9 de gener de 2007
Demà arriba al Teatre Lliure 'Mòbil', una obra que caricaturitza les situacions surrealistes que pot arribar a provocar el desfici de la comunicació sense límits
Teresa Bruna
Atemptat terrorista en un aeroport. Confusió, corredisses, caos, sirenes... i centenars de mòbils funcionant. És la situació que planteja Mòbil, una obra escrita per Sergi Belbel el 2001, després de l'11 de Setembre. El paral·lelisme amb la realitat s'ha arrodonit els dies de l'estrena, encara que l'atemptat de la ficció està explicat des de l'humor. "Parla d'escenes terribles, de morts, de la por... però li hem tret transcendència i l'hem convertit en una comèdia esbojarrada sobre el mòbil. És com parlar del més gros a través del més insignificant", diu Belbel.
Mòbil es va estrenar fa uns dies al Teatre Bartrina, a Reus, la ciutat de Lluís Pasqual, que l'ha dirigit, i de Ferran Madico, director del CAER, que ha produït l'espectacle juntament amb el Lliure i el Teatro Arriaga de Bilbao. A Reus, les representacions han estat una festa. A Barcelona, al Teatre Lliure, on s'instal·la a partir de demà, també ho serà: Mòbil està tocat amb aquella vareta màgica amb què Lluís Pasqual toca tot el que dirigeix. Assaig al Bartrina
Tenim el privilegi d'assistir a un assaig al Teatre Bartrina. Fa una mica de respecte entrar en la intimitat d'una fase creativa, però són tan professionals que ni s'immuten. Lluís Pasqual és dalt l'escenari, gairebé tocant la Maife Gil que assaja sola (l'obra està construïda amb monòlegs i diàlegs d'una persona amb el mòbil). Interpreta una dona refeta d'una depressió, amb mòbil nou. Pasqual mou els braços dibuixant els canvis de to i de ritme. "Ho faig perquè em segueixen -diu-, intento acompanyar-los sobretot en els darrers assaigs. Però no canviem grans coses. A aquestes altures no se li pot dir a un actor que ha d'estar més enfadat, no vol dir res. És en una frase determinada que ha d'estar ben enfadat, en una inflexió, en una pausa". La Maife xerra molt amb el Lluís i li proposa moviments amb els quals se sent més còmoda. Ell accepta.
Marta Marco ens deixa clavats a la cadira amb un fantàstic monòleg de vora 4 minuts. Pasqual hi fa uns retocs. Segueix Rosa Novell, que interpreta una senyorassa elegant i activa que no accepta que el nen (Francino) tingui vida pròpia.
Lluís Pasqual és comunicador i receptiu: "L'avantatge del teatre és que un no hi treballa sol. Jo tinc les intuïcions, però immediatament les contrasto amb l'autor, els escenògrafs, els actors... Quan vaig llegir l'obra no m'imaginava res del que hi ha avui a l'escenari, però hem fet un viatge junts que ha estat gratificant i intens".
L'escenari és ple d'una estètica radicalment contemporània. L'escenografia, de Paco Azorín, es limita a uns mòduls que la regidora va canviant d'aspecte amb un comandament a distància, i a una cortina amb centenars de leds que es va transformant amb missatges i projeccions. Albert Faura, responsable de la il·luminació, n'està satisfet: "Funciona molt bé com a espai teatral, i mira que era perillós, perquè pot semblar més de musical o de concurs televisiu. Jo no ho havia treballat mai i ha estat fantàstic. S'han hagut de crear espais, l'habitació d'un hotel, la recepció, un tren... No és fàcil treballar amb tanta llum de fons, cal guanyar claror perquè es vegin les cares dels actors", explica. Un autor amb qui parlar
Lluís Pasqual té el currículum farcit de grans clàssics, però Sergi Belbel és a un cop de telèfon. "M'és igual que siguin vius o morts, més joves o més grans, jo m'enamoro de l'obra i ja està. Però és una alegria afegida que l'autor hagi vingut a un assaig, poder-lo conèixer... perquè jo sovint m'he d'inventar l'autor a través de la correspondència, de les lectures. He pogut parlar i dinar amb ell, veure com respira, què hi ha darrere la cara que tinc a prop... tot això dóna més coses de l'obra".
Toni Martín, l'ajudant de direcció, ve a rescatar Lluís Pasqual. Ell és el vincle entre la companyia i la direcció i entre la direcció i la producció. "He de seguir tot el procés creatiu, prendre notes del que el director va improvisant i fer un llibret de direcció de tal manera que si diu «tornem a aquell tros», jo ho tingui apuntat. Si se n'ha d'anar, he de poder remuntar l'espectacle. Ell ha de marxar tranquil".
Les escenes es van succeint davant nostre sense ordre cronològic. És curiós com hem après a veure-les independentment del guió. Ara ens adonem de les respiracions, dels canvis de to, de les pauses... Un privilegi efímer que demà, a l'estrena, ja no tindrem, perquè ens dominarà la força de l'espectacle.
Teresa Bruna
Atemptat terrorista en un aeroport. Confusió, corredisses, caos, sirenes... i centenars de mòbils funcionant. És la situació que planteja Mòbil, una obra escrita per Sergi Belbel el 2001, després de l'11 de Setembre. El paral·lelisme amb la realitat s'ha arrodonit els dies de l'estrena, encara que l'atemptat de la ficció està explicat des de l'humor. "Parla d'escenes terribles, de morts, de la por... però li hem tret transcendència i l'hem convertit en una comèdia esbojarrada sobre el mòbil. És com parlar del més gros a través del més insignificant", diu Belbel.
Mòbil es va estrenar fa uns dies al Teatre Bartrina, a Reus, la ciutat de Lluís Pasqual, que l'ha dirigit, i de Ferran Madico, director del CAER, que ha produït l'espectacle juntament amb el Lliure i el Teatro Arriaga de Bilbao. A Reus, les representacions han estat una festa. A Barcelona, al Teatre Lliure, on s'instal·la a partir de demà, també ho serà: Mòbil està tocat amb aquella vareta màgica amb què Lluís Pasqual toca tot el que dirigeix. Assaig al Bartrina
Tenim el privilegi d'assistir a un assaig al Teatre Bartrina. Fa una mica de respecte entrar en la intimitat d'una fase creativa, però són tan professionals que ni s'immuten. Lluís Pasqual és dalt l'escenari, gairebé tocant la Maife Gil que assaja sola (l'obra està construïda amb monòlegs i diàlegs d'una persona amb el mòbil). Interpreta una dona refeta d'una depressió, amb mòbil nou. Pasqual mou els braços dibuixant els canvis de to i de ritme. "Ho faig perquè em segueixen -diu-, intento acompanyar-los sobretot en els darrers assaigs. Però no canviem grans coses. A aquestes altures no se li pot dir a un actor que ha d'estar més enfadat, no vol dir res. És en una frase determinada que ha d'estar ben enfadat, en una inflexió, en una pausa". La Maife xerra molt amb el Lluís i li proposa moviments amb els quals se sent més còmoda. Ell accepta.
Marta Marco ens deixa clavats a la cadira amb un fantàstic monòleg de vora 4 minuts. Pasqual hi fa uns retocs. Segueix Rosa Novell, que interpreta una senyorassa elegant i activa que no accepta que el nen (Francino) tingui vida pròpia.
Lluís Pasqual és comunicador i receptiu: "L'avantatge del teatre és que un no hi treballa sol. Jo tinc les intuïcions, però immediatament les contrasto amb l'autor, els escenògrafs, els actors... Quan vaig llegir l'obra no m'imaginava res del que hi ha avui a l'escenari, però hem fet un viatge junts que ha estat gratificant i intens".
L'escenari és ple d'una estètica radicalment contemporània. L'escenografia, de Paco Azorín, es limita a uns mòduls que la regidora va canviant d'aspecte amb un comandament a distància, i a una cortina amb centenars de leds que es va transformant amb missatges i projeccions. Albert Faura, responsable de la il·luminació, n'està satisfet: "Funciona molt bé com a espai teatral, i mira que era perillós, perquè pot semblar més de musical o de concurs televisiu. Jo no ho havia treballat mai i ha estat fantàstic. S'han hagut de crear espais, l'habitació d'un hotel, la recepció, un tren... No és fàcil treballar amb tanta llum de fons, cal guanyar claror perquè es vegin les cares dels actors", explica. Un autor amb qui parlar
Lluís Pasqual té el currículum farcit de grans clàssics, però Sergi Belbel és a un cop de telèfon. "M'és igual que siguin vius o morts, més joves o més grans, jo m'enamoro de l'obra i ja està. Però és una alegria afegida que l'autor hagi vingut a un assaig, poder-lo conèixer... perquè jo sovint m'he d'inventar l'autor a través de la correspondència, de les lectures. He pogut parlar i dinar amb ell, veure com respira, què hi ha darrere la cara que tinc a prop... tot això dóna més coses de l'obra".
Toni Martín, l'ajudant de direcció, ve a rescatar Lluís Pasqual. Ell és el vincle entre la companyia i la direcció i entre la direcció i la producció. "He de seguir tot el procés creatiu, prendre notes del que el director va improvisant i fer un llibret de direcció de tal manera que si diu «tornem a aquell tros», jo ho tingui apuntat. Si se n'ha d'anar, he de poder remuntar l'espectacle. Ell ha de marxar tranquil".
Les escenes es van succeint davant nostre sense ordre cronològic. És curiós com hem après a veure-les independentment del guió. Ara ens adonem de les respiracions, dels canvis de to, de les pauses... Un privilegi efímer que demà, a l'estrena, ja no tindrem, perquè ens dominarà la força de l'espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada