avui
8 de març de 2006
Ramon Palomeras
Àlex Rigola abandona el registre de Juli Cèsar i Santa Joana dels Escorxadors en què la política i el poder eren els eixos centrals per recuperar "la proximitat del realisme interpretatiu". L'adaptació de Largo viaje hacia la noche (1956), d'Eugene O'Neill, en cartell al Teatro de la Abadía fins al 7 de maig, satisfà les inquietuds actuals de Rigola.
"És un teatre de cambra, molt proper, que permet viure les emocions dels actors quasi a tocar i amb un nivell enorme de comunicació entre ells", argüeix el director del Teatre Lliure sobre la peça més autobiogràfica del dramaturg nord-americà. "A més a més, cada cert temps necessito fer un espectacle més actoral que de mecanisme escènic", continua a tall de justificació. Paradoxes familiars
Amb una adaptació que redueix quasi a la meitat la durada de l'original -de quatre hores i mitja l'espectacle de Rigola no depassa ara les dues-, situant l'acció en l'època contemporània i amb les interpretacions de Chete Lera, Mercè Arànega, Israel Elejalde i Oriol Vila, Àlex Rigola investiga sobre la desestructuració d'una família nord-americana que viu envoltada de mentides, hipocresies i rancúnies. I ho fa sense perdre "la fidelitat a l'esperit d'O'Neill".
"És una metàfora del funcionament del món", apunta el director, tot elogiant el sentit terapèutic de l'obra. I és que, malgrat tot, Rigola no es pot estar de comentar la paradoxa existent en el si d'aquesta i moltes altres famílies. "Sempre està present en els moments difícils però de vegades els nivells de sinceritat existents sobrepassen els límits que pot suportar la convivència. Això, precisament, pot conduir a situacions terribles que al capdavall és el que passa a l'obra".
Àlex Rigola abandona el registre de Juli Cèsar i Santa Joana dels Escorxadors en què la política i el poder eren els eixos centrals per recuperar "la proximitat del realisme interpretatiu". L'adaptació de Largo viaje hacia la noche (1956), d'Eugene O'Neill, en cartell al Teatro de la Abadía fins al 7 de maig, satisfà les inquietuds actuals de Rigola.
"És un teatre de cambra, molt proper, que permet viure les emocions dels actors quasi a tocar i amb un nivell enorme de comunicació entre ells", argüeix el director del Teatre Lliure sobre la peça més autobiogràfica del dramaturg nord-americà. "A més a més, cada cert temps necessito fer un espectacle més actoral que de mecanisme escènic", continua a tall de justificació. Paradoxes familiars
Amb una adaptació que redueix quasi a la meitat la durada de l'original -de quatre hores i mitja l'espectacle de Rigola no depassa ara les dues-, situant l'acció en l'època contemporània i amb les interpretacions de Chete Lera, Mercè Arànega, Israel Elejalde i Oriol Vila, Àlex Rigola investiga sobre la desestructuració d'una família nord-americana que viu envoltada de mentides, hipocresies i rancúnies. I ho fa sense perdre "la fidelitat a l'esperit d'O'Neill".
"És una metàfora del funcionament del món", apunta el director, tot elogiant el sentit terapèutic de l'obra. I és que, malgrat tot, Rigola no es pot estar de comentar la paradoxa existent en el si d'aquesta i moltes altres famílies. "Sempre està present en els moments difícils però de vegades els nivells de sinceritat existents sobrepassen els límits que pot suportar la convivència. Això, precisament, pot conduir a situacions terribles que al capdavall és el que passa a l'obra".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada