8 de maig de 2007
l'opinió a escena
per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Segon Broggi - i consecutiu- dins la Temporada. Segon i en doble sessió (dissabte i diumenge). Això sempre dóna peu a comparacions però, en aquest cas, trenquem el tòpic: no són odioses. Tornem a situar-nos en un exterior. Els tons terrosos i càlids de l’escenografia, les llums i el vestuari recorden els ja utilitzats a “Primera història d’Esther”. Així mateix ho fan els quimonos que vesteixen els actors i aquella mena de mirall que tanca la paret del fons de l’escena, reflectint de manera abstracta el què passa dins ella. Tornem a sentir orenetes, però també gossos i cavalls, i els actors ja no van descalços, porten espardenyes. Dues oliveres emmarquen l’acció. Al costat de la del fons a la dreta, dues cadires de fusta. A prop de la del davant a l’esquerra, una altra. La resta de l’espai és buit sobre un terra groguenc que serà trepitjat pels personatges, seguint unes pautes coreogràfiques de moviment subtil i mesurat. L’Oriol torna per transportar-nos als orígens -la tragèdia grega- i ho fa, possiblement, de la millor manera que es podia fer per a que l’experiència resultés enriquidora. Lluny d’una reproducció fidel a les representacions de l’època, que hagués estat un experiment interessant però fatídic per a la majoria del públic, en fa una versió que atrapa per la seva poètica gestual i la seva enorme fluïdesa. Tots els actors estan fantàstics i col·laboren compenetrats per servir-nos en safata el regal del director. La contenció corporal i la bona dicció carreguen de força la paraula, què ens dona les claus del conflicte que precipita la tragèdia. Tan sols en Pep Cruz es torna momentàniament difícil de seguir quan la còlera s’apropia del seu personatge. Excepte ell i la Clara Segura, antagonistes principals, la resta de l’elenc dobla o triplica papers recolzant-se en algun accessori que ajuda a veure el canvi. Inclòs la cadireta que carrega a l’esquena el vell Tirèsies, que et deixa amb la mosca a l’orella quan creua l’escena de manera enigmàtica al principi de l’obra, queda justificada en veure l’ús que se li dona quan entra en trànsit. Obviant el que ja he comentat, les puntuals secrecions de la Clara, fruit de la seva intensa vivència, que criden l’atenció, i alguns moments cridats durant massa estona d’en Babou Cham, que jugava a casa, ens trobem amb un espectacle de gran qualitat interpretativa general on destaquen (potser per contrast) les intervencions amb tics còmics del missatger, que alleugereixen el pes de la trama. El tractament del cor i el corifeu afavoreix la poeticitat de la posada en escena, aportant moments de placidesa en veure fluir la coreografia de veus i la coordinació gestual amb la resta de personatges sota un embolcall musical de fons deliciós. S’agraeix la proximitat física a l’espectador malgrat els problemes tècnics per encabir escenografia i grades laterals a sobre de l’escenari, sobretot en moments on es trenca la quarta paret interpel·lant als presents com a ciutadans de Tebes. Com diu aquell poema d’en Martí i Pol: <>... i brodat amb un cant final, a diferents veus, que sona a música celestial.
per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Segon Broggi - i consecutiu- dins la Temporada. Segon i en doble sessió (dissabte i diumenge). Això sempre dóna peu a comparacions però, en aquest cas, trenquem el tòpic: no són odioses. Tornem a situar-nos en un exterior. Els tons terrosos i càlids de l’escenografia, les llums i el vestuari recorden els ja utilitzats a “Primera història d’Esther”. Així mateix ho fan els quimonos que vesteixen els actors i aquella mena de mirall que tanca la paret del fons de l’escena, reflectint de manera abstracta el què passa dins ella. Tornem a sentir orenetes, però també gossos i cavalls, i els actors ja no van descalços, porten espardenyes. Dues oliveres emmarquen l’acció. Al costat de la del fons a la dreta, dues cadires de fusta. A prop de la del davant a l’esquerra, una altra. La resta de l’espai és buit sobre un terra groguenc que serà trepitjat pels personatges, seguint unes pautes coreogràfiques de moviment subtil i mesurat. L’Oriol torna per transportar-nos als orígens -la tragèdia grega- i ho fa, possiblement, de la millor manera que es podia fer per a que l’experiència resultés enriquidora. Lluny d’una reproducció fidel a les representacions de l’època, que hagués estat un experiment interessant però fatídic per a la majoria del públic, en fa una versió que atrapa per la seva poètica gestual i la seva enorme fluïdesa. Tots els actors estan fantàstics i col·laboren compenetrats per servir-nos en safata el regal del director. La contenció corporal i la bona dicció carreguen de força la paraula, què ens dona les claus del conflicte que precipita la tragèdia. Tan sols en Pep Cruz es torna momentàniament difícil de seguir quan la còlera s’apropia del seu personatge. Excepte ell i la Clara Segura, antagonistes principals, la resta de l’elenc dobla o triplica papers recolzant-se en algun accessori que ajuda a veure el canvi. Inclòs la cadireta que carrega a l’esquena el vell Tirèsies, que et deixa amb la mosca a l’orella quan creua l’escena de manera enigmàtica al principi de l’obra, queda justificada en veure l’ús que se li dona quan entra en trànsit. Obviant el que ja he comentat, les puntuals secrecions de la Clara, fruit de la seva intensa vivència, que criden l’atenció, i alguns moments cridats durant massa estona d’en Babou Cham, que jugava a casa, ens trobem amb un espectacle de gran qualitat interpretativa general on destaquen (potser per contrast) les intervencions amb tics còmics del missatger, que alleugereixen el pes de la trama. El tractament del cor i el corifeu afavoreix la poeticitat de la posada en escena, aportant moments de placidesa en veure fluir la coreografia de veus i la coordinació gestual amb la resta de personatges sota un embolcall musical de fons deliciós. S’agraeix la proximitat física a l’espectador malgrat els problemes tècnics per encabir escenografia i grades laterals a sobre de l’escenari, sobretot en moments on es trenca la quarta paret interpel·lant als presents com a ciutadans de Tebes. Com diu aquell poema d’en Martí i Pol: <>... i brodat amb un cant final, a diferents veus, que sona a música celestial.
A propòsit de ANTÍGONA de Sòfoclesper Oriol BroggiTeatre Monumental
Dissabte, 5 de maig del 2007, 22h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada