8 de maig de 2007
l'opinió a escena
per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Sense pena ni glòria
L’obra que es va presentar a la Sala Cabañes els dos darrers caps de setmana d’abril és poca cosa més que un modest acte d’homenatge i admiració de la seva autora vers el pintor modernista. Tal com escriu la Sra. Cornet i verbalitza en off al principi del muntatge, el que pretén és apropar-se i apropar-nos a la figura d’algú que ella sent viu. Viatja fins Aranjuez per “empapar-se” dels últims dies del creador de la figura literària del senyor Esteve i, embriagada pels records i la proximitat que li aporta el seu treball d’investigació, ens regala una estona de teatre –cosa molt lícita. A l’escenari, veiem un Tiago malalt, amb dificultats per pintar, que amb l’ajuda del personatge de la Gavina aconsegueix una treva amb la mort i rejoveneix 40 anys per explicar-nos en primera persona la seva vida. El repàs es fa seguint l’interrogatori de l’omnipresent Gavina i per ordre cronològic. La narració s’alterna amb diàlegs amb personatges claus que apareixen pels costats del gran marc de quadre que presideix l’escena i on es projecten les pintures que hi tenen a veure. Tot és correcte i sense gaires pretensions (bé, cal dir que el vestuari torna a desmarcar i enriquir la funció), amb barreges al·legòriques i reals, però la cosa “punxa” en l’apartat musical. L’únic que es salva és el pianista. La resta d’intervencions fan trontollar quelcom que ja es ben fràgil. I em refereixo, sobretot, a l’alt risc que pateix la veu de la Mercè Bellido quan s’apropa als registres més alts del tema i a l’accent francès del Marc Abril, que deixa una mica que desitjar. Un muntatge senzill, previsible i didàctic que es cimenta en la il·lusió de la seva autora. A propòsit deRUSIÑOL, Aranjuez-1931de Montserrat Cornetper Josep M. CusachsSala CabañesDiumenge, 22 i 29 d’abril del 2007, 19h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada