23 de maig de 2007
per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Frivolitat indignant
Quina manera més llastimosa de finalitzar una temporada teatral que no havia estat malament i ens havia deixat un bon gust de boca amb l’Antígona d’en Broggi. Que algú em digui quins són els atractius per programar un espectacle com el que vam veure dissabte passat al Monumental: la megapantalla de leds?; els bancs que es movien?; els noms que signaven el muntatge (Belbel, Pascual, Novell, Marco, Francino)???... Feia temps que no sortia tan indignat d’un teatre i he pensat que la principal raó radica en un text oportunista que serveix d’excusa per tractar temes quotidians en boca de quatre personatges frívols i estereotipats que no transmeten gaire cosa més que la seva inconsistència. Que no s’equivoqui el senyor Pasqual quan parla de Mòbil dient que “tots esperem sempre aquest text contemporani que parli de nosaltres i de les nostres coses en l’intent metafòric de reflectir les nostres vides, com semblava i encara sembla que aconsegueixi el teatre”. Al meu entendre, Mòbil no és, sens dubte, un d’aquests textos. Potser parla de nosaltres i d’algunes coses nostres, però que no pretenguin que m’identifiqui amb uns personatges buits que tan sols funcionen recolzats en un muntatge tècnicament complex, amb un bon disseny de so i vídeo, i una parafernàlia lluminosa i acústica que tapa els forats de quelcom que no s’aguanta per si mateix.
O és que algú s’identifica amb la superficialitat dels personatges i la seva banalitat davant l’atemptat a l’aeroport? No és indignant el tractament fet en la narració de l’episodi de la nena estesa amb la cama amputada per la bomba? A mi em va semblar, fins i tot, una falta de respecte vers qualsevol víctima d’atemptat terrorista i vers la sensibilitat dels espectadors. Que no ens intentin colar després, a través de la Novell, trencant quarta paret i recolzades en el pedal de greus que tant agrada a Belbel, reflexions retòriques sobre el què li passa al món i el virus de la destrucció!!! Salvant la continua oscil·lació de volant d’en Francino júnior conduint i algunes moltes altres bufonades i patillades, els actors fan entenedor un text carregat desmesuradament d’insults fins al punt d’arribar a saturar i ofendre. El treball actoral pren la major part del seu sentit gràcies a la coordinació amb la feina dels tècnics que, des de la taula de control, han d’anar variant el so i la imatge de la pantalla en base a les relacions situacionals entre personatges. Marta Marco es llueix en un llarg i veloç monòleg barruer que després és parcialment rapejat per un Francino que no està a l’alçada. Potser la potència lumínica de la pantalla de leds (bastant molesta en alguns moments) va deixar prou enlluernada la platea com perquè alguns passessin per alt la presa de pèl i fessin sonar tres immerescuts aplaudiments. Al menys la falta d’unanimitat en el picar de mans s’hi va apreciar. A propòsit deMÒBIL de Sergi Belbelper Lluís PasqualTeatre Monumental de MataróDissabte, 19 de maig del 2007, 22h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada