23 de maig de 2007
Mòbil’ al Teatre Monumental
Comas Soler Cultura - Crítica
Quina enganyifa, senyores i senyors! O sigui, que parlem de ‘Mòbil’. L’obra que compareixia dissabte passat a l’escenari del Monumental per tancar la programació de la temporada. I que ho feia amb totes les credencials hagudes i per haver. Vegem-ho. El text, de Sergi Belbel, autor consagrat internacionalment i flamant director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. La posada en escena, de Lluís Pasqual, un dels nostres directors de culte i fundador del Teatre Lliure, que ha estat també al Centro Dramático Nacional de Madrid, a l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París i ara fa feines al Teatro Arriaga de Bilbao. I la producció, compartida entre el Centre d’Arts Escèniques de Reus, que té al capdavant el celebrat Ferran Madico, i el mateix Teatre Lliure que dirigeix Àlex Rigola, l’enfant terrible més encantat d’haver-se conegut. Doncs, saben? Tota aquesta quadrilla tan repapada a costa dels diners públics no ha estat capaç d’engendrar altra cosa que un patafi.Xerrameca inconsistentPerquè ‘Mòbil’ no té altre qualificatiu. La cosa va així: d’una banda, hi ha una vídua executiva i pija que està podrida de diners i que té un fill aviciat que es trenca de guapo; de l’altra una dona més que madura acabada de separar i plena de neures que té una filla compulsiva i amb veu de pito que l’envia a viatjar perquè s’esbargeixi.
I vet aquí que les dues senyores es troben a l’aeroport, esclata una bomba i les vides de tots quatre s’entrecreuen. Per llogar-hi cadires. Perquè al final el guapo es tira a la madura neuròtica en un sobtat atac de gigoló i ella, un cop servida, li demana que faci el mateix amb la seva filla, a veure si es calma una mica. I apa, mentrestant, vinga xerrameca entretallada per sorolls i musiquetes de telèfons, trucades creuades o perdudes, missatges de text, converses amb el contestador i frases absurdes. Pura estultícia. I per acabar-ho d’espatllar, el prodigi tècnic d’una pantalla de leds –que paguem entre tots els contribuents– omple tota l’escena d’una rècula de pampallugues impertinents que il·lustren i magnifiquen la inconsistència dels diàlegs i les situacions. Un desfet de temps que Rosa Novell, Carles Francino, Maife Gil i Marta Marco miren d’interpretar amb la major enteresa possible. Però res, no se’n surten. Perquè ‘Mòbil’ no té ni història ni maneres. Una vergonya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada