pastorets , un clàssic català , un bon musical , un compte infantil d'aquells que arrossega fins i tot els que fa temps no van el teatre , però s'han hagut que conformar amb una gent untats d'oli etzibin cos amb un públic entusiasmat i cridaner que si no fos per aquesta exhibició no posarien el peus a la Sala per res mes.

Esperem que en el seu nou destí i amb una jubilació merescuda tinguin tant d'èxit com fins ara han viscut a Sala Cabanyes.

I si algun de vosaltres els propers mesos coincidiu amb elles en algun lloc de la comarca , sisplau no digueu semblen com les de la Sala , per que seran les de la Sala segur !!!