L'ego portat al límit

avui
19 de maig de 2006

Marta Monedero
L'itinerari fantàstic entre el somni i la realitat que proposa Peer Gynt és per a Noruega el que El Quixot suposa per a l'imaginari espanyol. Una obra d'aquelles que no te l'acabes, sobre un país i la seva gent, en què el protagonista entronca amb la tradició literària que creu en el poder d'explicar històries i acaba superant el seu autor arran de les mil interpretacions que se'n han fet. Que aquest any se celebri el centenari de la mort de Henrik Ibsen i que el Festival de Bergen (ciutat on l'autor de Casa de nines va estrenar bona part de les seva producció) convidi Calixt Bieito -el director d'escena català amb més projecció internacional- per inaugurar el certamen amb la seva versió de Peer Gynt en català és tota una responsabilitat. En conjunt, diríem que, un cop més, el director artístic del Romea l'ha feta grossa: "Vam portar un Macbeth en català a Anglaterra -recorda-, però Peer Gynt és tres vegades més gran". Poca conya, que, quan s'hi posa, Bieito no deixa ningú indiferent. Amb més o menys excessos, algunes polèmiques (sovint gratuïtes) i subratllant amb traç més prim o més gruixut la seva personalitat escènica, el que va al davant en la seva feina és "fer espectacle i no avorrir a les pedres".
El desembarcament català a Bergen serà potent i no només pel calibre del muntatge. Es noliejarà un xàrter per assistir a l'estrena de dijous que ve on, a més dels reis de Noruega, hi assistirà el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. "Està bé que el teatre català sigui d'interès públic i no només el Barça ompli autocars cap a l'estranger", apunta Joel Joan, el Peer Gynt protagonista que sempre és en escena i té set (!) monòlegs d'aquells en què cal anar a totes. "És francament difícil però engrescador", explica l'actor, que, a parer de Bieito, és perfecte per al paper: "Té molta energia, un punt d'exhibicionisme, entès en el millor sentit de la paraula, i un gran instrument per fer-lo. Amb aquest personatge, crec que el Joel entronca amb la tradició dels grans actors catalans". Amb aquest pom de virtuts, el director no va dubtar a proposar-li el rol d'aquest provincià fatxenda d'enorme habilitat a l'hora d'explicar històries, que fa un viatge d'autoafirmació i descobriment a través d'un drama de polièdrics continguts. Aborda l'obra "la identitat nacional", projecta "una mirada àcida sobre el provincianisme" i al mateix temps ensenya la "lluita contra els trolls mentals i de l'ànima", diu el director, que entén la lectura contemporània de Peer Gynt "contemplant una reflexió sobre l'ego i portat al límit. La vida no es limita a ser un mateix, si no, et converteixes en un troll". Peer Gynt conté una apassionada batalla entre les bondats humanes i les passions amagades, la part animal o troll. Tot això, adobat amb el poder de l'inconscient. Éssers malignes
El director manté la presència d'aquests personatges màgics profundament arrelats en l'imaginari nòrdic, però els representa com a éssers reals, "éssers malignes actuals", que relaciona amb "el KKK, el bestialisme o el fetitxisme". Perquè els trolls no són només els follets del bosc. Més aviat encarnen el poder del mal amagat en les persones.
Boris Ruiz interpreta al rei dels trolls. Ell és un dels habituals de la companyia del Romea, com també ho són Mingo Ràfols, Carles Canut, Miquel Gelabert, Javier Gamazo, Roser Camí i Dani Klamburg, un dels artífexs de la banda sonora de l'espectacle, on es combinen la new age, un martinete i un rèquiem, entre d'altres músiques. Volgudament, Calixt Bieito ha fugit de sonoritats folclòriques, sense perdre l'esperit musical que transpira aquesta obra escrita en vers blanc.
Bastant autobiogràfica, Peer Gynt recull tot allò que a Ibsen li venia al cap quan la va crear, entre d'altres motius perquè no l'escrivia per ser representada. A favor té que hi va abocar una pila d'imatges i es va moure lliurement entre el temps i l'espai. En contra: que la seva lectura demana més de set hores i que per portar-la a escena cal submergir-s'hi amb passió i podar-la sense por.
L'adaptació de Bieito l'escurça a tres hores de durada i la subdivideix en tres parts. La primera és la boda coral dels trolls, que recrea la part del darrere, la rebotiga, d'un casament rural de "gent amb diners, però un pèl xarona". La segona és definida com la torre de les vanitats, on Peer Gynt s'embranca en el viatge de descobriment. Escenogràficament, aquí s'ha creat una torre metàl·lica que s'endinsa entre el públic. "Una arquitectura urbana i sofisticada en què el protagonista busca, primer, fer diners, el capitalisme; després, aprofundir en la religió, i, per últim, en la filosofia". Un saber que el du al manicomi, a "l'individualisme extrem". L'última part, la tornada a casa, succeeix entre la cendra dels boscos recremats. "Quan Peer torna, troba la desolació, només ha viscut en el pensament d'una persona" a qui, quan la va conèixer, estava massa ocupat per escoltar-la.
Peer no té por als somnis ni al futur. En aquest sentit, és oposat a Hamlet. Segons Harold Bloom, "és un personatge que crea cànon". Immens. Dijous dia 25 sabrem si la proposta de Bieito i companyia crea cànon a Noruega. Després, el muntatge anirà a Salamanca (dóna morbo saber com la rebran en català), el 28 de juny aterrarà al Festival Grec, que n'és coproductor, i, més endavant, al Festival de Tardor de Madrid, i el 2007, a l'Atrium de Viladecans.