Vellesa de merda davant els ulls de Crist

Castellucci sacseja el Grec amb un retrat dur de la desesperació humana

«¿De què riuen?», exclamava mig indignada una espectadora davant les reaccions dels seus veïns de platea. El drama d'un vell malalt no té gràcia. Es pinti com es pinti. Romeo Castellucci ha tornat al Grec amb un muntatge dur, radical i de difícil digestió. Va deixar molt alt el llistó amb el seu aclamat Purgatorio (i la resta de la seva trilogia) i aquesta vegada ha presentat un infern escatològic rebut amb disparitat d'opinions (i alguna deserció òbvia). Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu arrenca com un retrat hiperrealista i esgarrifós de la desesperació humana. Del patiment, la fragilitat, el dolor i la crisi religiosa. I del pacient amor d'un fill envers el seu pare.

Aquest tros de realitat tristíssima -portat a l'extrem més per commoure que no pas per provocar- passa davant del rostre gegant de Jesús. El Crist d'Antonello da Messina clava la mirada sobre el públic i és objecte de sacrilegi en una segona part més metafòrica, que no va ser tan beneïda i entesa per l'audiència.

El director se serveix de la matèria fecal per expressar l'amor filial i també per a la blasfèmia (relació entre Déu i merda). Excel•lent creador d'atmosferes, sotmet la platea a una creixent tensió dramàtica per la via de les defecacions del vell desvalgut -enorme i commovedor Gianni Plazzi-. Davant la seva incontinència, el fill -gran Sergio Scarlatella- el cuida amb exquisida dolçor i paciència netejant-li una vegada i una altra els excrements en el seu cos nu. Fins que, esgotat, perd el control i busca consol en Jesús. És llavors quan es mostren la ràbia i la catarsi personificades en uns nens que llancen granades a la cara de la icona. Al guia espiritual, al pastor que ha deixat el ramat a la seva sort.

publicat per
Imma Fernández
www.elperiodico.cat
9 de juliol de 2011