15 de gener de 2006
Quadern de teatre
Juan Carlos Olivares
Al Paral·lel s'ha produït un petit fenomen. Grease, el musical, és un èxit popular. Ocupació del 95% i continuïtat assegurada fins a finals de temporada. Per Butaca Stage -un tripartit de nous productors- ha estat arribar i moldre. Repercussió mediàtica, la justa. La taquilla funciona sola i han aparegut efectes col·laterals, com la revenda per Internet. Fins i tot Ricard Reguant s'ha alliberat de cert anatema. Per fi un èxit sense peròs a la ciutat que, segons ell, el va forçar a l'autoexili professional. El miracle del talent no s'ha produït, però Grease és un excel·lent exemple de bon aprofitament dels recursos disponibles: econòmics i humans. Un projecte equilibrat, amb una intel·ligent relació entre diners invertits i patrimoni artístic reunit.
Però amb l'èxit arriben les especulacions. És el moment del musical a Barcelona? Un èxit aïllat no és senyal de renaixement d'un gènere. Tres setmanes abans s'estrenava al Villarroel Merrily we roll along, el musical de Sondheim amb el qual El Musical Més Petit celebrava el desè aniversari, que no va ser una festa. Una altra dada per confirmar que la història del musical a Barcelona és un compendi d'episodis atípics.
La convenció no encaixa en aquest relat. Si algun cop hi va haver una certa il·lusió de maridatge entre el gènere i la ciutat, va ser per la suma d'uns projectes que, d'entrada, no fan mercat. Les mancances materials, de preparació específica i projecció turística impedien reproduir aquí referents internacionals, però al mateix temps oferien més llibertat per apropar-se al gènere sense complexos, des de punts de vista alternatius. Així s'han d'entendre les aventures personals de Dagoll Dagom i La Cubana, una resposta que encaixava en la personalitat desacomplexada d'aquella Barcelona. És molt possible que en l'actual tessitura psicològica de la ciutat -molt més conscient de la seva imatge i projecció- alguns d'aquells èxits, com Antaviana i Glups, no tindrien la mateixa repercussió.
També és atípic el paper dels teatres públics de l'època, amb iniciatives com Sweeney Todd de Mario Gas (Centre Dramàtic de la Generalitat), Company de Calixte Bieito (Lliure-Mercat de les Flors) o El Musical Més Petit en la primera temporada del TNC. Tots aquests espectacles, més el revival defensat per Reguant-Gonyalons i la frescor de Coco Comín, van generar la sensació que el musical era un gènere propi de Barcelona, amb un potencial prou important per, fins i tot, exportar un model autòcton.
Amb els primers fracassos es va albirar la cruesa de les falses il·lusions. Barcelona no tenia ni té el públic per permetre una explotació de llarg recorregut, les productores són fràgils, no existeixen teatres privats preparats per a majors ambicions i, sobretot, s'ha perdut l'oportunitat de crear complicitats amb un model propi. L'èxit de Grease és un cas aïllat que pot dur a certa reflexió de com rehabilitar el gènere a Barcelona. És un primer i petit pas cap a una possible realitat.
Juan Carlos Olivares
Al Paral·lel s'ha produït un petit fenomen. Grease, el musical, és un èxit popular. Ocupació del 95% i continuïtat assegurada fins a finals de temporada. Per Butaca Stage -un tripartit de nous productors- ha estat arribar i moldre. Repercussió mediàtica, la justa. La taquilla funciona sola i han aparegut efectes col·laterals, com la revenda per Internet. Fins i tot Ricard Reguant s'ha alliberat de cert anatema. Per fi un èxit sense peròs a la ciutat que, segons ell, el va forçar a l'autoexili professional. El miracle del talent no s'ha produït, però Grease és un excel·lent exemple de bon aprofitament dels recursos disponibles: econòmics i humans. Un projecte equilibrat, amb una intel·ligent relació entre diners invertits i patrimoni artístic reunit.
Però amb l'èxit arriben les especulacions. És el moment del musical a Barcelona? Un èxit aïllat no és senyal de renaixement d'un gènere. Tres setmanes abans s'estrenava al Villarroel Merrily we roll along, el musical de Sondheim amb el qual El Musical Més Petit celebrava el desè aniversari, que no va ser una festa. Una altra dada per confirmar que la història del musical a Barcelona és un compendi d'episodis atípics.
La convenció no encaixa en aquest relat. Si algun cop hi va haver una certa il·lusió de maridatge entre el gènere i la ciutat, va ser per la suma d'uns projectes que, d'entrada, no fan mercat. Les mancances materials, de preparació específica i projecció turística impedien reproduir aquí referents internacionals, però al mateix temps oferien més llibertat per apropar-se al gènere sense complexos, des de punts de vista alternatius. Així s'han d'entendre les aventures personals de Dagoll Dagom i La Cubana, una resposta que encaixava en la personalitat desacomplexada d'aquella Barcelona. És molt possible que en l'actual tessitura psicològica de la ciutat -molt més conscient de la seva imatge i projecció- alguns d'aquells èxits, com Antaviana i Glups, no tindrien la mateixa repercussió.
També és atípic el paper dels teatres públics de l'època, amb iniciatives com Sweeney Todd de Mario Gas (Centre Dramàtic de la Generalitat), Company de Calixte Bieito (Lliure-Mercat de les Flors) o El Musical Més Petit en la primera temporada del TNC. Tots aquests espectacles, més el revival defensat per Reguant-Gonyalons i la frescor de Coco Comín, van generar la sensació que el musical era un gènere propi de Barcelona, amb un potencial prou important per, fins i tot, exportar un model autòcton.
Amb els primers fracassos es va albirar la cruesa de les falses il·lusions. Barcelona no tenia ni té el públic per permetre una explotació de llarg recorregut, les productores són fràgils, no existeixen teatres privats preparats per a majors ambicions i, sobretot, s'ha perdut l'oportunitat de crear complicitats amb un model propi. L'èxit de Grease és un cas aïllat que pot dur a certa reflexió de com rehabilitar el gènere a Barcelona. És un primer i petit pas cap a una possible realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada