canalcultura
barcelona
27 abril 2006
Jordi Relaño
Com una paràbola del món occidental, una immensa piràmide estratificada. Així presenta Juan Carlos Martel, el director de l'obra, Push Up 1-3 una peça que completa el cicle sobre Roland Schimmelpfenning, cognom rellevant dins el teatre contemporani internacional, a la Sala Beckett. Del 26 d'abril al 14 de maig.
Si alguna paraula defineix l'obra i el treball de la companyia Pannik a Push Up 1-3 assegura Martel, és "ambició". L'ambició de fer un bon treball i l'ambició que tenen gairebé tots els personatges de l'obra per "grimpar" (push up en anglès). El món arribista de què parla l'obra no pot resultar aliè a l'espectador de cap manera.En ell els personatges "són molt competitius", apunta el director, "lluiten per mantenir-se i per pujar dins la piràmide empresarial". Damunt l'escenari es representa un sistema i les seves víctimes, però l'obra va més enllà i ens presenta uns personatges que són, en darrer terme, víctimes d'ells mateixos.Per donar a entendre la jerarquia del sistema i les seves ànsies ascendents, Schimmelpfenning estructura la seva obra en tres parts, d'aquí el seu títol, dominades per escenes a dos. En la primera, l'Angèlika (Muntsa Alcañiz) és una executiva que controla més de la meitat de les accions i que fa front a una dona jove que malda per ascendir. Passar pel llit del marit de l'Angèlica és un entrebanc que s'afronta amb asèpsia.Muntsa Alcañiz recalca la importància de que l'Angèlica sigui, com és, una dona: "Ajuda a ser més agressiva i blindada, no té remordiments ni escrúpols, se sap [perquè li ha costat més ascendir] tots els racons". La segona escena la centralitzen el Robert (Albert Triola) i la Patrícia (Neus Umbert), que van tenir una relació esporàdica i "decideixen eliminar-se" perquè "no saben posar-se en el lloc de l'altre".La darrera part la protagonitzen el veterà Hans (Armand Calafell) que fa 25 anys que està a l'empresa i Frank (Salva Artesero) que fa només sis. Els dos es disputen una plaça per anar a Dheli que guanyarà el més jove davant la sorpresa de Hans. En les tres parts els monòlegs que ens acosten a cada personatge i les escenes hi són presents entrecreuant-se fins que al final els seus límits queden absolutament diluïts.
L'obra és un mirall que denuncia l'absurditat amb què l'home occidental es deshumanitza dia rere dia
Amb tot, malgrat els monòlegs, l'interior dels personatges és buit perquè "[el culte de] la imatge el està tan present en ells que no existeix l'interior, les emocions", assegura Martel. La seva fredor i ambició creix a mida que ascendim fins al vèrtex però també minva a les capes baixes.Així, l'obra compta amb el contrapunt dels personatges dels bidells, paradigma del qui no ambiciona i qui no té la preocupació latent i angoixant d'ascendir i ascendir. Ells tenen una visió diferent del què passa com testimonis intermitents d'un occident que fa aigües.El joc de les cadires A l'escenari només s'hi pot veure una cadira, quieta, desafiant, que marca sempre la posició de poder del personatge que hi seu i que només és mou una vegada. És el joc de les cadires tothom hi vol seure i qui no ho fa té els dies comptats. A Push up 1-3 la societat no existeix, existeix l'individu. En altres paraules, explica Alcañiz, "més que al capitalisme estem al liberalisme més descarnat". I és dins el patetisme que el governa que apareix l'humor. "El patetisme és tan exagerat -indica Alcañiz- que fa riure".En aquesta obre hi ha una similitud narrativa amb La nit àrab però també en l'aire hindú que envolta l'obra, que s'endevina tan les músiques orientals com a la referència constant de Dheli en boca dels personatges. A més, com a La dona d'ahir els flashbacks també són presents en una obra que, malauradament, no és altra cosa que un mirall de l'absurditat què l'home occidental representa més enllà de l'escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada