22 de gener de 2007
Jane Birkin fa una demostració de força en una versió de la tragèdia de Sòfocles que es pot veure a París
Àlex Vicente
Abans de convertir-se en la companya d'aventures de Serge Gainsbourg, Jane Birkin va ser una jove actriu de teatre, filla d'una de les muses de Noël Coward, que va debutar en una sala londinenca amb només 17 anys. Instal·lada a França des de final dels 60, Birkin sembla més centrada en els projectes musicals que en l'actuació, tot i que encara es decideix a tornar alguna vegada a l'escena.
Fins al 4 de febrer, Birkin protagonitza Electra, la cinquena de les set tragèdies que ens han arribat de Sòfocles, de les més de cent que va escriure. L'obra es representa al Théâtre des Amandiers de Nanterre, un prestigiós centre dramàtic als afores de París.
El muntatge s'emmarca en la tendència postmoderna de rellegir els clàssics en els nostres dies. El director Philippe Calvario situa l'acció enmig del no-res, en un paisatge de després de l'apocalipsi. Aposta per una banda sonora cinematogràfica i per un ús del vestuari ple de combinacions inèdites, amb vestits de nit barrejats amb túniques negres i reminiscències orientals. El palau reial que serveix d'escenari també és ple d'elements sorprenents.
Tot i els mèrits de la posada en escena, Jane Birkin eclipsa tot el que l'envolta. Descalça a l'escenari, Birkin fa una demostració de força en un paper de dona embogida i esquinçada per la mort del pare que, d'entrada, no li escau gens. El treball d'expressió vocal i corporal és impressionant. Als 60 anys, però amb aspecte de tenir-ne vint menys, Birkin sembla més aviat una Patti Smith rejovenida que aquella noia virginal que cantava Je t'aime... moi non plus entre gemecs orgàstics.
Els accents estrangers de Birkin i de la cantant algeriana Biyouna, que encapçala un cor grec amb sonoritats africanes, posen la imprescindible nota multicultural a una peça que, com tots els bons clàssics, sembla avançada al seu temps. Com explica Calvario, Electra "comet el crim més atroç: treure la vida a qui l'hi ha donada", la reina Clitemnestra, que ha assassinat el seu pare i l'ha deixada pertorbada per tota la vida. "Electra s'inscriu en aquest terreny intermedi en què les lleis naturals ja no existeixen i les lleis de la ciutat encara no han aparegut", afegeix Calvario, elogiant la modernitat d'un text que sembla protofeminista i misògin alhora. "No hi ha dia en què l'actualitat no ens ofereixi exemples d'aquesta desmesura amb rostre humà", conclou el director.
Àlex Vicente
Abans de convertir-se en la companya d'aventures de Serge Gainsbourg, Jane Birkin va ser una jove actriu de teatre, filla d'una de les muses de Noël Coward, que va debutar en una sala londinenca amb només 17 anys. Instal·lada a França des de final dels 60, Birkin sembla més centrada en els projectes musicals que en l'actuació, tot i que encara es decideix a tornar alguna vegada a l'escena.
Fins al 4 de febrer, Birkin protagonitza Electra, la cinquena de les set tragèdies que ens han arribat de Sòfocles, de les més de cent que va escriure. L'obra es representa al Théâtre des Amandiers de Nanterre, un prestigiós centre dramàtic als afores de París.
El muntatge s'emmarca en la tendència postmoderna de rellegir els clàssics en els nostres dies. El director Philippe Calvario situa l'acció enmig del no-res, en un paisatge de després de l'apocalipsi. Aposta per una banda sonora cinematogràfica i per un ús del vestuari ple de combinacions inèdites, amb vestits de nit barrejats amb túniques negres i reminiscències orientals. El palau reial que serveix d'escenari també és ple d'elements sorprenents.
Tot i els mèrits de la posada en escena, Jane Birkin eclipsa tot el que l'envolta. Descalça a l'escenari, Birkin fa una demostració de força en un paper de dona embogida i esquinçada per la mort del pare que, d'entrada, no li escau gens. El treball d'expressió vocal i corporal és impressionant. Als 60 anys, però amb aspecte de tenir-ne vint menys, Birkin sembla més aviat una Patti Smith rejovenida que aquella noia virginal que cantava Je t'aime... moi non plus entre gemecs orgàstics.
Els accents estrangers de Birkin i de la cantant algeriana Biyouna, que encapçala un cor grec amb sonoritats africanes, posen la imprescindible nota multicultural a una peça que, com tots els bons clàssics, sembla avançada al seu temps. Com explica Calvario, Electra "comet el crim més atroç: treure la vida a qui l'hi ha donada", la reina Clitemnestra, que ha assassinat el seu pare i l'ha deixada pertorbada per tota la vida. "Electra s'inscriu en aquest terreny intermedi en què les lleis naturals ja no existeixen i les lleis de la ciutat encara no han aparegut", afegeix Calvario, elogiant la modernitat d'un text que sembla protofeminista i misògin alhora. "No hi ha dia en què l'actualitat no ens ofereixi exemples d'aquesta desmesura amb rostre humà", conclou el director.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada